“Josep Pla és un idiota” (Manuel de Pedrolo)

"Mentre Pla publicava el que volia i tothom li reia les gràcies, a Pedrolo li censuraven les seves obres a tort i a dret"

Joan Minguet Batllori
29.03.2022 - 19:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Estic recuperant l’obra de Pedrolo, especialment la que no coneixia, però també revisant lectures antigues. És com un deute personal que tinc amb l’escriptor ponentí. Tinc la impressió que amb Pedrolo tenim un deute col·lectiu, treure’l entre tots d’aquesta influència tan abusiva del Mecanoscrit del segon origen, saber que la seva trajectòria va molt més enllà de la popularitat d’una única obra; en tot cas, aquesta recuperació l’he començat a títol individual. I a fe que no és cap càstig que m’hagi imposat, perquè acostar-se a la seva obra continua sent un plaer literari d’alt registre.

A banda de llegir novel·les (ja tinc a casa una d’inèdita que acaba de publicar l’editorial Fonoll, Visita a la senyora Soler, censurada pel franquisme) o els seus poemes visuals que Ramon Salvo va recollir el 1994 en una edició, Tàctil, ara mateix introbable, també he recobrat les entrevistes que li havien fet i que ell mateix va recollir en el llibre Si em pregunten, responc. És aquí on vaig descobrir l’entrevista que Josep M. Huertas Claveria li va fer el setembre de 1969 per a la revista Oriflama i on Pedrolo diu, entre més coses rotundes i compromeses:

“En Pla és un idiota. El que passa és que ell va col·laborar des de bon començament a la premsa falangista (Destino no era res més, aleshores) i mai no es va plantejar la possibilitat d’una positura compromesa.”

Fa uns dies, vaig penjar un fragment sencer de l’entrevista de Pedrolo (lúcida i atrevida, com totes les seves contestes) a les xarxes i vaig comprovar que a alguns els molestava la contundència de l’expressió. De fet, algunes persones recriminaven a Pedrolo l’insult. I uns altres sortien a defensar Pla, la literatura de Pla. De fet, Huertas mateix, en el seu moment, feia un incís personal en l’entrevista per a lamentar el to vehement de Pedrolo, el qual, al seu torn, va enfurismar-se amb la intromissió del periodista en les seves opinions.

Sembla que ara i aleshores hàgim de mantenir la veneració per Josep Pla. No la veneració literària (Pedrolo mateix deia en aquella llunyana entrevista que ell no el considerava un escriptor dolent), sinó una veneració que oculti que Pla va ser un espia de Franco (Xavier Montanyà en va fer un documental per a TV3 que ho demostra, entre més treballs inqüestionables d’historiadors) i que es va moure com peix sota l’aigua durant tota la dictadura. Després, els burgesos de torn i els diaris nobiliaris el van voler consagrar sense fer esment del seu col·laboracionisme. És a dir, esborrant la història, això que s’ha fet amb tantes coses arran de la mal anomenada transició.

Mentre Pla publicava el que volia i tothom li reia les gràcies, a Pedrolo li censuraven les seves obres a tort i a dret. I, malgrat això, no podia proferir un “idiota” ben concís i entenedor?

Però no només era Pedrolo: un altre ponentí, Guillem Viladot, l’any 1983 publicava una novel·la magistral, Memorial de na Nona, on la protagonista rebia l’encàrrec d’assassinar Josep Pla en plena festa de concessió dels premis Nadal del 1950. El grup de la resistència que li feia l’encàrrec n’explicava el motiu: “Has de saber que Josep Pla és un traïdor a la democràcia i a Catalunya; has de saber que ha estat, i vés a saber si encara ho és, un agent del franquisme, un informador secret; és un home indigne de Catalunya.”

La novel·la de Viladot té alguns moments en què es caricaturitza Pla amb una mala bava literàriament brillant, i molt hilarant. Ja veieu, dos amics de Ponent, Pedrolo i Viladot, coincidien amb els seus judicis sobre Pla. I no es deixaven guiar per la hipocresia, per aquesta concepció del món cultural com un lloc de consensos i bones maneres.

Aquesta militància extrema del món cultural, aquest atreviment de Pedrolo i Viladot de desemmascarar el filofeixisme de Pla, em recorda que durant el final dels anys vint i tot el temps de la República, no s’estilava la correcció que avui presideix el nostre entorn. Aleshores, hi havia invectives en contra d’uns i d’altres; de vegades, en un mateix diari hi trobes plomes que s’acarnissen entre si. Tot plegat servia per a produir uns debats summament suggestius, lluny del tedi de les concòrdies impostades.

En l’actualitat, tot són bones maneres i deliqüescències hipòcrites. Hipòcrites, sí, perquè als passadissos de la cultura, o a les seves reunions tavernàries, s’escupen veritats, insults i malediccions que, ai las!, mai no veuen la llum pública.

Jo, què voleu que us digui?, davant de tanta faramalla del consens i la bona educació (filla, entre més, d’aquella dita pol·luïda d’Eugeni d’Ors: “A Catalunya el més revolucionari que es pot fer és tenir bon gust”), proferir un “idiota” a temps el trobo gratificant.

I, tanmateix, no podré acomplir el meu somni i me n’estaré de dir quins són els meus idiotes predilectes del món de la cultura catalana actual: primer, perquè no sóc tan valent com qui sap si aparento i, en aquest món hipòcrita, només em faria malveure jo mateix; i, segon, perquè dubto que gaire gent m’acompanyés en una campanya que es podria dir “insulteu els artistes”, rememorant aquella vella obra de Peter Handke: ja sabeu, insultar els escriptors i artistes que viuen sempre a favor del vent del poder i que, endemés, ens donen lliçons de progressisme des dels mitjans que paguem entre tots.

Per Pedrolo, Pla era un idiota; per Viladot, un traïdor. Jo no els ho discutiré pas.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes