Florentino i els racistes

No sé ni per on començar, de manera que ho faré per l’evidència primera: que els insults racistes són intolerables, que el racisme (és a dir, la doctrina que propugna la inferioritat d’uns grups humans respecte dels altres segons la seva ètnia o color de la pell, i el comportament que respon a aquesta doctrina) és de totes passades nefand i inacceptable, i que ni en un estadi de futbol ni enlloc no es pot ni consentir ni normalitzar.

Diumenge passat, el València CF va guanyar el partit que jugava contra el Madrid. Tot i que ja no sóc ni tan sols la futbolera moderada que era (ho vaig deixar estar arran del darrer Mundial, quan il·lusòriament i vanament esperava un gest per part de les estrelles multimilionàries, un sol gest per denunciar la situació que patia un seu col·lega, el futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, detingut, torturat i empresonat per defensar els drets de les dones, la dignitat humana, la llibertat), tot i que ja no segueixo la cosa, deia, avui hi mig dedicaré l’article. Que no va ben bé de futbol. O sí. O no només. El que sigui.

El fet és que diumenge, a Mestalla, va guanyar el València. I això és bo perquè els ajuda a evitar la davallada a segona divisió, i perquè la victòria va ser contra el Madrid. Si ara en parlem, però, si tothom en parla, aquí i a Espanya i al Brasil, no és ben bé per això, sinó pels brams racistes que es van sentir a l’estadi. Anaven adreçats a un jugador que no té la pell descolorida com la majoria dels que l’insultaven, sinó més fosca. I precisament per això: perquè és negre.

Vinícius Júnior és brasiler i juga al Madrid. No en sé res més. Vull dir que pot ser toix i impertinent i consentit o brillant i divertit o tot alhora. I què. La qüestió és que va rebre xiscles racistes i que això és totalment inadmissible.

Sempre ho és. Xisclets racistes, homòfobs, masclistes. Quan, l’any 2019, al camp del Madrid bramulaven crits que pretenien ser simiescs contra Ousmane Dembélé (0-3 per al Barça i tots tres gols amb intervenció de Dembélé, val a dir). Quan l’altre dia, aquest mateix mes de maig i al mateix camp, udolaven rodolins homòfobs contra Pep Guardiola. Les xarxes en van anar plenes. Sense cap conseqüència. Si hagués d’enumerar tots els actes execrables no acabaríem. Una jugadora de l’Osasuna sí que va fer la llista de les amenaces que havia rebut en un sol partit i la va penjar a Instagram: (ho tradueixo) “et violaré”, “violarem tot el teu equip”, “anem al vestuari i et violo”… I continua. Aquesta malaltissa obsessió. Aquest pensar i constatar que esgüellar en violenta amenaça masclista no té conseqüències.

Perquè és que no en té.

Preguntem-nos, si us plau, per què en el futbol s’han normalitzat insults i amenaces que de cap manera ja no s’accepten en cap altre àmbit.

És molt possible que l’enrenou que s’ha generat ara tingui més a veure amb els interessos i el poder de l’amo del Madrid (el Florentino Pérez que provoca terratrèmols i que, en comptes de pagar per l’atrocitat, cobra indemnització) que no pas amb la necessitat de parlar amb seriositat de la violència que s’enganxa al futbol i que en el futbol es justifica. De parlar-ne i d’aturar-la. Crida l’atenció la veloç sanció contra el València (tancament d’una part de l’estadi durant cinc partits, multa), i contra els àrbitres, per part d’una espanyolíssima federació de futbol que en altres casos encara fa com si rumiés (en la recent invasió de camp per part dels ultres de l’Espanyol, per exemple). Igual com crida l’atenció que aquest club que ha engegat la campanya a tota trompeta mediàtica encarregui a un conegut ultraespanyolista, racista adorador de Franco dels que es retraten amb el braç enrampat, l’animació “antiracista” a favor de Vinícius.

Crida l’atenció i, de tota manera, aprofitem-ho, convertim el soroll en avinentesa. Parlem-ne.

S’ha assenyalat l’afecció del València CF com a racista. Sergi Aljilés, president de la penya valencianista Colla Blanc-i-negra, sintetitzava perfectament l’actual situació en una entrevista a À Punt: no, el problema són els ultres i la permissivitat amb els ultres. Per a ell, en representació d’una entitat que ja fa temps que ho denuncia sense embuts i que per això ha rebut amenaces d’aquests grupuscles filonazis i violents, el València “és el club de Guus Hiddink, que va fer retirar una esvàstica de Mestalla”. I continua: “El racisme és obra dels camps de futbol i de la societat en general, però històricament el València, com quasi tots els clubs, ha estat molt permissiu amb els ultres”. L’any 2019, finalment, tal com explica aquest reportatge, els van expulsar del Mestalla. Però encara n’hi ha. Perquè els ho permeten. Continua Aljilés: “Dins del camp, cal permissivitat zero.” I més: “Però és que fora del camp la policia els hauria de controlar i no els hauria de deixar apropar, no tan sols al Mestalla, sinó a la gent, directament. Perquè són perillosos.”

La mateixa policia que va ser incapaç d’identificar la trentena de feixistoides violents que van assaltar la manifestació del Nou d’Octubre del 2017. Tampoc no havien pogut controlar-los. Quina feinada, complicadíssim tot. Impossible. I hauria quedat així, en no res, si no hagués estat perquè algunes de les persones que eren a la manifestació, jo he fet un vídeo, jo aquell el tinc vist, sí que va aconseguir de fer les identificacions. I de mostrar que entre els assaltants –oh, sorpresa– hi havia membres dels grupuscles ultres del València. Sempre són els mateixos.

I és això, aquesta constància: que en són pocs, que en són quatre, que fan mal. I que viuen de la protecció, de la impunitat. També del silenci (de la resta d’afeccionats, en aquest cas). Quan l’una i l’altre es comencen a trencar, s’acaba el bròquil.