22.12.2020 - 21:50
En una entrevista publicada l’any 2016, el professor i ex-diplomàtic britànic Shaun Riordan va respondre així a la meua pregunta sobre què pensava que havíem de fer els catalans: “Si voleu ser un estat independent cal que us comporteu com un estat independent.”
La resposta em va venir al cap ahir quan vaig llegir que el Tribunal Europeu de Drets Humans ordenava a Turquia que alliberàs immediatament el pres polític kurd Selahattin Demirtaş, un fet que té unes repercussions importants sobre els presos polítics catalans, tal com explica bé en aquest article Josep Casulleras.
És una obvietat però és important: el Tribunal d’Estrasburg no reclama a la justícia turca que allibere Demirtaş, a qui han impedit d’eixir de la presó malgrat ser parlamentari electe, sinó que ho reclama a l’estat turc. A algú li pot semblar que és una diferència molt de matís, però és important en si mateixa i més encara si la vinculem a l’opinió de Riordian.
Amb la llei internacional a la mà, a conseqüència d’allò que s’anomena la teoria de la unitat dels actes de l’estat, la conducció de tots els òrgans d’un estat és atribuïda a l’estat en conjunt i de manera indistinta. Amb la llei internacional a la mà, l’estat, com a tal estat, és encausable com un tot pels fets que comet un dels seus poders, en aquest cas el judicial. Fins i tot quan els diversos poders no estan d’acord.
No podria ser altrament. Perquè si no fos així a tots els estats els seria fàcil de fer una cosa amb una mà i una altra amb l’altra mà, sense cap conseqüència exterior. Per això, per exemple, en el cas que ens ocupa, els tribunals europeus diuen a Turquia que ho faça com vulga, però que pose en llibertat el dirigent kurd immediatament. I Europa no s’embolica de cap manera a discutir quin òrgan o poder ha de fer efectiva la decisió. El problema l’ha causat l’estat i és a l’estat que li pertoca de resoldre’l.
Tots sabem que aquesta és una via jurídica que, pel que fa al cas català, amb tota seguretat un dia acabarà esquitxant Espanya –com ja va passar el 2013 quan el govern del PP va haver de posar en llibertat diversos membres d’ETA després de la sentència d’Estrasburg contra l’anomenada Doctrina Parot.
Però, més enllà que un dia arribe o no la possibilitat d’encausar l’executiu de Pedro Sánchez per tot això que fa el Tribunal Suprem –que al final també parlem d’això–, m’interessa discutir la posició política a adoptar. La posició política que hauria de prendre l’independentisme català quan a Espanya hi ha un poder executiu que diu que vol resoldre el problema, però que no ho pot fer perquè la solució és a les mans d’un altre poder de l’estat. I és en aquest punt que torne, rotundament, a Riordan: “Si volem ser un estat independent cal que ens comportem com un estat independent.”
I això reclama no entrar en la batalla, que vés a saber si és real o un repartiment teatral de papers, entre un executiu “bo” i un tribunal “roí”. I per tant mantenir-se’n absolutament al marge i no donar suport a res ni a ningú, ni a cap pressupost ni a cap llei, mentre el problema no es resolga. Com a conseqüència, i en resposta al fet que, internacionalment, la conducció de tots els òrgans d’un estat –i, per tant, també de la repressió– és atribuïble al conjunt de l’estat de manera indistinta.
PS. La dada: Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per esmentar només els dos primers presos polítics catalans, ja fa 1.164 dies que són empresonats. D’aquest total, 935 dies han estat tancats amb un govern dirigit per Pedro Sánchez i 229 amb un govern dirigit per Mariano Rajoy. És a dir, que per cada dia que van passar tancats gràcies a Mariano Rajoy ja n’han passats tres de tancats gràcies a Pedro Sánchez.
És molt savi, el consell. I es va veient cada vegada més clar que aquells que es comporten com un estat van aconseguint victòries una rere l’altra; per contra, aquells que es comporten com uns servents dels senyors, només aconsegueixen el menyspreu de tots, inclosos els senyors. Per això cal perseverar i fer-ho en la direcció que ja està clar que és la correcta.