15.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.06.2023 - 07:29
La sala d’apel·lació del Tribunal Suprem espanyol va desestimar ahir els recursos de les defenses de Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí contra sengles processaments. Ara el jutge Pablo Llarena podrà decidir si reactiva o no les euroordres contra Puigdemont, Comín i Puig i si dicta una ordre de detenció espanyola contra Clara Ponsatí per forçar-la a declarar al Suprem.
Aquests darrers dies havien circulat tot de rumors sobre la possibilitat que el Suprem adoptàs una altra decisió. Amb la vista imminent del 5 de juliol al Tribunal General de la Unió Europea i les eleccions espanyoles convocades el 23 de juliol, hom especulava amb la possibilitat que el Suprem decidís d’anul·lar les ordres de detenció dins l’estat espanyol, cosa que equivaldria a concedir-los la llibertat. D’aquesta decisió, n’haurien donat la culpa a Pedro Sánchez i la reforma del codi penal i d’aquesta manera la campanya electoral s’hauria convertit en un autèntic infern per al Partit Socialista.
Quan la setmana passada parlava d’aquests rumors amb gent que n’estava molt al cas, em van dir una cosa que vaig trobar més que raonable: “Ara veurem si els jutges són més espanyols que anti-PSOE o no.” Que el poder judicial va contra el PSOE és evident. El dubte era si hi anaven tan en contra que podien prendre una decisió tan greu, contrària als interessos objectius d’Espanya, solament per acorralar-lo electoralment. I ja hem vist que no. Espanya continua essent més important que no pas fer fora Sánchez.
I aquest és un detall que hauríem de tenir en compte els catalans i sobre el qual fóra bo de reflexionar. Perquè posa en relleu que la decisió adoptada per una part del govern d’anar-se’n a l’exili i des d’allí sostenir la lluita per la independència –i la lluita per la democràcia– ha obert un front de batalla que, malgrat tot i tots els entrebancs, ha esdevingut la trinxera més decisiva que manté dempeus ara mateix la nostra nació. Sempre, òbviament, al costat del carrer, sense el qual la seua lluita, ni cap altra, no tindria sentit.
L’estat espanyol va eixir en tromba el 2017 a frenar la independència de Catalunya. Després dels tres dies posteriors a l’atemptat del 17 d’agost, Espanya va entendre perfectament que tot era preparat per a funcionar com un país independent –perquè durant aquells tres dies Catalunya va funcionar tota sola i ho va fer molt bé. I va ser molt probablement en aquell moment i en vista d’aquelles circumstàncies que l’estat va decidir que no tenia cap més remei que recórrer a la violència, pagant el preu del desprestigi internacional que calgués. Altrament, aquell any mateix ja ens n’hauríem anat.
És evident que Espanya té molt perfeccionada la tecnologia de la repressió. Aquesta és la tècnica que els ha funcionat i que més han fet servir d’ençà de les Corts de Cadis, d’ençà del naixement de la nació espanyola. En saben. Saben perfectament com collar, com dissuadir, per on han de tallar i aïllar, a qui han d’empènyer contra les cordes per desfer un moviment.
L’única cosa amb què no comptaven, però, perquè és l’única gran novetat d’ençà de les Corts de Cadis, era amb l’espai judicial europeu. I amb la possibilitat, per tant, que s’obrís una trinxera a fora de les seues fronteres estatals, allà on ells no tenen el poder de decisió il·limitat que han demostrat estar disposats a exercir en el territori que dominen. I on, per tant, poden ser derrotats.
I és això que han bastit a l’exili de Brussel·les el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig. I gent com Valtònyc. I per això, fins i tot morint-se de ganes de fer la traveta a Pedro Sánchez, finalment els jutges, el poder judicial espanyol, no trenca la guia ni s’empesca invencions estranyes.
Per als espanyols és una prioritat màxima que l’exili no isca victoriós perquè saben que aleshores és la nació catalana que ix victoriosa. La pregunta és si nosaltres ho veiem tan clar o no. Si no anem perdent de vista on hi ha les coses importants i on hi ha les anècdotes passatgeres.
PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. La podeu mirar ací.
PS2. Ahir vam començar a publicar reportatges de The Washington Post. Avui, a la ciutat palestina d’Hebron, Steve Hendrix ens explica la història de Josh Drill, un ex-oficial de l’exèrcit israelià que va combatre a Hebron, on va perdre el respecte per l’uniforme que vestia i per ell mateix i que ara es va recuperant gràcies al seu activisme contra el govern de Benjamin Netanyahu.
Encara no entenc com molta gent no dóna suport explícit al CdR. Veurem què passa a partir del 5 de juliol.