I ara què? És la pregunta que ens fem tots. Si el moviment independentista ha tingut mai una direcció unificada i ben coordinada, segur que no és ara. Per raons òbvies. Com havia fet sempre en els territoris conquerits, l’estat espanyol ha començat la ferotge repressió escapçant el moviment revoltat. Amb un encert estratègic que se li ha de reconèixer, va començar pels Jordis, que eren una mena d’engranatges que facilitaven l’entesa entre els partits i amb la societat civil organitzada. I a continuació va ser el torn els principals dirigents dels partits i el govern. Si la coordinació entre les famílies independentistes ja no era una cosa fàcil quan l’estat espanyol no colpejava com ara, la repressió ha fet l’efecte contrari d’allò que seria desitjable: una batalla per les engrunes en lloc d’una reacció unitària com Déu mana.

Però, i ara què? Què podem fer, si hi ha partits que han decidit que toca acceptar les limitacions imposades per l’estat espanyol i els seus aparells repressius? Què podem fer, si Alemanya lliura Puigdemont a Espanya? Quin és ara el pla de l’independentisme? Sense pretendre resoldre res tot sol i amb l’única voluntat de fer una aportació oberta, breu i necessàriament perfectible, faig ací la meva proposta. Insisteixo que és un pla sintètic i que, si serveix per motivar el debat o la reflexió, ja haurà fet la seva funció.

Investidura
El 22 de maig s’acaba el termini per fer una investidura sense haver de passar per unes noves eleccions. D’ençà del 30 de gener, quan s’havia d’investir el president Puigdemont, foragitat amb amenaça de violència (aquesta sí) el 27 d’octubre, no s’ha fet més que perdre llençols a cada bugada. La nova situació en què es troba (cal esperar veure com resulta d’ací a uns dies) obliga a tornar uns mesos enrere i recuperar una qüestió que no s’hauria d’haver perdut mai: el rigor en la defensa de la democràcia a Catalunya. No es pot fer cap pas enrere quan es vulneren els drets democràtics dels catalans. No és un problema de si es vulneren els drets dels diputats (que també passa). Parlem d’una cosa més greu. No fer efectiva la investidura de qui té el suport majoritari de la societat és acceptar una dictadura maquillada.

Per tant, primer cal investir Carles Puigdemont al parlament com més aviat millor. El reglament no impedeix de fer-ho de cap manera. I no es pot permetre que un tribunal polític a Madrid s’inventi un nou reglament al parlament i l’hi imposi. Si el president o algú de la mesa actual de la cambra no hi està disposat per les conseqüències que pugui comportar (inhabilitació, en el pitjor cas), pot demanar el recanvi d’algú que hi estigui disposat. La CUP ja s’hi ha ofert, però pot ser el cas de més diputats que no s’hi juguen la carrera política.

Mobilització permanent
Nou dirigents independentistes són a les presons espanyoles. Nou persones que no han fet res de res. Que no han comès cap delicte. Això no es resol mirant de no trepitjar la línia vermella que ens volen imposar. Hi ha dues sortides possibles i complementàries: aconseguir la independència i negociar-ne la situació quan arribi el moment de mirar d’atenuar els danys de l’estat espanyol; i organitzar una mobilització tan forta que s’aconsegueixi captar l’atenció de les institucions internacionals, les organitzacions de drets humans i l’opinió pública europea. És a dir, aconseguir que per a l’estat espanyol sigui insuportable d’aguantar la pressió per la vulneració dels principis més bàsics del dret i de la democràcia.

Aquesta és una mobilització que ha d’anar en paral·lel amb el combat per la defensa de la república. Més ben dit, ha de ser el mateix. La lluita independentista ha d’incloure l’exigència de llibertat pels presos polítics catalans arreu del món. Allò que segur que no pot passar és que la mobilització antirepressiva substitueixi el clam d’independència dels catalans. Perquè la repressió cerca això: fer recular aquell qui aspirava a la lluna fins que s’acaba aspirant a sobreviure en el fang. Per tant, l’única manera de no deixar-se derrotar per l’estratègia repressiva és tornar a posar al davant l’objectiu que ens ha portat aquí: la independència.

Objectius i fites
Els calendaris i els plans mil·limetrats són els pitjors enemics de l’estratègia política. Ho hem dit milers de vegades: el control del temps és mitja victòria (l’altra meitat és el domini del llenguatge o, dit d’una altra manera, de les regles del joc). Per tant, no crec que tingui cap sentit pensar si la independència ha de ser una realitat aquesta primavera, a final d’any o d’ací a deu anys. Més que posar-nos objectius temporals, allò que ens hi aproparà és caminar amb decisió i amb les idees més clares que no pas fins ara. Ara ja queda més que demostrat que la independència comportarà repressió, presons, exilis i cops de porra. Qui cregui que cal renunciar-hi, ho pot dir. Però cal que tothom sigui clar i que no jugui amb les aspiracions i la generositat de la gent.

No cal fer calendaris tancats, però cal tenir fites clares. I el calendari situa unes eleccions municipals i unes eleccions europees la primavera de l’any que ve. Què passaria si l’independentisme aconseguís governar totes les grans ciutats del país i el resultat global fos inqüestionable a les municipals? I què passaria si es fes una llista ciutadana de tot l’independentisme per anar a les europees com una sola veu i el resultat també fos contundent? Potser no seria la solució de tot, però estic ben convençut que serien passes de gegant cap a la independència.

Noves eleccions i judicis
Entremig hi haurà més fites que poden condicionar de forma rotunda el camí. La primera és la reacció que pugui tenir l’estat espanyol a la investidura de Puigdemont. Sobre això crec que s’ha de construir un mur democràtic i no abandonar-lo. Si troben la manera de dinamitar la presa de possessió de Puigdemont (que, si continués empresonat, podria delegar la gestió presidencial a una consellera en cap), cal plantar-se i impedir cap investidura que no sigui la que vol la majoria. I si això impliqués unes noves eleccions, caldria encarar-les amb la mateixa determinació de no cedir davant de l’amenaça i del xantatge contra la voluntat democràtica. En aquest cas, crec que caldria trobar fórmules prou intel·ligents i estalviar-nos la disputa curta dels partits.

Tampoc no cal fer ara un debat d’una cosa que no s’ha esdevingut. No avancem esdeveniments. Però no ens ha de fer por l’escenari de les urnes perquè és el que ens dóna més avantatge. D’entrada, cal investir Puigdemont i defensar-ho com un acte democràtic. Si Espanya ho tomba, tindrem encara més força per explicar a Alemanya i a tot el món que l’estat espanyol no és un estat democràtic.

Apoderar-se
També hi haurà un dia que tindrem un judici i una sentència. Caldria que, quan arribés el moment, no ens poséssim a improvisar-ne la resposta. I també cal que, quan arribi una nova oportunitat de sortir al carrer en massa en defensa de la república, tothom sàpiga quina és la seva funció. Vull dir que hi ha poders ben reals que miraran de tornar a condicionar i impedir la llibertat dels catalans. I cal tenir clar com els farem trontollar. Continuarem essent clients de la Caixa, el Banc de Sabadell, Endesa, Gas Natural i totes les empreses que fan xantatge a la democràcia quan porta a la independència? Per tant, una de les tasques més importants no és escriure lleis i decrets per desar-los a un calaix, sinó apoderar-nos des de la base. Que el poder dels ciutadans que actuen lliurement i fan valer la seva decisió és més gran que qualsevol llei que es vulgui imposar. Ara ja ha quedat clar que la idea de passar ‘de la llei a la llei’ amb Espanya d’adversari és impossible.

Aquest pla té una síntesi molt clara. Investir Puigdemont perquè és el vincle més clar i directe amb la independència. No investir Puigdemont és cedir al xantatge. I no hi podem cedir ni un pam en detriment de la democràcia. La paraula ‘democràcia’ i ‘independència’ són ara sinònims. No hi haurà república si ens deixem prendre la democràcia, i no hi haurà democràcia si ens deixem prendre la independència. Cal construir el mur i no recular ni un pam. L’estratègia és el xoc democràtic. I amb aquest xoc podem ampliar la majoria, podem recuperar les institucions i podem crear un problema indefugible a la comunitat internacional. La tardor passada va poder mirar cap a una altra banda perquè vam acceptar no ser un problema. Ara no ho podem tornar a acceptar. Mur democràtic. Investidura. Unitat d’acció. I mobilització permanent.

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]