L’advocat del vice-president Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, demana en els escrits de defensa davant del Tribunal Suprem espanyol l’absolució dels dos presos polítics. A més, demana que el judici es faci al Suprem, però a Barcelona, i que siguin excarcerats per protegir el seu dret de defensa. El principal argument de defensa és que promoure una votació no pot ser mai un delicte i que la trajectòria de tots dos avala el seu pacifisme i aposta per les vies absolutament democràtiques.

Segons l’escrit de l’advocat Andreu Van den Eynde, de 115 pàgines, avançat per TV3 i al qual l’ACN ha tingut accés, la defensa considera que l’acusació de rebel·lió no s’aguanta perquè no hi va haver violència armada l’octubre del 2017. Van den Eynde acusa la fiscalia d’inventar-se la violència i d’identificar el dret de decidir en una agressió a l’estat. D’altra banda, el lletrat recorda que Junqueras i Romeva, ‘abans que independentistes, són demòcrates i pacifistes’.

Així, l’escrit defensa la trajectòria de Junqueras, ‘vinculada a l’europeisme i la defensa dels valors republicans. És conegut pels seus articles sobre la tradició cristiana i els seus valors, inclosa la persecució dels seus objectius per mitjans pacífics. Sovint, en els mitjans de comunicació i com a definició del seu posicionament ideològic, s’ha fet referència al ‘junquerisme’ com la definició d’un projecte polític pacífic i integrador’.

De Romeva, recorda la seva carrera d’impuls a la cultura de la pau i la seva militància en projectes de no-violència. ‘Ha dedicat tota la seva vida a la cultura de pau i és un militant de la no-violència que va aprendre dels moviments d’objecció al servei militar obligatori. Investigador sobre pau i desarmament al Centre Unesco de Catalunya, va ser coordinador de campanyes de desarmament i prevenció de conflictes d’Intermón-Oxfam. Durant anys va estar treballant en camps de refugiats de la guerra dels Balcans i el 1995-1996 va ser Cap d’Oficina de la Unesco a Sarajevo’.

L’acusació de sedició és rebatuda assegurant que el que va passar el 20-S i l’1-O va ser l’exercici de drets fonamentals, com el de manifestació. ‘Les conductes atribuïdes s’insereixen clarament en l’exercici de drets fonamentals bàsics que, més enllà de generar (en la pitjor de les hipòtesis) dificultats en el desenvolupament d’actuacions de l’autoritat tolerades per qualsevol concepció democràtica d’aquests drets, no van estar mai orientades a impedir l’exercici de funcions públiques o de l’autoritat’.

Pel que fa al delicte de malversació, la defensa també el refusa, perquè no pot exisitir si no hi ha una pèrdua de la confiança ciutadana en l’administració dels diners públics. A més, s’argumenta que el mandat ciutadà demanava fer un referèndum i, per tant, destinari-hi una inversió. ‘Tampoc no constitueixen els fets acte de malversació en no existir cap acte comès per autoritat per sufragar de forma il·lícita despeses contràries al deure de fidelitat a la custòdia de fons públics’.

Persecució judicial d’una ideologia
Segons Van den Eynde, va ser el govern de Rajoy el que va crear una estratègia de persecució judicial i política d’una ideologia legal i legítima, l’independentisme, quan la seva base social havia crescut i era una opció de canvi real. ‘Aquesta causa és un exemple d’instrumentalització del procés penal per a la persecució d’un moviment que, pacíficament, anhela un objectiu polític legítim en democràcia’.

Tots i això, asseguren que no van abandonar mai la idea del diàleg amb el govern espanyol. I només reconeixen haver actuat unilateralment un cop: quan van decidir convocar i impulsar el referèndum plantejat per Puigdemont. Asseguren que estan convençuts de la seva legitimitat i que no era cap delicte. Un referèndum que als seus ulls ha servit a l’estat espanyol per inventar-se un relat judicial artificial que arrenca el 20-S i que diuen que està ple d’irregularitats.

D’aquesta manera, asseguren que la querella contra l’ex-magistrat Santi Vidal el gener del 2017 per revelació de secrets fregava ‘l’esperpent’ i va originar ‘la veritable instrucció de la causa’ del Suprem, ‘tenyida d’il·licitud des del començament, tramitada menyspreant els drets fonamentals dels investigats, sotmesa a un desproporcionat secret de sumari, relegant el trasllat de qualsevol imputació i la seva mateixa concreció, per donar lloc a una autèntica causa general contra l’independentisme català impregnada de la filosofia sobre la que descansa el dret penal de l’enemic’.

Aquella instrucció del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, diuen, tenia com a única finalitat ‘monitoritzar un determinat espai polític i els seus representants per obtenir fonts de prova il·lícites’. A més, recorda que l’impuls de la causa va venir en part de l’extrema dreta. ‘Els moviments polítics que tant preocupen a l’Europa democràtica moderna són els que segueixen definint l’àmbit d’actuació dels tribunals’, conclou, afegint que es tracta d’una investigació ‘irregular’ i ‘instrumentalitzada’ per ‘criminalitzar’ els independentistes.

D’entrada, amb una acusació de violència que no comparteixen i que atribueixen a l’exageració d’una secretària judicial, que diuen, sense anomenar-la, que té una ideologia determinada. 

‘Per raons que es desconeixen però que podrien estar vinculades amb l’adscripció ideològica de la lletrada de l’administració judicial, aquesta va decidir espontàniament explicar els fets en una versió esbiaixada que va servir de perfecta excusa per a la construcció d’un relat apocalíptic dels fets esdevinguts que finalment va resultar molt útil a les tesis d’acusació i crucial per a l’empresonament de dos homes bons, els senyors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart’, així com per ‘criminalitzar la protesta cívica ciutadana i l’estigmatització de tot el cos dels Mossos d’Esquadra, que havien estat diligents’.

Sobre el referèndum, l’escrit diu que ‘votar no pot ser mai delicte i no ho és segons el codi penal espanyol’, i continua: ‘No hi ha cap justificació per impedir a una població la comprovació del grau de suport ciutadà a una declaració política transcendental’. Però assegura que la validesa jurídica estava per sota de la seva validesa política: ‘La seva importància i validesa política no podia dependre de la validesa jurídica que se li pogués atorgar pels òrgans de l’estat espanyol’.

També assenyalen al Constitucional per la sentència de l’estatut, que va fer créixer el sentiment independentista però també els ciutadans que defensen el dret de decidir, siguin independentistes o no. En aquest sentit, expliquen que el 80% dels catalans defensen aquest dret, per això, se cita les eleccions catalanes del 2012, on ERC, CiU, ICV i el PSC defensaven una consulta pactada amb l’estat. L’escrit recorda que el TC estava format parcialment per persones molt properes al PP, i el procés judicial contra el 9-N del 2014 va fer que la via judicial apartés la negociació política, segons ells.

Igualment critiquen el TC per haver censurat, en els últims anys, les resolucions polítiques que s’han aprovat al Parlament de Catalunya a favor de la sobirania. ‘Durant la legislatura es va produir una situació inaudita com és la criminalització del debat ja que el TC prohibia al Parlament, sota amenaça de cometre delicte, debatre en el ple i tramitar propostes que tinguessin com a tema l’exercici del dret a l’autodeterminació, afectant així diferents iniciatives polítiques, passant del seu tradicional paper de ‘legislador negatiu’ o instància de control a un veritable censor’, diu l’escrit.

Violència policíaca
Sobre l’actuació policíaca el dia 1 d’octubre del 2017, creuen que la policia espanyola i la Guàrdia Civil ‘van actuar amb finalitats diferents a les de donar efectivitat a l’ordre judicial, centrant-se en generar imatges de violència inusitades que poguessin (segurament al seu entendre) atemorir els votants i impedir la seva participació en aquest referèndum o bé escarmentar-los per haver-ho fet’.

‘Qualsevol responsable polític o policial sabia perfectament que no existia cap fórmula per impedir la votació’, assegura, tant pel seu suport popular com pel fet que s’aconseguís establir l’anomenat ‘cens universal’ que permetia els ciutadans votar on volguessin.

Diàleg i pacte
Els intents de diàleg asseguren que van continuar fins a la declaració d’independència. Però amb la mateixa resposta negativa, fins i tot a una mediació internacional, com es va instar el 10 d’octubre. ‘Aquesta negociació no és una quimera’, diu i posa els exemples del Quebec, Escòcia o Nova Caledònia. Igualment, recorden que del 1905 fins ara hi ha hagut 106 referèndums d’independència, 54 dels quals des del 1991. ‘D’aquests, la meitat s’han celebrat amb el consentiment de l’estat matriu’.

L’escrit recorda que ERC s’ha presentat des de fa dècades amb l’objectiu d’independitzar Catalunya en el marc de la Unió Europea, i que va ser la força més votada a Catalunya a les eleccions al Parlament Europeu del 2014. Així, diu que ‘l’independentisme català mai va suposar un problema polític fins que va comptar amb un suport ciutadà suficientment ampli per convertir-se en una opció política de canvi real’, i aleshores va ser quan s’hauria creat ‘l’estratègia de persecució judicial i política d’una ideologia legal i legítima’.

En canvi, Junqueras i Romeva lamenten que van ser, segons ells, víctimes d’una causa general en què s’han vist retallats greument els seus drets fonamentals: per la presó preventiva, per com es van presentar a les eleccions del 21-D o, més tard, per la suspensió com a diputats.

L’escrit fa diverses peticions al Suprem de cara al judici. La més destacada és que es deixi en llibertat Junqueras i Romeva perquè així diuen que no se seguirà vulnerant el seu dret a la defensa, i que el judici es faci al Suprem, però que es traslladi a Barcelona.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb