La sentència europea sobre el Sàhara i les implicacions catalanes

El canvi que es duu a terme a les esferes de poder de la UE cal entendre'l bé perquè pot tenir una gran influència sobre el nostre futur

Vicent Partal
Vicent Partal
29.09.2021 - 20:03
Actualització: 29.09.2021 - 22:03
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va adoptar ahir una resolució important, a la qual els catalans hauríem de parar atenció, sobretot per un parell de motius que voldria remarcar avui. La decisió anul·la dos acords establerts per la Comissió, el Consell i el Parlament europeus amb el Regne del Marroc, un de comercial i un altre de relatiu a la pesca en aigües del Sàhara Occidental.

1. Amb aquesta decisió el Tribunal anul·la una operació política i comercial importantíssima de la Unió Europea i per tant dels estats membres. Una operació en què els estats i la Comissió Europea tenien un gran interès econòmic i polític i en què van esmerçar enormes recursos. Això, que puga passar això, reafirma la transformació que es duu a terme dins la UE. Que ja no és tan clar que siga tan sols el “club dels estats” que tant havíem criticat.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, d’una manera molt particular, va assumint un paper revolucionari de construcció del marc jurídic i les regles europees, per més que puga semblar contradictori emprar aquest adjectiu per a referir-se a una cort. I com que, a diferència d’Espanya, el marc constitucional del Tractat de Lisboa és nítid i la llei s’hi aplica de manera independent, sense excepcions ni paranys, les decisions del tribunal són acceptades com a darrera instància de poder.

Per això, quan alguns cridem l’atenció sobre les coses que passen a Europa, concretament a partir de la lluita dels exiliats, aquest element revolucionari de la cort que ahir es tornà a posar en relleu en un altre àmbit s’ha d’entendre en la seua justa dimensió. És comprensible la desconfiança popular envers el marc europeu, vist tot això que hem vist aquests anys, però cal identificar bé on som en realitat. Perquè ara ja no parlem d’una acció política en què pesen les simpaties i les influències, sinó de l’aplicació de les lleis, cega i implacable. I aquest terreny de joc és molt diferent. Nosaltres hi tenim moltes armes al nostre abast i Espanya, en canvi, n’hi perd moltes que pot usar internament, però no fora de les seues fronteres. Com va passar a l’Alguer, per exemple.

2. I encara més. Per a mirar d’evitar la sentència desfavorable, els estats membres de la Unió Europea i les institucions comunitàries havien argumentat que el Front Polisario no representa ningú i negaren que tingués personalitat jurídica i tot. Però contra això, i aquest és el segon fet remarcable, el Tribunal ha respost que el Polisario, tot i no tenir personalitat jurídica reconeguda per a adreçar-se a la cort, no es pot deixar al marge, car, com a representant del poble saharià, té capacitat per a adreçar-se a la cort “en defensa del dret d’autodeterminació“.

Per a entendre l’abast concret d’aquest punt, cal recordar que el 2018 la cort ja havia dit que el contracte signat entre el Marroc i la UE no es podia aplicar tal com estava perquè conculcava els drets dels saharians, que no havien estat consultats. Aleshores la Unió Europea i el Marroc van organitzar un seguit de consultes amb organismes i organitzacions saharianes pro-Marroc, bo i intentant enganyar el tribunal i fent veure que els saharians sí que havien estat consultats. No ha funcionat.

Insistesc, per això, que vivim a Europa un període nou, hamiltonià, que als catalans ens hauria de fer reflexionar. És evident, i no es pot discutir, que el reconeixement de la independència de Catalunya no arribarà amb cap tribunal ni es pot mirar com un afer només legal. És una batalla política que reclama acció política i ciutadana a tots els nivells i confrontació per a guanyar els drets que ens són negats. Però, aclarit això, no és igual lluitar pensant que lluites contra tothom i contra tot, que saber i constatar que si saps presentar les coses de la manera correcta i entens que la llei i la pràctica jurídica a Europa encaixen amb els teus interessos, tot pren una altra dimensió, molt diferent. Molt diferent per a Catalunya, però, sobretot, molt diferent per a una Espanya que de Luxemburg estant pot trobar-se coartada en la seua violència i en el seu menysteniment de la llei interna, europea i internacional.

Com li va passar ahir, sense anar més lluny, quan tot d’una es va trobar sense poder pescar als bancs marítims saharians…

 

PS1. Us demane que pareu atenció a l’article de Jordi Goula d’avui: “Se m’acaba el marge de guanys“. Amb el seu mestratge habitual, explica les gravíssimes conseqüències que ja motiva en la nostra economia l’escassetat de components bàsics, cosa que origina colls d’ampolla en la producció que impedeixen que l’oferta puga atendre les comandes en els terminis requerits. I que aquest no és un fenomen, com es pensava en un primer moment, que afecte les grans empreses i prou. Les pimes se’n ressenten especialment, quan encara malden per recuperar-se de la pandèmia. És un fet molt important.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
29.09.2021  ·  22:17

Sembla clar que els estats del Nord van aconseguint posar en marxa un mecanisme que permeta que la Unió Europea siga alguna cosa real. Perquè mentre era un club d’estats, qualsevol d’aquests se’n podia fotre tranquil·lament. Però contra unes lleis que administra un jutge (un jutge de veritat, no un quixot qualsevol convençut que lluita contra gegants que només ell veu) la cosa ja es veu d’una manera diferent. El que passa és que, des de dins, tot sembla que es mou molt a poc a poc. Però també és evident que la independència s’ha de guanyar dins. Cal que ens moguem tots. I cal que el CxR tinga molts més membres dels que té ara mateix.

Victor Serra
Victor Serra
29.09.2021  ·  22:42

No pateixis Vicent, encara que arribés algú i ens regalés la independència ens enganxaria amb picabaralles de pati de col.legi i no ho aprofitariem. Ara hem de discutir qui vol o qui no vol una data fixa pel proper Referèndum,. Es de psiquiatre.

Jaume Riu
Jaume Riu
29.09.2021  ·  23:06

Cal identificar bé on som en realitat, diu Vicent Partal a l’editorial, i no és una proposta menor, és una feina essencial que ens pertoca.
He sentit que cada setmana passa alguna cosa important i, darrerament, això ja passa cada dia, fins i tot en dies festius.
Aquest rebombori i aquesta magnífica inestabilitat política, és la música que se sent en el preludi d’una revolució.
El dia abans d’abdicar Alfons XIII, i el dia abans de caure el Mur de Berlín, no ho havia previst cap diari, tot i que la música ja sonava de molt temps abans, exactament com passa ara.

Oriol Gordó
Oriol Gordó
29.09.2021  ·  23:09

Penso que efectivament és una sentència importantíssima. Quan he escoltat la notícia aquesta tarda m’ha fet un salt el cor. No sé si els catalans ho sabrem aprofitar, això ja es veurà, però és clar que l’Unió Europea avança cap a una cosa que fins fa poc només podíem somiar.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
29.09.2021  ·  23:24

Bon homenatge al Koldo Pereda, que fa molts mesos que parla del moment Hamiltonià, el pas d’un club d’estats a una unió d’estats. Val la pena seguir-lo!

Ricard Portabella
Ricard Portabella
29.09.2021  ·  23:48

Als que portem anys seguint les explicacions i els posicionaments d’en Boye, podem dir que no ens ve de nou. Però tot i així, una cosa és sentir determinats discursos, i un altra veure que es materialitzen en sentències. El que seria imperdonable és que el moviment independentista no ho sabéssim aprofitar

Jordi M Ribes
Jordi M Ribes
30.09.2021  ·  00:17

Doncs a mi també m’ha emocionat la notícia, però no tant per la repercusió que pugui tenir a favor del reconeixement del nostre dret d’autodeterminació, sinó sobretot pel que té d’acte de justícia envers el dret del poble saharauí a disposar d’allò que és ben seu. Que la Unió Europea faci el joc a la causa del Marroc a mi em fa vergonya

Encarnació Parets
Encarnació Parets
30.09.2021  ·  00:19

Podria ser que la UE vulga acomodar una Escòcia independent que ja s’ensuma i prepara el moment “autodeterminista”? Benvingut siga.

Núria Castells
Núria Castells
30.09.2021  ·  02:33

Quan ho he sentit, no m’ho creia.
Espero que sigui veritat que els estats del nord van aconseguint que la UE avanci en consistència democràtica.
No ens aniria gens malament.
Ara, una està tan curada d’espants que…

I nosaltres, a seguir picant ferro. No hi ha més.
Rendir-se seria avenir-se a desaparèixer com a nació. Tan cru com això.

Carles Blas
Carles Blas
30.09.2021  ·  05:29

És curiós, a Catalunya sempre hem fet com si no hi havia cap franquista. Potser serà que finalment els partits “independentistes” defensen en realitat una altre cosa?

PAU BOLDU
PAU BOLDU
30.09.2021  ·  05:48

Una sentència sobre Africa, no es una sentència sobre els estats europeus. Per la UE es pura economia i l’autodeterminació es pels africans, no europeus.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
30.09.2021  ·  06:02

El dret a l´autodeterminació queda reconegut en una sentència. Tenim jurisprudència del TJUE. Vinga! a por ellos.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
30.09.2021  ·  06:52

Vaig tenir una alegria molt sana saber que s’havia fet justícia vers el poble Saharià. Que continuï i duri. Bon dia i bona hora.☮️

jordi Rovira
jordi Rovira
30.09.2021  ·  07:08

La terra se’ns mou sota els peus! Des de la sacsejada que representa la nova dinàmica del comerç mundial, de la qual la crisi de components bàsics n’és expressió; fins a les noves necessitats geopolítiques que se’n deriven. Tot suma! Inclús un fet temporal com el volcà de les canàries. I és evident que l’aposta de l’estat espanyol, la seva manera de fer, i sobretot el seu comportament, tenen una rebuda molt més freda. Freda fins a arribar a ser contraria. Estic d’acord amb l’editorial, alguna cosa es mou i cada dia en tenim una nova mostra.
Al mig de tot plegat tenim el moviment independentista. Un moviment que ha de sumar. No només es tracta de tenir una majoria més o menys ample (ja en sabem la irracionalitat de moure el número del tall). Es tracta, per sobre de tot, de no patir la infiltració política de cap proposta (activa o reactiva) que ens trobi amb el pas creuat ( l’efecte Colau tan present a les festes de la Mercè). Es tracta de no repetir el mal dels anys trenta. I entenem-nos, el llegat de l’esquerra, i el republicanisme és molt important. Altra cosa seria ser (com vam ser en aquell moment històric) dependents d’un model polític espanyol. I encara que avui, el pes mobilitzador dels partits polítics sigui molt menor (en referència als anys trenta) és evident que els partits han de cuidar quina línia propositiva mantenen. Per dir-ho d’una altra manera, els partits independentistes han d’estar a l’avantguarda, i respondre a projectes polítics nous. Ho han de fer tot mirant l’espai regional europeu, i ja no l’espai espanyol.
I no, ningú ens donarà res! Tot i que Bèlgica és un estat per voluntat dels altres estats i en funció del seu equilibri. Parlant d’equilibris, el veritable subjecte polític en crisis és Espanya. Més vigilada del que ens pensem. Vés si no què arribaven a dir en el documental sobre el projecte nuclear espanyol emès fa poc a TV3! Tanmateix, a Carrero Blanco igual no se’l van carregar només els d’ETA!

Josu Elorduy
Josu Elorduy
30.09.2021  ·  07:38

Poli bueno, Poli Malo.
Es casi una obviedad, recordar como es una estrategia común en todas las policías, sirva de ejemplo los programas de tv de control de fronteras y narcotráfico en el aeropuerto FJ Kenedy de Nueva York (national geographic tv).
El imperio hispano borbónico, sabe que ha perdido política, emocional y electoralmente la colonia del Noreste. Su mejor escenario es un acuerdo PSC ERC que diluya el frente independentista. A esto se emplean con ahínco desde el 1 de Octubre de la victoria del referendum. En este escenario, Vox es el “poli malo” y el PS es el “poli bueno”. El debate del parlament de Cataluña de estos días es un ejemplo de libro de esta estrategia compartida del imperio entre estos servidores del imperio, aparentemente adversarios.
Vox representa a la perfección el papel de “poli malo”, jugando el papel del “lobo” para objetivar el acuerdo con el PS que es el “poli bueno”, que no te va a torturar más, si colaboras, … Aunque no desperdicia la ocasión para continuar con la represión, no sea que el plan falle, y no ha dado ni un paso, ni un paso, para modificar el estatus quo: ley mordaza, delito de secesión, fiscalía, “clavegueras” del estado contra el president Puigdemont … La excarcelación de los principales presos del “process”, obligada por el “Consejo de Europa”, era el gesto mínimo inevitable que el “poli bueno” necesitaba para ser algo creíble.
En todas las decisiones clave, PS y Vox votan juntos en el parlamento del imperio y en el parlamento europeo. El papel de Vox haciendo verosímil la amenaza del lobo, es impagable para perpetuar la silla del caudillo guapo. En paralelo el taimado Illa, defiende el “diálogo “, como bálsamo universal contra todos los males, aunque sólo se puede dialogar de lo que el amo quiere. Se trata de “reconstruir confianzas” … decía hace poco una ministra … Estas cosas pasan cuando “hablar”, “pactar” pasa de ser una herramienta para solucionar conflictos, a ser el objetivo. Este cuento chino es toda la clave de la estrategia de los “neopujolistas” de ERC. La aspiración inconfesa de los funcionarios al mando de Junqueras, es emular al PNB … ser la opción hegemónica con el apoyo explicito de PSC, si llegara a hacer falta, para administrar la gestoría republicana por el mayor tiempo posible.
Pueden explicarnos de alguna manera, ¿cómo hablando de otras cosas, que si dineros, que si transferencias, que si te dejo o no te dejo hablar catalán, que si cómo has pasado el finde … milagrosamente eso lleva a la amnistía del conjunto de casi 4000 represaliados, o a concretar la fecha y el procedimiento de un referéndum de autodeterminación?
¿Hay alternativa? Sr, Junqueras, sí hay alternativa. La historia de todos los procesos de independencia lo enseña claramente. El primer elemento es “la acumulación de fuerzas”. La unidad que todo el mundo reclama. El segundo elemento es la claridad en los objetivos y los medios para su logro. El tercer elemento es la movilización coordinada de la sociedad civil, sus organizaciones y la representación política de la ciudadanía.
Salud y Libertad, “amics” de Cataluña.

Joan López
Joan López
30.09.2021  ·  07:45

Demà farà 4 anys,del dia mes important de la meua vida. Una naciò petita va posar les urnas per votar si o no a l’independencia,2.300.000 van votar i va guanyar el si amb una majorìa apabullant. Les forçes d’ocupaciò van robar mes de 500.000 vots,van apalliçar a la gent,van trancar colegis,portas,però el poble va resistir i va votar.
Oi que no es pas un somni,que va ser realitat…… veien al que veig i sento als partits supusadament indepes,sembla que allò mai va pasar.
Visca el 1 de octubre !!! I felicitats al poble saharaui.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
30.09.2021  ·  08:18

Fer efectiva la República és una moneda de dues cares: el dret i el fet.

Aquesta sentència és un bon idici de que el dret no només el tenim sinó que hi ha possiblitats de que s’ens reconegui.

El fet dependrà de nosaltres i, entre altres coses, de que siguiem capaços de portar a Espanya a un punt on a la comunitat internacional li convingui més una Catalunya independent que no pas la continuació del conflicte entre Catalunya i Espanya.

Ara al món hi ha una gran pressió inflacionista. Això obre un conflicte d’interessos entre els estats endeutats com Espanya on la inflació dilueix el pes del seu deute i els estats on les pensions es basen en sistemes de capitalització on la inflació empobreix els jubilitats. Si el BCE compleix la seva obligació de mantenir la inflació entorn al 2% i comença a tancar l’aixeta dels diners, els tipus d’interès pujaràn i el deute espanyols es farà insostenible. Llavors als estats els convindà molt que el conflicte entre Catalunya i Espanya es resolgui ràpid i que els dos països es posin a treballar per evitar la fallida.

Les instàncies judicials europees no s’estàn deixant corrompre per Espanya. Veurem si el BCE tampoc.

Pep Agulló
Pep Agulló
30.09.2021  ·  08:51

El que separa una bona anàlisi d’una proclama dogmàtica és aquest editorial d’avui. Saber llegir la realitat aprofitant el que ens afavoreix objectivament sense els perjudicis ideològics previs…

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
30.09.2021  ·  08:53

Gràcies Joan Lopez pel teu viu comentari.
Diu Joan Rovira que la rebuda d’Espanya a Europa es ´més freda. Si, es així. Es percep i anirà a més.

No hi ha res mes favorable per la causa de la independència de Catalunya que mostrar a Europa – com d’altre banda estem fent- que Catalunya en la seva essència no es Espanya. Vaja que Catalunya es un altre realitat , un altre forma de entendre la vida, de fer les coses , un altre tarannà. Vaja que no som espanyols per molts documents que ho diguin. I que com Europa sap molt bé tenim dret a l’autodeterminació. Tard o d’hora retrobarem la llibertat viscuda com a poble independent.

Albert Miret
Albert Miret
30.09.2021  ·  08:54

“Una operació en què els estats i la Comissió Europea tenien un gran interès econòmic i polític i en què van esmerçar enormes recursos, ens explica avui en Vicent Partal”. Espanya hi té un gran interès econòmic amb la pesca al Sàhara Occidental (tot el que es pugui robar és bo per espanya), i si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha estat capaç de fer aquest pas endavant, és que la màfia espanyola dins de la UE està perdent influències molt ràpidament. Són tantes les desil·lusions amb què ens han obsequiat els òrgans de la Unió simulant justícies a canvi de premis nacionals en metàl·lic, Doctorats Honoris Causa i altres prebendes a gent que no s’ho hauria merescut mai a canvi de votar contra els nostres drets, que ara costa una mica de tornar a creure en la Unió Europea, encara que sigui l’únic clau on agafar-nos en la desfeta d’aquesta merda de país. Esperem a les sentències contra l’estat espanyol, en les que es pot produir el xoc entre les civilitzacions pròpies del segle XV i les modernes, a veure on va a parar la seva ufanor i la seva supèrbia. Tot anirà venint. Paciència.

Salut Carbonell
Salut Carbonell
30.09.2021  ·  10:06

Jose Elorduy. Moltes gràcies per el seu comentari. Vosté la clava. Certament els catalans que ens “governen” ens prenen per tontos ja que crec que molts i molts dels independentistes veiem aquest joc brut. Una altre cosa es que a les pròximes eleccions tinguem algú decent, honest e intel·ligent per votar…..La hegemonia és molt fàcil de conseguir si liquidem als altres adversaris amb l’ajuda dels poders del ESTAT. Atenció doncs…

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
30.09.2021  ·  10:34

Les Nacions Unides tenen referencuat el Sàhara Occidental com un “Territori no-autònom PENDENT DE DESCOLONITZAR” ocupat, annexat i administrat en la seva pràctica totalitat pel Regne del Marroc des de l’any 1979, any en que va deixar de ser provincia espanyola.

Contrariament Catalunya està considerata una part d’Espanya que mai ha estat colonitzada per ningú.
El Polisario pot representar el Sàhara. Catalunya al NO estar pendent de descolonització la representa NOMÉS el Gobierno Espanyol i crec que legalment no té res a veure amb el tractament que rep internacionalment el Sàhara perquè depenem de la Constitució “democràtica” d’Espanya que vam votar “democràticament” tots els ciutadans espanyols l’any 1978.

Em resulta molt difícil (potser impossible) d’acceptar la visió màgica de l’editorial d’avui… MENTRE NO DEMOSTREM QUE SOM UNA NACIÓ COLONITZADA.
Colonitzada ‘Manu militari’ el 1714 (i en altres ocasions) DESPOSEÏDA DE LES SEVES CONSTITUCIONS COM NACIÓ MIL·LENÀRIA.

Conclusió:
No puc comprar una anàlisi tant poc treballada de conte de fades.

jaume vall
jaume vall
30.09.2021  ·  10:48

Donat que d’aquest assumpte en sé molt poc, avui toca llegir, més que comentar.

Ara bé, transcric el que diu Victor Serra :
“No pateixis Vicent, encara que arribés algú i ens regalés la independència ens enganxaria amb picabaralles de pati de col.legi i no ho aprofitariem. Ara hem de discutir qui vol o qui no vol una data fixa pel proper Referèndum,. Es de psiquiatre.”

I m’afegeixo a O.Gordó, i R.Portabella, sobre si al moviment independentista ho sabrem aprofitar, lluny de baralles de pati partidistes / autonomistes.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
30.09.2021  ·  10:58

Visca el Poble Saharahuí!!! Compartisc l’alegria incontinguda dels opinants. Des del primer moment, els PPCC hi han estat solidaris amb l’acollida significativa dels seus xiquets a través de “Vacances amb Pau”. Entre altres, m’unisc al breu i senzill comentari de Jordi M. Ribes (00.17). L’actitud del govern espanyol ha estat indigna, vergonyant, inhumana. Egoistament connivent entre corones. Injustícia “elevada al poder” ( dels interessats).

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
30.09.2021  ·  13:08

Segurament aquest assumpte encara donarà algun altre tomb perquè ahir un representant polític ja avançava que presentarien recurs. Tot i això és una molt bona notícia tant pels saharauis com per la justícia. Pel que fa a la repercusió sobre la nostra causa ho veig més aviat com els Srs. Serra i Martin. Ara, veure que els tribunals europeus tenen sentit jurídic és una gran esperança.

Francesc Puertolas
Francesc Puertolas
30.09.2021  ·  13:10

Em ve a la ment aquesta meravellosa conversa entre la gran cantant saharaui Mariem Hassan i Felipe González:
https://www.youtube.com/watch?v=rgQiK1DHnug&ab_channel=promonubenegra

Josep Bargalló
Josep Bargalló
30.09.2021  ·  13:18

Tal com vaig dir ahir, faig copia enganxo és l’hora d’actuar intel·ligentment.

En aquesta vida els que triomfen són els bons negociadors. I quines coses fan aquests?, doncs endevinar les necessitats que té i que necessita la persona que negocia. Un cop descobertes quines són, es torna una arma molt poderosa i efectiva i és ha d’utilitzar amb intel·ligència i oportunitat.

Tenim al PSOE que necessita els vots d’ERC per tirar endavant els pressupostos i el bon negociador ha de saber aprofitar aquesta circumstància i fer que accepti les majories de peticions que normalment no acceptaria. Si el negociador no aprofita aquest avantatge resultará que és un mal negociador i és te que retreu-li.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
30.09.2021  ·  13:32

Mireu, no pretenc tirar aigua al vi, ni tampoc donar arguments als unionistes, però qui es pensi que Europa donarà la mateixa carta de naturalesa a un conflicte clarament colonial que a un altre que és percebut- interessadament, òbviament, però percebut- com la lluita d’uns insolidaris mig nazis per tenir un país (imatge transmesa eficientment a molts països europeus), ho te cru.

El Polisario controla una bona part del territori, té un exèrcit eficient, suports internacionals, de la població, recursos naturals en què molta gent hi està interessada i, a sobre, Marroc és una dictadura de manual (en el fons molt semblant a l’espanyola).

En el cas català no controlem ni les escales de la generalitat, fem desfilar els mossos desarmats, no fos cas que s’ofengués algú (i és igual, perquè a les primeres de canvi el seu cap els enviaria a detenir el govern encara que fos amb una fona), tenim el suport internacional del camarada Cipollino, no tenim recursos naturals ni tecnològics (a menys que es consideri com a tals les entrompades de Lloret), i Espanya està considerat com un estat democràtic (d’acord que se’ls escapa el riure sota el nas, però formalment és així).

Voler comparar una situació amb una altra és voler fer volar coloms innecessàriament i substituir el treball que s’ha de fer per a deixar-los en evidència. Tot això que diu el Sr. Partal serà aplicable el dia que els mossos estiguin del costat de la ciutadania, els carrers ocupats, l’aeroport tallat i haguem arribat a acords més o menys secrets amb uns quants països europeus que els facin rendible donar-nos suport (com va passar per exemple amb l’antiga Iugoslàvia, en què Alemanya no va trigar ni 24 hores en rectificar per l’interès que hi tenia). Efectes pràctics, si us plau, i concreció sobre quines coses hem de fer. Malauradament anestesiar-se en el cofoïsme i pensar permanentment que ho tenim a tocar, per molt que ens aixequi els ànims, fa que no anem a l’arrel del problema.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
30.09.2021  ·  15:11

Emorenya llegir el que diu en Josep Maria Martín. I emprenya sobretot perquè és estrictament cert: els Països Catalans no consten com a colònia i el Sàhara sí, amb tot el que això implica per a la dialèctica politicaire, especialment en tota aquella ‘esquerra’ estatalista què viu a cop de ‘què t’hi posa al dni’.

I encara, pitjor, és difícil que hi constin perquè fer-los-hi constar implicaria revisar el paper de l’enclavament britànic a Gibraltar.

També és cert que les ganes de revenja de la UE cap al govern britànic després del Brexit i, especialment, després de forjar l’aliança amb els EEUU per deixar França fora del sucós pastís australià juguen a favor nostre, així com els recurrents fracassos judicials espanyols, però veig el govern molt distret amb altres favades com per aprofitar-ho. Esperem que -fent servir la fórmula d’historiogràfia literària-l’exili exterior n’estigui al cas, que paradoxalment semblen els únics amb capacitat per resoldre els problemes de l’exili interior a què els que no toquem càrrecs estem sotmesos.

Xavier Zarza
Xavier Zarza
30.09.2021  ·  15:20

Em pregunto si al Sr Partal, no li ha fet mai reflexionar el fet que no hi hagi cap corrent critic significatiu entre els 15.000 membres d’ERC. Si ja és difícil que una persona vagi a dormir independentista i es llevi autonomista, és difícil imaginar milers a la vegada. Potser, només potser, fora bo preguntar-se si els mateixos que ens van dedicar sistemàticament a enganyar a milions de persones amb el pas “de la llei a la llei” mentre colocaven perfils com en Santi Vila al govern, i que no van fer absolutament res per construir les “estructures d’estat” que prometien (ja que anaven de farol), són ara els que ens duran a la independència. Valgui recordar, perque sembla que aquest director no ho fa, la implicació determinant de ERC en la preparació del referendum i en la declaració d’independencia. Tots dos fets, amb la clara (i reconeguda en el seu moment) desidia de Junts. Ves a saber, no sigui el cas que aquells que mai han sigut independentistes i ho han fet tot per mantenir-se al poder, en realitat no tinguin la més mínima idea de com fer efectiva la independència perque, entre d’altres coses, mai s’han plantejat seriosament aquest objectiu més enllà de la seva instrumentalització per mantenir el lideratge politic. És desconcertant veure que en gairebé 4 anys, mentre Junts es va mantenir al poder, poca gent es va dedicar a demanar explicacions al govern sobre la seva (in)acció per implementar un mandat que era clar. I ara, just quan perden el lideratge, i d’altres inicien un procés de negociació, és quan s’alcen les veus. Trist veure la poca visió d’aquests editorials que poc a poc es van allunyant de la objectivitat i els fets.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
30.09.2021  ·  15:43

Gràcies, Xavier Zarza.

Rosa M.M.S.
Rosa M.M.S.
30.09.2021  ·  16:04

Plenament d’acord amb Pau Boldu.

Jordi Casanellas
Jordi Casanellas
30.09.2021  ·  18:42

La sentència no és del Tribunal de Justicia de la UE, és del Tribunal General de la UE, és a dir, l’ha dictada el tribunal de primera instància. Ara es pot recorre al TJUE.

david graupere
david graupere
30.09.2021  ·  19:17

És de doldre que aquesta pràctica no s’estengui mar enllà: a Madagascar, la flota espanyola els carda tot el peix i la indústria de les pedres (diamants o altres) sigui de titularitat francesa… la indústria europea engreixa la corrupció a tercers països i doncs… què s’ha esdevingut al Sàhara amb relació a la UE i al regne espanyol?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies