Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Coincidint amb la commemoració del centenari de la Revolució Russa, Edicions de 1984 ha reeditat aquest clàssic, ara amb pròleg de l’historiador Pelai Pagès, que repassa la vida de Reed i constata el seu compromís amb el socialisme i la seva profunda comprensió de la Revolució Russa.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

Nascut l’octubre de 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John (anomenat ‘Jack’ per molts) Reed va estudiar a Harvard, i després d’haver-s’hi graduat el 1910, va anar a voltar per Europa. En tornar, va instal·lar-se a Nova York, on de seguida va entrar en contacte amb el sindicat Treballadors Industrials del Món i va començar a col·laborar amb la revista The Masses, dirigida pel socialista Max Eastman. Alguna detenció, vida bohèmia, relacions amoroses fugisseres, fins que el 1913 se’n va anar a cobrir la Revolució Mexicana i en va escriure el llibre Mèxic insurgent. Cul inquiet, el 1914 va anar de corresponsal a Europa, però en va tornar decebut, impressionat per l’absurditat de la guerra i el ‘patriotisme foll’. A final de 1915 va tornar a Portland, cansat de tantes aventures, i durant una visita a casa la mare va conèixer qui seria la seva companya, d’amors i escriptures, per sempre més: Louise Bryant, escriptora, activista política i feminista.

John Reed i Louise Bryant.

Amb Bryant van decidir anar-se’n a Rússia a final d’estiu de 1917, perquè era allà on s’havien començat a gestar ‘grans i terribles esdeveniments’. Reed, que havia estat a Rússia el 1915 durant el viatge a Europa que va fer per a cobrir la guerra dels Balcans, estava convençut que la història en majúscula s’esdevindria aviat a Rússia.

Allà, el govern sorgit de la revolució de febrer que havia fet caure el tsar no aconseguia estabilitzar-se i continuaven les revoltes. Els bolxevics havien emprès una nova campanya contra un govern que consideraven burgès i prometien pau, pa i terra al poble rus. Si aconseguien sumar a la causa els obrers, els soldats i els camperols, podrien conquerir el poder. Reed va tenir l’olfacte adequat per a saber on calia anar si volia veure el sorgiment del poder proletari. Antibel·licista, tenia molt clar que si els obrers guanyaven a Rússia, allò podria ser el començament de revoltes obreres a Alemanya i a altres països, i no solament s’acabaria aquella guerra sinó que el socialisme governaria mig món. D’aquella estada, Louise Bryant acabaria publicant el llibre Six red months in Russia. I Reed, el llibre que el faria passar als annals de la història.

John Reed va presenciar tot allò que després va deixar plasmat en el llibre. Aquesta és una de les forces de Deu dies… Ell era a les assemblees, presenciava els interminables debats, era a les converses entre senyores i entre soldats, escoltava i transcrivia què li deia Lenin i què li explicava Trotski. Deixava constància dels debats, plens d’incerteses, de les baralles, de la disciplina revolucionària.

Hi havia arribat quan Petrograd ja bullia. El 23 d’octubre (del calendari modern), el Comitè Bolxevic va aprovar la insurrecció en una reunió que va durar tota la nit, i ell, és clar, hi era:

‘Dels intel·lectuals, només Lenin i Trotski afavorien la insurrecció. Fins i tot els militars s’hi oposaven! Es féu una votació i la insurrecció fou derrotada!
Aleshores s’aixecà un treballador: era un home rude, amb el rostre convuls per la ràbia.
—Parlo en nom del proletariat de Petrograd —digué amb aspresa—. Nosaltres volem la insurrecció. Feu el que vulgueu, però vull dir-vos que si permeteu que els soviets siguin destruïts, no volem saber res més de vosaltres!
Uns quants soldats se li afegiren… Després es va tornar a votar i… guanyà la insurrecció…’

Reed va ser testimoni dels preparatius de la revolta del 6 de novembre i de la presa del Palau d’Hivern de l’endemà. Era a la sala on es prenien decisions i al carrer on es carregaven fusells. Donava veu a soldats, sindicalistes, periodistes, dirigents, camperols, obrers, tant revolucionaris com contrarevolucionaris.

‘El Soviet de Petrograd estava constantment reunit a l’Smolni, ull de l’huracà. Els delegats, vençuts per la son, es desplomaven a terra, però s’aixecaven de seguida per tal de prendre part en el debat: Trotski, Kàmenev, Volodarski parlaven sis, vuit, dotze hores al dia…’

‘Cap a les quatre de la matinada, vaig trobar Zorin al vestíbul d’entrada, amb un fusell penjat a l’espatlla:
—Ja s’ha engegat! —em digué clamós, però satisfet—. Hem engarjolat el ministre auxiliar de Justícia i el ministre de Religions. Són al soterrani. Ha sortit un regiment que ocuparà la Central de Telèfons, un altre ha anat als Telègrafs i un altre més al Banc de l’Estat. La Guàrdia Roja és al carrer…
A l’escalinata de l’Smolni, el primer que vam distingir, enmig de la gentada foscor, fou la Guàrdia Roja: un grup de nois, arraulits i vestits amb roba de treball que duien fusells amb baioneta i que enraonaven nerviosos.’

Mentre els bolxevics preparaven la insurrecció, el govern provisional es mobilitzava per a frenar la revolta. L’endemà, 7 de novembre, es constituïa el segon Congrés dels Soviets de Diputats de Treballadors i Soldats, amb majoria bolxevic. ‘Era la fi del primer període de la Revolució Russa.’ Discussions, baralles, debats eterns, votacions enceses. També trets. I finalment, la presa del Palau d’Hivern. Aleksandr Kérenski va abandonar Petrograd, on el Govern Provisional havia estat enderrocat. Reed escrivia que, de matinada:

‘Les coses estaven així. Lenin i els treballadors de Petrogad s’havien decidit favorables a la insurrecció, el Soviet de Petrograd havia enderrocat el Govern Provisional i imposat el coup d’état al Congrés dels Soviets. Ara restava la gran Rússia a conquerir… i després el món!’

El dijous 8 de novembre, el Congrés dels Soviets va constituir el govern de la República Russa sota la forma de Consell de Compromissaris del Poble, presidit per Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, i es promulgaren els decrets sobre la pau i sobre la terra.

‘Que els bolxevics duressin més de tres dies en el poder era quelcom que mai ningú no hauria pensat… llevat, potser, de Lenin, de Trotski, dels treballadors de Petrograd i dels soldats rasos…’

Ara calia controlar Petrograd i organitzar les forces revolucionàries. Però no ho tenien fàcil.

‘A l’Smolni encara hi havia més tensió que abans, si era possible. […] Homes que, literalment, s’havien superat a si mateixos, que havien assolit el prodigi de no dormir, de treballar incessantment. Homes sense afaitar, bruts, d’ulls enrogits, que amb els motors de l’exaltació a tota marxa avançaven cap a l’objectiu que s’havien fixat. Eren tantes les coses que s’havien de fer, tantes!’

‘Contra ells no solament tenien la burgesia organitzada, sinó tots els altres partits socialistes, llevat dels socialrevolucionaris d’esquerra, d’uns quants internacionalistes menxevics i dels internacionalistes socialdemòcrates. […] Calia reconèixer que els bolxevics constituïen una facció política en la qual no hi havia gaires homes preparats ni educats…’

 A quarts d’onze de la nit del 8 de novembre, la República Russa va ser proclamada per unanimitat. La guerra semblava que s’havia acabat.

‘—Companys! Recordem els que han mort per la llibertat!
I seguidament cantàrem la Marxa fúnebre, aquell cant lent, ple de melancolia i, malgrat tot, triomfant, aquell cant tan rus i tan patètic… La Internacional, després de tot, era un himne estranger. La Marxa fúnebre, en canvi, semblava l’ànima de tots aquells homes, els delegats dels quals ara seien en aquella sala bastint una nova Rússia que naixia d’obscures visions… Una nova Rússia i qui sap si quelcom més encara.’

Però el Partit Socialrevolucionari havia fet una crida a ciutadans i organitzacions militars a aplegar-se al voltant del Comitè de Salvament del País i de la Revolució. La resistència es preparava, i els bolxevics haurien de lluitar contra Kérenski.

‘Si mai hi ha hagut homes que estiguessin sols, és evident que aquell ‘grapat de bolxevics’ ho estaven aquell matí gris i glaçat, mentre la tempesta planava per damunt dels seus caps. Atrapat entre l’espasa i la paret, el Comitè Militar Revolucionari lluitava… per la pròpia vida.’

El dissabte 10 de novembre, els bolxevics es preparaven per a defensar la República, però al capvespre una companyia de íunkers va ocupar la Central de Telèfons. Començava la contrarevolució.

‘Homes i dones, els treballadors, sortien a milers, els ravals brunzidors vomitaven hordes grises i miserables. El Petrograd roig corria perill! Cosacs! Pel sud i pel sud-oest tots anaven rajant a través de carrers sòrdids cap a la porta de Moscou: homes, dones, infants, amb fusells, pics, pales, rotlles de filferro, cartutxeres sobre la roba de treball… Mai no s’havia vist una efusió d’una ciutat com aquella, tan immensa, tan espontània! Avançava igual que un torrent, companyies de soldats nascudes amb ells, fusells, camions, camionetes… el proletariat revolucionari defensant amb el pit la capital de la República de Treballadors i Camperols!’

El diumenge 11 de novembre va continuar la lluita entre totes dues forces.

‘Despertaren Petrograd el soroll dels trets i la remor de passes. Sota el cel distant i fosc un vent gelat anunciava neu. A trenc d’alba, l’Hotel Militar i l’Oficina de Telègrafs havien estat ocupats per grans contingents de iúnkers i havien estat recuperats després de sagnants combats. […] Tot el dia i a tots els barris de la ciutat hi havia escaramusses entre iúnkers i guàrdies roigs, batalles entre carros blindats…’

Finalment, el dilluns 12 de novembre, les tropes del destacament de Pulkovo van derrotar els contrarevolucionaris.

‘Per tots els camins arribaven eixams d’homes enfurits que convergien automàticament en el punt d’atac. […] Aquella batalla era la seva batalla, aquell era el seu món. Ells mateixos havien elegit els seus caps. Fou aleshores que aquella voluntat incoherent i múltiple esdevingué una sola voluntat.’

John Reed.

A començament de 1918, Reed va tornar als Estats Units. Però li van confiscar totes les notes que havia anat prenent durant la revolució, les entrevistes i també tota mena de papers i decrets que havia anat arreplegant. No va ser fins a final d’any, quan va aconseguir de recuperar tot el material confiscat, que es va tancar i es va posar a escriure com un boig, abans no se li esborrés de la memòria cap més detall. Va tenir escrit el llibre en un parell de mesos.

Max Eastman ho recordava així en el llibre Heroes I have known: Twelve who lived great lives: ‘Estava demacrat, sense afaitar, amb la pell greixosa, feia cara de no haver dormit i tenia un aspecte mig boig; havia baixat a prendre una tassa de cafè després de tota una nit de feina. “Max, no diguis a ningú on sóc. Estic escrivint la revolució russa en un llibre. Tinc tots els cartells i els papers en una habitació i un diccionari rus, i treballo nit i dia. No he aclucat els ulls des de fa trenta-sis hores. I també en tinc el nom: Deu dies que trasbalsaren el món. Adéu, he d’anar a prendre una mica de cafè. Per l’amor de Déu, no diguis a ningú on sóc!”’

I en aquella crònica literària extraordinària que és Deu dies que trasbalsaren el món va relatar totes aquelles hores històriques viscudes durant la Revolució Russa. No s’ho havia mirat pas des de fora, però és que algú neutral no hauria pogut viure aquells dies que trasbalsaren el món com els va viure ell, i per tant, no els hauria pogut escriure.

‘Amb el Decret de Nacionalització de la Banca, amb la formació del Consell Suprem de l’Economia del Poble, amb l’aplicació pràctica del Decret de la Terra al camp, amb la reorganització democràtica de l’exèrcit i amb els canvis radicals a totes les branques del govern i de la vida… amb totes aquestes coses, efectives només per la voluntat de les masses de treballadors, soldats i camperols, s’inicià lentament, amb molts errors i amb molts entrebancs, la formació de la Rússia proletària.’

Publicat el llibre, que en una edició posterior seria prologat per Lenin mateix (‘Heus aquí un llibre que voldria veure publicar en milions d’exemplars i traduït a totes les llengües’, i els desitjos de Lenin es van fer realitat), John Reed, aleshores ja un militant socialista, va dedicar-se a fer conèixer la Revolució i combatre els discursos antibolxevics que imperaven als EUA. El seu partit va dividir-se en dos, i ell va tornar a Rússia, a final de 1919, per mirar d’aconseguir el reconeixement de la seva facció, el Partit Comunista Laborista, per part del Komintern.

S’hi va estar més temps que no volia, i quan provava de tornar a casa clandestinament, va ser capturat a Finlàndia i empresonat. No va aconseguir de sortir en llibertat fins passat un any, i aleshores va poder retrobar-se amb Louise Bryant. La relació entre tots dos –a voltes convulsa– i amb el comunisme és protagonista d’un film que també és un clàssic, Reds (1981), amb Warren Beatty i Diane Keaton. Però la felicitat va durar poc. Reed havia agafat el tifus i no va poder sortir-se’n. Pocs dies abans de fer els trenta-tres anys, el 17 d’octubre de 1920, va morir.

Bryant vetlla el cos de Reed al Kremlin.

No hi ha gaires tombes individuals a la Necròpolis de la Muralla del Kremlin, a la Plaça Roja, i menys de no-russos. Una és la de John Reed, sepultat solemnement el 23 d’octubre de 1920 al costat d’altres herois de la Revolució d’Octubre. Reed, que havia presenciat com aquells dies nevats de 1917 s’hi cavaven les fosses comunes i s’hi soterraven els morts al so de la Internacional, i que havia deixat escrit: ‘De sobte vaig entendre que el devot poble rus ja no necessitava capellans que amb els seus precs l’ajudessin a entrar al cel, perquè havia bastit a la terra un regne molt més esponerós que el que pogués oferir-li qualsevol cel, i morir per aquest regne era una glòria…’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb