La guerra que no pot guanyar ningú

Un Donald Trump triomfant deia ahir al congrés nord-americà que els EUA havien tornat, després d’haver capgirat la política exterior dels Estats Units, haver començat una guerra comercial i haver acomiadat desenes de milers de treballadors de l’administració en sis setmanes tumultuoses d’ençà que va tornar al poder. Tot això, mentre se’n reia, d’alguns demòcrates que havien protestat. Era el seu primer discurs al congrés dels EUA d’ençà que va assumir el càrrec el dia 20 de gener.

Fora no hi havia tant d’optimisme. Els principals índexs de Wall Street va caure amb força, igual que dilluns, amb el tecnològic Nasdaq al capdavant dels descensos, pel temor dels inversors que l’escalada de la guerra comercial entre els Estats Units i els seus socis poguessin fer mal a l’economia. El Nasdaq ha caigut d’un 10% des del seu màxim històric, aconseguit el 16 de desembre. Reuters comentava que la sessió d’ahir no havia deixat gaire bon gust de boca.

El detonant per a la renda variable va arribar ahir, quan entraren en vigor els aranzels del 25% a les importacions de Mèxic i el Canadà, juntament amb la duplicació –fins al 20%– dels gravàmens als productes xinesos. Després d’això, Pequín va respondre amb aranzels addicionals a les importacions nord-americanes, el Canadà va anunciar ahir mateix la imposició d’aranzels del 25% sobre les importacions nord-americanes, i Mèxic s’ha donat temps fins diumenge per a la resposta, que ha dit que aniria més enllà dels aranzels.

Els inversors consideren que els recàrrecs a les importacions faran revifar les pressions inflacionàries, frenaran la demanda i minvaran els beneficis empresarials, en un moment en què les darreres dades han fet reviscolar les expectatives d’estancament de l’economia nord-americana. Una societat acostumada a consumir que sembla que comença a frenar els seus desigs, segons les darreres dades de confiança del mes de febrer.

Aquesta és, a grans trets, la resposta més ràpida a la decisió del president Trump tot just després de començar una guerra aranzelària que no pot guanyar ningú. Encara més, tots hi tenen a perdre, uns més que uns altres, és clar. De moment, els primers de ser castigats van ser l’acer i l’alumini de tot el món, i des d’ahir, els qui han rebut són el Canadà i Mèxic, amb uns aranzels del 25% en els seus productes, i la Xina, amb un 10% addicional, que fa un 20%. L’amenaça a la Unió Europea, de moment, és això, només una amenaça, que es pot transformar en realitat en qualsevol moment.

Mentre els economistes preveuen que els aranzels duaners tindran un efecte inflacionista, Donald Trump ahir en banalitzava els efectes negatius i assegurava que protegirien “l’ànima del país”. “Els aranzels faran que els Estats Units tornin a ser rics i grans. Això serà així, i fins i tot, ho veurem molt aviat. Sabem que això ocasionarà algunes pertorbacions, però no seran importants”, va dir. Això és mentida, però el risc és si ja ho sap o creu el que diu.

Evidentment, els canadencs no ho veuen igual. Una guerra comercial podria causar una recessió significativa al seu país, l’economia del qual depèn en un 75% de les seves exportacions als Estats Units. Hi ha en joc centenars de milers de llocs de feina, segons la Cambra de Comerç del Canadà. La institució calcula que el PIB canadenc podria caure d’un 2,6%, però, per la seva banda, el PIB dels Estats Units també podria retrocedir d’un 1,6%, assenyalava.

Hem de pensar que el Canadà és, amb diferència, el mercat més important dels Estats Units, on prop de 350.000 milions de dòlars de productes i serveis han travessat la frontera canadenca els tres primers trimestres del 2024. A més d’un fort vincle comercial, tots dos països tenen, sobretot, intercanvis essencials per a les seves economies respectives, atès que moltes companyies treballen a banda i banda de la frontera.

La majoria de les exportacions canadenques són utilitzades per empreses nord-americanes en la seva pròpia producció, segons un estudi del Banc Toronto-Dominion publicat el passat 21 de gener: “Per tant, una part més que important de les repercussions aranzelàries negatives sobre les importacions procedents del Canadà seria atribuïble a les cadenes de subministrament i a la productivitat de les empreses, cosa que comportaria un augment dels costos i, finalment, més pressions inflacionistes en el comerç al detall.”

En el seu deliri “MAGA”, sembla que Trump oblida que el món està molt interrelacionat, i les empreses multinacionals, també. Es dóna la circumstància que, amb les decisions que ha pres fins ara, castiga un feix d’empreses del seu país.

El sector de l’automoció és el millor exemple en els tres països d’Amèrica del Nord. El Canadà subministra el 13% de les peces d’automòbils importades als Estats Units. Mèxic fa igual en un 42%. La deslocalització de determinades produccions a Mèxic permet als fabricants americans especialitzar les seves cadenes en models i tasques de més valor afegit. És el principi mateix del comerç, les virtuts del qual sembla que se li escapen, a Donald Trump. La millor integració de la producció en els tres països d’Amèrica del Nord feta per General Motors és, per exemple, una de les raons de la seva relativa millor salut en comparació amb Ford.

El pitjor del cas és que Donald Trump reconeix implícitament l’efecte advers dels aranzels sobre el poder adquisitiu dels seus compatriotes. Els preus dels aliments bàsics, per exemple, també augmentaran a causa de l’ofensiva aranzelària dels Estats Units, atès que el 23% dels aliments importats pels EUA provenen de Mèxic i el 20% arriben del Canadà. Trump va dir, sobre això: “No necessitem els productes que tenen ells. Tenim tota la fusta i el petroli que necessitem.” Però va calar que el pressupost dedicat a fruites i verdures de la família mitjana nord-americana augmentarà. Tant li fa.

Mentre que els lobbies industrials nord-americans, com la US Chamber of Commerce, lamenten la declaració de guerra comercial, el president Trump ha de preparar-se per donar suport a les empreses que es veuran immediatament afectades per les retorsions canadenques i mexicanes. Els sectors del formatge, de les confitures, de la carn de porcí i del whisky, entre més, pagaran en els seus comptes empresarials el nou contenciós, perquè veuran caure espectacularment les seves exportacions.

A Mèxic, el temor també és molt gran, atès que el 80% de les seves exportacions van als EUA. A més, tenen una indústria important en les àrees frontereres, que són les anomenades “màquiles”. Les màquiles són plantes que importen matèries primeres, components i maquinària per processar-los o acoblar-los a Mèxic i després reexportar-los, principalment als Estats Units, pagant imposts només sobre el valor afegit. Representen un gran estalvi per a les companyies nord-americanes, perquè els salaris pagats són molt més baixos. L’efecte sobre els mexicans que hi treballen i les empreses americanes seran molt importants. Tampoc sembla que això afecti el grup de multimilionaris que ara tenen el poder a Washington.

No obstant tot això, avui s’obren una mica les esperances que es pugui reconduir la situació. El secretari de Comerç, Howard Lutnick, ha dit en declaracions a Fox Business que els EUA podrien reunir-se amb el Canadà i Mèxic per “resoldre alguna cosa” sobre els aranzels. Agafant-se a aquestes paraules, les borses avui s’han recuperat.

“Aquestes declaracions no han estat pas ratificades per Trump en la seva intervenció posterior al congrés nord-americà, on no s’ha mostrat gens preocupat per l’impacte que poden tenir les seves darreres decisions en l’economia del país”, afegeixen alguns analistes. Sembla evident que el multimilionari president juga amb la por. No en va, l’índex de volatilitat dels mercats es troba en nivells molt alts. Ningú no sap per on sortirà. Els moments són d’extrema tensió i perillositat. I tothom és a l’aguait, provant d’endevinar el que pugui decidir aquest egòlatra i la tropa d’addictes de què s’ha envoltat, un fet que sembla gairebé impossible, veient el tarannà del personatge.

En el punt de mira de Trump també hi ha la Unió Europea, de la qual va assegurar que havia estat creada “per fotre els Estats Units”. “La Unió Europea no accepta els nostres cotxes, no accepta essencialment els nostres productes agrícoles, esgrimeixen tota mena de raons per a no fer-ho, i nosaltres ho acceptem tot d’ells […]. Hem pres una decisió i l’anunciarem molt aviat, seran aranzels del 25%”, va dir, sense donar cap detall sobre l’abast ni la data d’implementació. La resposta europea s’ha preparat aquests dies.

I què en pensen, als EUA, de tot plegat? “Virtualment, tots els economistes pensen que l’impacte dels aranzels serà molt dolent per als Estats Units i per al món”, va dir la setmana passada Joseph Stiglitz, professor d’economia de la Universitat de Colúmbia i guanyador del premi Nobel en ciències econòmiques. “Gairebé segur que seran inflacionistes”, va afegir. I la gent comença a estar nerviosa. Només un de cada tres nord-americans aprova que Trump digui que es preocupa del cost de la vida, segons l’enquesta Reuters/Ipsos, la qual cosa representa un senyal de perill potencial, enmig de les preocupacions que els seus aranzels podrien augmentar la inflació. I queda la Reserva Federal, enfrontada amb Trump, que vol una baixada ràpida dels tipus d’interès, a la qual s’oposa Jerome Powell, president del banc central. Han de passar moltes coses…

PS: Després de tancar l’article, Donald Trump ha anunciat que ajorna un mes l’aplicació dels aranzels del 25% per la importació de cotxes de Mèxic i el Canadà.