21.01.2021 - 21:50
Arribem, tal com vaig prometre la setmana passada, al més fascinant de l’idiolecte, que és comprovar fins a quin punt el parlant mitjà ignora la forma i aspecte del seu. En el treball de camp diari topo contínuament amb persones (de fet la majoria) que no reconeixen com a pròpies peces de roba que es posen habitualment, per seguir la metàfora de l’altre dia; i, a l’inrevés, que en consideren incorporades d’altres que en realitat no empren mai. Un exemple entre moltíssims: no fa gaire una persona propera em va cridar amablement l’atenció sobre un lo neutre; quan li vaig fer notar que, en determinades construccions, és molt difícil de substituir i que tots el fem anar, em va replicar, rotunda, que ella no. Ella no el feia servir mai. Sabia que en funció de pronom no és correcte (la nova GIEC ara ja n’admet l’ús en contextos informals) i ella, molt creient en qüestions de llengua, l’havia extirpat de la seva parla (no hi identifiqueu una certa espècie de parlant?). Doncs bé, quan havent dinat li vaig llegir les tres ocasions que l’havia pronunciat al llarg de l’àpat (“Lo normal és que no diguin re”, “A mi em sembla lo més lògic” i “Com si fos lo mateix…”), va quedar garratibada: no s’hi reconeixia. La idealització del miratge lingüístic pot ser prou poderosa per ofuscar l’autopercepció. Si no fos que l’autopercepció ja és molt limitada per naturalesa: tenint en compte que el llenguatge és una capacitat innata i que la llengua s’aprèn per imitació (és a dir, sense racionalitzar), no té res d’estrany que no siguem gaire conscients de com parlem realment. Si no, el fascinant fenomen de bueno no existiria: el 99,9% de catalanoparlants creuen que no s’ha de dir, i el 99,8% el diuen.
Mireu si n’és de poderós, l’inconscient, que una noia moderna com aquesta, per raó del missatge que vol transmetre amb el seu estil musical, es preocupa d’oferir una vestimenta, un posat i unes lletres trencadores (plenes de castellanismes i de calcs argòtics), o com a mínim provocadores. Però en canvi no s’atreveix a realitzar ‘jo’ i ‘ja’ amb naturalitat, és a dir, ‘io’ i ‘ia’, tal com li pertocaria per dialecte, i fa una pronúncia de presentador de TN.
La distància entre la imatge que tenim de nosaltres mateixos com a parlants i la realitat del nostre idiolecte és un llast quasi insalvable per al debat lingüístic. Com a mínim per al debat sobre la correcció. La força del prejudici s’imposa fins i tot als sentits: no veiem la nostra imatge al mirall perquè els prejudicis ens l’entelen. Ara, si realment es té interès en la matèria, vèncer aquest engany de l’inconscient val la pena. La dificultat que entranya conèixer-se lingüísticament un mateix (perquè vol temps, estudi, curiositat, capacitat d’observació i sentit crític) queda més que compensada pel goig de descobrir que pots parlar realment com vols tu, no com els mitjans (i el poder, que ens sotmet també a través del burocratès) et fan parlar. Amb l’únic límit que imposa la necessitat de ser compresos per la comunitat (límit que és elàstic per naturalesa: els idiolectes propis de gent jove tendeixen a incorporar elements d’argot precisament per a no ser entesos).
Dic que és un entrebanc per al debat sobre la correcció, però de fet ho és per a la correcció mateixa. Si algú et fa notar que al teu guisat hi falta un ingredient, o que l’últim que hi has posat no lliga i valdria més canviar-lo, com sabràs quin hi va bé si no recordes els que ja has fet servir? La llengua és un codi complex (una teranyina), i no pots estirar d’aquí sense que trontolli per allà. Cada cop que hi incorpores o en sostreus peces (de fet l’idiolecte es fabrica precisament així), has de tenir en compte tots els altres que el formen. Si vols agregar al teu armari el tractament de vós, per exemple, n’ets ben lliure; però aleshores cal que conjuguis els verbs en segona del plural, si no, t’exposes a perpetrar coses com ara (cas real) “Vós no havia dit res fins ara”. Si volem expressar correctament una idea, la coherència interna del codi és bàsica, tant si gastes un estil de poeta àulic com si vas d’estripat. Engegar una frase com “Joder, tio, és que és quelcom molt complicat, no?” només fa que semblis un punki amb corbata, com la xicona de la cançó. Per no dir un beneitó.
Acabaré, doncs, amb un parell de consells per a qui realment vulgui disposar d’una llengua més expressiva i variada i treure profit de les correccions. Primer: entendre que més proficu que “millorar el meu català” és el concepte “dominar el meu idiolecte”. És a dir, fer “unes tries específiques de paraules i expressions, estructures gramaticals i pronúncies”, tal com dèiem el dia passat, més conscients. Aquí hi escau la metàfora del cotxe: més que “conduir millor”, que és una cosa que ningú sap ben bé què vol dir (fins i tot, segons qui l’empri, pot significar coses oposades), “conduir com a mi m’agrada”: dominar el vehicle, anar a la velocitat que vull, fer les maniobres que prefereixo, allargar o escurçar les marxes… Sense patir pel codi de circulació, perquè aquí ningú ens multarà (tret del mestretites de torn, que no faltarà mai).
I segon, mirar-se al mirall. Sense el vel del “com em penso que soc”. I, si pot ser, prenent notes: he dit això o allò, fa temps que no faig servir allò altre, he sentit aquest gir i m’agradaria incorporar-lo… Estil dietari, si voleu. Durant una temporadeta (si poden ser tres mesos, que no siguin dos) anoteu tot el que us cridi l’atenció, tant per presència com per absència. Un cop completat l’autoretrat, com més honest millor, ja tindreu mitja feina feta. L’empoderament haurà començat.