Un moment del concert de Montse Castellà a Luz de Gas (fotografia de Pere Cardús).

La cultura és la primera de les sobiranies. Pere Camps, director del Barnasants, s’ha enfilat a l’escenari de Luz de Gas, ha agafat el micròfon i ha dit que tots els concerts del festival de cançó d’autor seran un clam en defensa de la democràcia i la llibertat i que seran dedicats també a exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Un preàmbul gens desentonat amb el concert que es faria a continuació. Montse Castellà, veu de l’Ebre, presentava el seu nou disc Punts de llibre, un doble CD de patró eclèctic i de vasta temàtica. Un llaç groc a la corretja de la guitarra, set o vuit músics a la banda, el concert podia començar.

Les primeres notes, un reggae, han imprès un ritme alegre als primers compassos de la nit. Vindrien molts ritmes, tons i colors diferents a continuació. De la calidesa, a la reivindicació, passant per l’amor i el desamor, o la paciència, l’amistat, el somriure i l’absència. Entre cançons de lletra pròpia i poemes musicals, Castellà ens ha dit que ‘no escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou’, perquè ‘Ara és demà’ i ‘del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir’. Una de Miquel Martí i Pol que convida a mirar endavant, avui més que mai.

Amb el viatge ja començat, Montse Castellà també ens proposava d’enfilar-nos al tren, d’on no saps quan t’amollaran mai, en un ‘etern viatge que mos gronxava’, un ‘adormir-se i despertar-se’ perquè ‘viatjar era embriagar-se de llibertat’. Una cançó feta mig de bons records mig de reivindicació per uns trens dignes.

De ‘Promeses’, sempre se’n fan. En fem. I Castellà les ha cantades recordant que estimar i la llibertat són compatibles. Una tonada d’aquells que van prometre tornar a estimar-se. I avisant-nos que hi ha promeses que s’acaben complint. I si de vegades cal esperar que les promeses es compleixin, la cantautora de l’Ebre ens aconsella la paciència. I en fa un cant, que diu que la constància d’una gota té més força que una onada. I si la gota té regust del saxo penetrant de Gorka Benítez, que s’ha afegit a la banda, la força és encara més rotunda.

I l’amistat i la força de les dones no podia faltar en el concert de Castellà. Amb el ‘Juntes’, un tema per a totes aquelles dones que ‘quan mos ajuntem, passen coses’. Que la vida amb companyia i amistats bones és més vida. I la cançó de Castellà ho remata amb un vers per emmarcar: t’ompliria a vessar de besades.

Ara fa sis anys, en un dinar a casa de Pere Camps i la seva família, Montse Castellà explica que va conèixer Paco Ibáñez, cantautor per excel·lència. De pare valencià i mare basca, el parlar de l’Ebre li portava bons records. I una copa de vi i quatre tonades els van fer entendre. I ara el disc l’ha editat el segell d’Ibáñez, que fins ara tan sols produïa l’obra del cantautor. I per sort de tots nosaltres, Ibáñez hi canta una cançó amb Castellà. ‘Avui l’he vista’, un poema d’Apel·les Mestres, ‘una de les belles cançons catalanes’, ha dit Ibáñez, abans de cantar-la en un duet emotiu de veus que s’ajunten des de la tendresa gruixuda i la dolçor suau. Escolteu-ne aquest fragment:

I després de seguir la cambra palpant les portes d’Apel·les Mestre i commoguts per les dues veus juntes, Castellà ens ha portat a denunciar les tragèdies del sud, que són el fracàs de tots. D’aquests ‘traficants d’humanitat fan negoci amb la mort’, quan ‘el delicte que han comès és haver nascut més al sud’. I també ens ha portat a Elna, a la maternitat, amb la cançó preciosa ‘Vaig néixer aquí’, que diu: ‘Elna és la llum d’un poble, d’una bombolla d’esperança enmig del foc. Vaig néixer aquí a prop de la platja on s’ofegaven els vençuts.’

No ens deixa respirar Montse Castellà i ens recorda, amb ‘Satèl·lit en el fang’, també el desamor. Perquè ‘l’amor ja no és el mateix quan algú t’ha estimat i ha deixat de fer-ho’. Aleshores és quan les ‘brúixoles ja no marcaran lo nord’. I ha tornat el saxo de Gorka Benítez, perquè hi ha pocs sons millors per parlar d’amor i desamor, amb set músics a l’escenari que no han deixat ni un racó de la sala sense música.

I el caràcter eclèctic del disc i de la cantautora s’han fet més evidents que mai amb ‘Flor de las bellas ciudades del mundo’, una cançó sobre l’arribada a Barcelona del Quixot, damunt d’una tonada medieval i animada per una flauta contralt que ha sonat de categoria. I d’aquí a una cançó de mètrica rumbera, amb gotes de mambo que ha engrescat el públic. ‘Somriuràs’ és una peça que Castellà canta al disc acompanyada dels Txarango. ‘Sempre aconsegueixes treure sucs dolços i bons de les taronges amargues’, hi diu la cantant en una lletra plena d’esperança i actitud.

Montse Castellà al Barnasants (fotografia de Pere Cardús).

Quina cançó dedicada a l’absència… ‘He creat una presència que es diu com tu’, es titula. I diu que torna cada nit per recordar la seva olor, però com més hi torna més s’impregna la seva. Cançó enverinada amb ‘una presència que l’espill retorna quan t’hi mires’. Cançó enverinada, però concert rodó, amb uns músics que gaudeixen dalt de l’escenari i així tot hi guanya molt. I la connexió s’ha fet evident amb el ‘Compta amb mi’ de Castellà, que ens diu que ‘la vida et somriu si li somrius’ i que ens convida a viure un present vital, optimista i somrient.

Al primer bis, Castellà s’ha posat al piano: ‘no us pensàveu que marxaríem d’aquí sense cantar-li al riu’. Una cançó dedicada a aquell riu ample… amb tarongers florits… oliveres… vinyes verdes vora el riu… on després d’un turó sempre en ve un altre… fins a la plana de l’Ebre. I una última cançó en homenatge als presos polítics i als exiliats. Consignes de lluita: Dóna la mà, alça el puny, prem els peus, torna a lluitar, aixeca el cap, que el món es pot canviar, que ja n’hi ha prou, bon cop de falç, som la gent que hem decidit un nou futur. I un ‘crida amb mi, sense temor, revolució’ molt adequat per una setmana tan dura.

‘Bona nit i llibertat’, ha dit Castellà. I és que un concert que acaba així ens retorna a les paraules inicials del director del Barnasants: la cultura és la primera de les sobiranies.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb