El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va adoptar ahir una resolució important, a la qual els catalans hauríem de parar atenció, sobretot per un parell de motius que voldria remarcar avui. La decisió anul·la dos acords establerts per la Comissió, el Consell i el Parlament europeus amb el Regne del Marroc, un de comercial i un altre de relatiu a la pesca en aigües del Sàhara Occidental.

1. Amb aquesta decisió el Tribunal anul·la una operació política i comercial importantíssima de la Unió Europea i per tant dels estats membres. Una operació en què els estats i la Comissió Europea tenien un gran interès econòmic i polític i en què van esmerçar enormes recursos. Això, que puga passar això, reafirma la transformació que es duu a terme dins la UE. Que ja no és tan clar que siga tan sols el “club dels estats” que tant havíem criticat.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, d’una manera molt particular, va assumint un paper revolucionari de construcció del marc jurídic i les regles europees, per més que puga semblar contradictori emprar aquest adjectiu per a referir-se a una cort. I com que, a diferència d’Espanya, el marc constitucional del Tractat de Lisboa és nítid i la llei s’hi aplica de manera independent, sense excepcions ni paranys, les decisions del tribunal són acceptades com a darrera instància de poder.

Per això, quan alguns cridem l’atenció sobre les coses que passen a Europa, concretament a partir de la lluita dels exiliats, aquest element revolucionari de la cort que ahir es tornà a posar en relleu en un altre àmbit s’ha d’entendre en la seua justa dimensió. És comprensible la desconfiança popular envers el marc europeu, vist tot això que hem vist aquests anys, però cal identificar bé on som en realitat. Perquè ara ja no parlem d’una acció política en què pesen les simpaties i les influències, sinó de l’aplicació de les lleis, cega i implacable. I aquest terreny de joc és molt diferent. Nosaltres hi tenim moltes armes al nostre abast i Espanya, en canvi, n’hi perd moltes que pot usar internament, però no fora de les seues fronteres. Com va passar a l’Alguer, per exemple.

2. I encara més. Per a mirar d’evitar la sentència desfavorable, els estats membres de la Unió Europea i les institucions comunitàries havien argumentat que el Front Polisario no representa ningú i negaren que tingués personalitat jurídica i tot. Però contra això, i aquest és el segon fet remarcable, el Tribunal ha respost que el Polisario, tot i no tenir personalitat jurídica reconeguda per a adreçar-se a la cort, no es pot deixar al marge, car, com a representant del poble saharià, té capacitat per a adreçar-se a la cort “en defensa del dret d’autodeterminació“.

Per a entendre l’abast concret d’aquest punt, cal recordar que el 2018 la cort ja havia dit que el contracte signat entre el Marroc i la UE no es podia aplicar tal com estava perquè conculcava els drets dels saharians, que no havien estat consultats. Aleshores la Unió Europea i el Marroc van organitzar un seguit de consultes amb organismes i organitzacions saharianes pro-Marroc, bo i intentant enganyar el tribunal i fent veure que els saharians sí que havien estat consultats. No ha funcionat.

Insistesc, per això, que vivim a Europa un període nou, hamiltonià, que als catalans ens hauria de fer reflexionar. És evident, i no es pot discutir, que el reconeixement de la independència de Catalunya no arribarà amb cap tribunal ni es pot mirar com un afer només legal. És una batalla política que reclama acció política i ciutadana a tots els nivells i confrontació per a guanyar els drets que ens són negats. Però, aclarit això, no és igual lluitar pensant que lluites contra tothom i contra tot, que saber i constatar que si saps presentar les coses de la manera correcta i entens que la llei i la pràctica jurídica a Europa encaixen amb els teus interessos, tot pren una altra dimensió, molt diferent. Molt diferent per a Catalunya, però, sobretot, molt diferent per a una Espanya que de Luxemburg estant pot trobar-se coartada en la seua violència i en el seu menysteniment de la llei interna, europea i internacional.

Com li va passar ahir, sense anar més lluny, quan tot d’una es va trobar sense poder pescar als bancs marítims saharians…

 

PS1. Us demane que pareu atenció a l’article de Jordi Goula d’avui: “Se m’acaba el marge de guanys“. Amb el seu mestratge habitual, explica les gravíssimes conseqüències que ja motiva en la nostra economia l’escassetat de components bàsics, cosa que origina colls d’ampolla en la producció que impedeixen que l’oferta puga atendre les comandes en els terminis requerits. I que aquest no és un fenomen, com es pensava en un primer moment, que afecte les grans empreses i prou. Les pimes se’n ressenten especialment, quan encara malden per recuperar-se de la pandèmia. És un fet molt important.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.