Vista del massís del Puig Major des de l’est. S’hi identifica el cim per l’esfera dins de la qual funciona el radar. Noteu la comple­xitat tectònica i geomorfològica de tot el sector. Al segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador va descriure l’ascensió al cim com la més gratificant de l’illa. / Luis Alberto Domínguez

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Molts humans sentim atracció per determinats accidents geogràfics. Probablement, les illes i les muntanyes són dels més apreciats, especialment pel gremi dels naturalistes. No és estrany, doncs, que la llista de botànics que ha trepitjat el cim més alt de les Balears, el Puig Major de Son Torrella, sigui tan nodrida: és ben probable que hi pugés Joan Salvador i Riera, el primer botànic que herboritzà a Mallorca i que va redactar el seu catàleg l’any 1712. També al segle XVIII degueren ascendir-hi Bonaventura Serra i Ferragut (autor d’una primera flora mallorquina, que il·lustrà amb més de 170 espècies) i Antoine Richard, enviat per Lluís XV a estudiar la flora de diversos països meridionals. Ambdós van rebre l’ajuda de Joan Borràs, un herbolari de gran prestigi de Fornalutx –el poble més proper al Puig Major–, i resulta impensable que no els conduís al cimal. És més, el catàleg de la flora balear de Richard va arribar a mans de Carl von Linné, a qui va emocionar vivament. Així, va deixar escrit, constatant la relació entre biodiversitat i felicitat: «Bone Deus, felices isti incolae habent in suis pratis omnes istas plantas…» (“Bon Déu! Feliços els habitants que tenen totes aquestes plantes als seus camps”).

També van quedar enlluernats per la flora mallorquina botànics i altres estudiosos de les plantes com Jacques Cambessedes, François Delaroche, Fernando Weyler i Laviña –a qui li va ser dedicada una espècie de ranuncle quasi exclusiu del cim–, Francesc Barceló i Combis, Paul Marès, Guillaume Vigineix, Llorenç Garcias Font, Oriol de Bolòs, Francesc Bonafé, Anthony Bonner i tutti quanti (Barceló, 1879-1881; Camarasa, 1989; Payeras, 2006). El clergue Bonafé, a la seva monumental Flora de Mallorca (Bonafé, 1977-1980), posa el Puig Major com la primera de les principals localitats botàniques de l’illa, una opinió amplament compartida.

El Puig Major de Son Torrella (antigament també anomenat Puig Major de Sóller) és l’elevació més gran de Mallorca. Pren el nom de la propietat que al segle XV pertanyia a Joan de Torrella, descendent dels nobles empordanesos de Torroella de Montgrí que participaren en la conquesta catalana de l’illa el segle XIII. Texts antics s’hi refereixen com el Montblanc de Mallorca, el que indica la relativa freqüència amb què la neu el cobreix (que va ser major en el passat). La cota màxima és avui de 1.445 metres. Aquesta zona alta de Mallorca és la de major pluviositat dels Països Catalans, amb una mitjana superior als 1.500 mm anuals. El relleu accidentat i la naturalesa càrstica del terreny, però, limiten severament la retenció de l’aigua al sòl, i l’aspecte general del paisatge és molt més àrid del que correspondria a aquestes precipitacions.

L’arxiduc Lluís Salvador va descriure, a finals del segle XIX, l’ascensió al colós com la més gratificant de l’illa i explicava que era possible fer-la des de Sóller a lloms de cavalleria fins al cim. Els temps eren distints: el noble austríac acabà el seu escrit considerant convenient construir-hi un alberg, que faria l’ascens més atractiu a molts visitants potencials (Salvador, 1884).

Un massís amb vegetació singular

El Puig Major és un massís de relleus molt escarpats. Com tota la serra de Tramuntana, està conformat per calcàries juràssiques i triàsiques elevades a l’orogènesi alpina, amb plegaments i encavalcaments espectaculars, que congrien penyalars verticals i timbes vertiginoses. El poeta Miquel Costa i Llobera, en una encertada metàfora, veia en aquesta contrada «ones petrificades del vell món remogut en temporal». Cal tenir present que el cim (la seva projecció) és a menys de quatre quilòmetres del mar. De fet, el puig és inaccessible des dels vessants septentrional i oriental. Les seves esquerpes formes no tenen sols arrels estructurals: l’erosió càrstica, pluvial i nival ha afegit accidents topogràfics impressionants, tals com rossegueres de fort pendent i les característiques clotades, grans cavitats verticals, avencs incipients, formats per dissolució de la roca calcària, que acumulen al fons sòls més rics en argiles, i que suposen un hàbitat per a la vegetació d’un especial interès, tant per motius edàfics com microclimàtics. Geomorfològicament i tectònicament, és el cim més complex de l’illa.

El Puig Major no ofereix únicament un atractiu topogràfic i geològic: l’espectacular cimal de les Illes acull singularitats vegetals notables. Els fitosociò­legs descrigueren al segle XIX un genuí pis baleàric de vegetació per sobre dels 800/900 metres, caracteritzat per l’abundància d’endemismes, alguns dels quals són pulvínuls espinosos (coneguts popularment amb l’irreverent nom de coixinets de monja), adaptats a condicions ventoses i assolellades, ben defensats contra els herbívors com ara Astragalus balearicus, Smilax aspera balearica o Teucrium marum occidentale. Ací, els sòls són escassos; la roca domina.

D’altra banda, la gestió tradicional de les pastures (avui quasi abandonada per complet), basades en bona part en el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), periòdicament socarrat, ha suposat un ritme erosiu lamentable. Podem elucubrar si aquest «pis baleàric» és realment natural o ha estat afavorit per segles d’aprofitaments ramaders que superen la pressió d’herbivoria prehumana, quan els ramats de Myotragus (el petit bòvid endèmic, d’incisius de creixement continu) eren depredats per l’àguila reial, de manera que probablement evitaven els cims més exposats.

A aquestes altures no manquen les espècies arbustives i arbòries biogeogràficament boreals i algunes de caducifòlies, com la pomera borda (Sorbus aria), el corner (Amelanchier ovalis), el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica majoricensis), l’arbre de visc (Ilex aquifolium), el teix (Taxus baccata), la cornera (Cotoneaster majoricensis), no descrita fins a l’any 2012, i el rotaboc (Acer opalus granatense). Aquesta comunitat relicta és ben similar a la que es troba a les serres d’Aitana i Mariola (Bolòs i Molinier, 1958). No podem descartar que en època prehumana (recordem que les Balears varen ser les darreres illes mediterrànies a ser ocupades, fa sols uns 4.500 anys), hi hagués comunitats forestals ben constituïdes, tot i que de superfície limitada. El paisatge actual ha estat severament condicionat per la secular acció combinada de foc i de dent, a més de la destral.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Joan Mayol. Cap del Servei de Protecció d’Espècies del Govern de les Illes Balears fins la seva jubilació l’any 2019.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.