Joaquim Forn

Dels bons propòsits que estrenem amb l’any, el de trobar temps per a llegir més llibres de moment funciona. Després d’una interessant història de nazis alemanys a Barcelona (L’herència de Horst, de Teresa Roig) i d’El llibre dels finals de l’occità Joan Bodon, vaig posar fil a l’agulla als Escrits de presó de Joaquim Forn, un dietari que feia dies que m’esperava al prestatge.

És un llibre excel·lent, que recomano a tothom. Són les reflexions d’un home noble i sincer, que comencen amb les paraules ‘Tinc por’ el dia 2 de novembre de 2017, dia de l’empresonament, i acaben el 9 de juliol de 2018, dia que el traslladen d’Estremera als Lledoners. Durant aquests vuit mesos llargs, anem descobrint els secrets i les rutines de la vida penitenciària amb algú que, com la major part de nosaltres, tampoc no pensava que els viuria en la pròpia carn. Considerat innocent fins i tot per molts dels seus companys de mòdul, la situació de Forn sovint ens fa pensar més en la d’un home segrestat que no en la d’un presoner.

Una de les evolucions més dures que Forn viu és la que va de la confiança que la presó preventiva no s’allargarà més enllà d’uns quants dies o setmanes fins al convenciment que són ostatges i que per tant no els deixaran sortir abans del judici. Aquesta evolució, lenta i gradual, amarga, va paral·lela a la decepció quan comprova que tots els arguments jurídics que presenten els seus advocats per combatre les mesures cautelars, impecables del punt de vista tècnic, no serveixen de res. Al final, exhaurides totes les opcions, es fa evident que cal canviar d’estratègia i fins i tot l’advocat defensor demana de ser rellevat.

Aquesta qüestió, la dels recursos judicials reclamant la llibertat amb l’esperança de poder sortir aviat i tornar amb la família, omple moltes pàgines del llibre, lògicament. Llegint-ho al sofà de casa i sobretot amb la perspectiva del temps, podem arribar a pensar que hi ha un punt d’ingenuïtat, en aquesta confiança inicial en el sistema judicial espanyol. Segurament forma part de la mateix ingenuïtat que els famosos pensaments ‘No s’atreviran a pegar votants pacífics mentre tot Europa ens mira’ o ‘No s’atreviran a suspendre l’autonomia catalana si no materialitzem la República’.

La resta de pàgines transcorre gairebé plàcidament entre lectures literàries, partits de tennis, misses dominicals, visites d’advocats, familiars i amics, la gestió de la correspondència, la incomprensió per la situació de paràlisi de la política catalana després del 21-D, la calor extrema de l’estiu i el fred igualment extrem de l’hivern. Forn no parla malament de ningú, ni tan sols de Santi Vila. D’Oriol Junqueras, amb qui comparteix cel·la una temporada, diu que és molt sensible i patidor, i també explica la seva decepció inicial pels resultats electorals del 21-D.

La combinació de dietari i vida introspectiva a la presó implica un doble despullament, que ens permet de conèixer Joaquim Forn molt més enllà de la figura del polític. ‘Aquí a la presó tots acabem per mostrar la nostra faceta més humana. Aquí no et serveixen de res les aparences, ni les disfresses, ni les falses seguretats. T’has d’anar fent una cuirassa, però les entranyes se t’acaben veient igual’, escriu un dia. I un altre dia, després de rellegir La pesta de Camus: ‘Jo també, lluny de les causes mundanals, em començo a conèixer.’

Molts dels personatges amb qui es relaciona a la presó ens fan somriure, malgrat que n’hi ha que s’estimen més passar els dies de Nadal dins la presó que fora i que la majoria no tenen ni idea de com reorganitzar la seva vida quan en surtin. Així coneixem el Celes, el Jose, el Quintela, l’Alejandro Febles, el Nyu…  El meu preferit és el Yizidi, el kurd, que no dubta a aprendre l’himne del Barça en català per aconseguir una samarreta del primer equip. També hi tenim el Cabo i el seu ocell, una cadernera que entra i surt tota sola de la gàbia fins que un bon dia, quan la psicòloga (sic) li ha dit que se n’ha de desprendre, l’animal s’escapa per una finestra i ja no torna. És una metàfora bastant preciosa.

PS. La història de l’ocell és tan bonica com el nom d’una de les amables funcionàries que controlen l’accés dels visitants a la presó dels Lledoners: Llibertat. Us ho juro.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb