Jaume Sisa, ahir en un bar del centre de Barcelona (Foto: Albert Salamé)

Jaume Sisa i Mestres (1948) acaba de treure a la llum una obra que aplega tota una vida en forma d’obra escrita. No és un disc, sinó les lletres de totes les cançons –algunes d’inèdites–, tota la poesia i els articles de diari, els discursos i les intervencions que ell i Ignasi Duarte han escollit. L’obra Els llibres galàctics 1966-2018 (I i II) (Anagrama) és un ‘tot Sisa’ encomiable, més de 700 planes dividides en dos volums que recullen l’estil i la mirada d’un artista sensible i rigorós que ha marcat diverses generacions i que a vegades costa de veure, amagat sota el personatge. Aquesta entrevista feta ahir a Barcelona n’és un exemple. Un Sisa tendre, savi i reflexiu vesteix l’entrevista amb estirabots lúcids i escandalosos a la vegada.

Impressiona la quantitat de poesia que publiqueu.
—És abundant, sí. Hi ha tot el material que havia publicat amb Lletres galàctiques, fa 35 anys, ampliat i actualitzat fins avui. La meitat és producció nova. La poesia és rigor. Com la vols fer, sinó? És clar que compto síl·labes. Tu pots fer escriptura automàtica o vers lliure, però has de poder fer mètrica perfecta, si convé. L’ofici és això. Un pintor ha de saber pintar a l’oli, per després fer abstracte i omplir-ho de taques.

Per què una poesia acaba essent la lletra d’una cançó, i una altra no?
—Aquesta és una gran pregunta, i m’he de remetre al meu mestre Pau Riba. Quan començàvem tots dos a cantar, fa cinquanta anys, jo veia que el Pau escrivia molt bé. I un dia li vaig fer aquesta pregunta: hi ha una prova de foc, em diu, per veure si la cançó és bona. Que es pugui llegir independentment de la música, com un poema. Si ho resisteix, la cançó és bona. I si no, amb la música es pot arreglar.

Altres referents, a banda de Riba?
—Tinc els meus mites, sí: Pessoa, Salvat-Papasseit, Borges, Gil de Biedma i Foix. Quevedo i Machado m’agraden. Però sobretot Rimbaud. És el mite més gran de la poesia com a devorador de l’ànima humana. Tu lliures la teva ànima a la poesia, i mors. I Rimbaud va deixar d’escriure, que és l’equivalent de morir. Com a creació de foc espiritual, és el més gran.

Va acabar venent armes a l’Àfrica, Rimbaud.
—Gens d’importància. Caravaggio es veu que era un delinqüent, que anava robant, violava homes i dones i nens i el que trobés. Un autèntic delinqüent i grandíssim pintor. Jo sempre he diferenciat l’artista de l’ésser humà. Si l’obra és bona, em quedo amb l’obra.

Reivindiqueu la malenconia i la ironia.
—Em semblen els dos ingredients més importants de la sensibilitat. La ironia et dóna distància, et fa sortir de tu mateix i et treu importància. La malenconia és un terreny molt productiu en el qual recrear-se. Et fa traspassar els límits del temps. Cal diferenciar-la de la nostàlgia. La nostàlgia és el vol curt. Recordes quan érem joves? Res. En canvi, la malenconia és: recordes fa 5.000 milions d’anys quan érem unes cèl·lules perdudes enmig de l’univers? Això sí.

Què llegiu, ara?
—Res, perquè la meva vista no m’ho permet. Però em llegeixen. Amics i gent que em llegeixen coses en veu alta. I escolto la ràdio. Estic al corrent de tot. Perquè a mesura que hi vaig veient menys cap enfora va creixent la visió interior. Visió que condueix a la comprensió galàctica de les realitats. A l’ONCE encara no hi he arribat, no. De moment em valc per mi mateix i puc fer una vida força normal. No sé què em passarà perquè no és operable. Problema de la vista que arrossego des dels quatre anys. Però total, per les coses que s’han de veure.

Projectes?
—Tinc un projecte teatral. A mitjà termini. Un projecte relacionat amb els himnes. Relacionaria els himnes de la humanitat. I la condició més desvalguda de l’ésser humà davant els himnes. M’agraden tots.

Inclòs l’himne de la Comunitat de Madrid (vídeo)? Im-pres-sio-nant.
—Sí. Marcianada de collons, obra de García Calvo. Quasi podria dir galàctic, perquè és incomprensible, absurd. Un himne que ningú no canta mai. I que ningú no l’ha cantat mai. No s’atreveixen, els fa vergonya, cantar el seu himne.

Teniu aquest poema:

‘Som anarcos i cristians
segadors i comerciants
som negrers i botiguers
traficants i mentiders
som poetes benestants
som covards, som els més grans
som catalans!’

—M’agrada molt, Andreu, que hagis tret aquest poema, hòstia, perquè jo l’anava a treure. Estava segur que cauria una pregunta sobre el tema. Això som els catalans. No sé què més afegir-hi. Aquí està rodó, en quatre paraules, què som. Els catalans som anarcos i cristians, segadors i comerciants, etc.

Tenim mig govern a la presó, i l’altre a l’exili.
—Han fet el burro. I en lloc d’agafar les metralladores i posar bombes, han fet l’imbècil.

Us ho he llegit: o fem la guerra o deixem estar la independència, tu.
—Totalment. I tant. Cada vegada es veu més clar. Jo vull que m’expliquin en què consisteix això de la desobediència. De moment, no entenc res. És el que deia: els sento parlar i m’avorreixo. Canvio de canal, d’emissora. Fa quinze anys que no voto. Ni voto ni vaig a cap manifestació. El Primer d’Octubre tampoc no hi vaig anar. No participo en res. Ni hi vull participar. Jo estic alimentant la teoria de la visió galàctica i això és incompatible amb prendre partit. Ni amb els uns ni amb els altres. Jo tinc amics de totes les tendències: de Vox a la CUP.

Grans dones de la vostra vida?
—Totes m’ha inspirat. Totes. Començant per la meva mare. La meva mare és la dona més important de la meva vida. Em va ensenyar les bases. El meu pare no tant. Som allò que ens ha ensenyat la mare, i allò que creus que era el teu pare. Perquè allò que eren els pares, no ho sabrem mai. En fem mites. I en canvi, la realitat la dóna la mare. El pare dóna el mite. La imaginació. L’abstracció. La meva mare era teixidora des dels deu anys. A la fàbrica, dotze hores cada dia. A Sallent. Després ja eren deu hores i després vuit. Va caure malalta a 60 anys. I va morir a 64 anys. Ma mare era una esclava.

Heu viscut mai amb alguna dona?
—Això és molt complicat. Hi ha tres coses a la vida que són difícils de compaginar: la passió, l’amor i la convivència. Si en pots conjugar dues, dóna’t per content i no demanis més, que pots entrar en una zona molt perillosa. Les tres, quasi impossible. I normalment, moltes persones només en poden conjugar una. Jo, d’això, no en vull parlar. Pertany a la meva vida íntima. I jo sóc un cavaller que no pot parlar d’aquestes coses. Si vols, parlem de putes.

De putes? Parlem de putes. Com està el tema de les putes a Barcelona? Hi ha un partit que voldria legalitzar-les.
—Crec que s’han de legalitzar, sí. Hi ha un sindicat que es diu Otras, Putas Libres y Anarquistas. I a mi em sembla estupend. M’hi vull apuntar.

El sexe, sobrevalorat i sobredimensionat.
—Ho està. Perquè el sexe és un 90% d’imaginació, un 9% de fantasia, i un 1% de realitat. Com vols que no estigui sobredimensionat? Se’n parla constantment i ningú no toca. Jo he cardat molt. Però molt. Després de Julio Iglesias, sóc l’artista que ha cardat més. Ara ja de gran, estic afluixant. No et puc dir la xifra perquè no t’ho creuries.

Per què i quan us surt d’escriure en català o en castellà?
—Jo a casa parlava català i vaig aprendre el castellà gràcies a Franco. Però, en canvi, sóc català de naixement, de somnis, les primeres farinetes. Jo no vaig aprendre el català fins a 25 anys. Ja feia cançons, però el català no el dominava. Ningú no m’havia ensenyat la gramàtica. I pel meu compte vaig agafar un professor particular. De petit, al carrer, els nens jugàvem en català i castellà indistintament. Però a l’escola t’obligaven a parlar en castellà, tot i que el mestre era català. I si se m’escapava alguna paraula en català deia, públicament, ‘en espanyol’. I el mateix mestre, fora de l’aula, parlava en català.

Quina història, la dels catalans, tu.
—Sí noi. Tot això és un drama. Els catalans tenim aquesta desgràcia. I no l’hem sabuda solucionar mai. A nosaltres ens surt bé el comerç, i la cultura. Els trobadors i els comerciants. El poeta i el botiguer. Això és nostre. Però de la realitat política i militar, no en sabem. No ho sabem afrontar. A mi, si som independents, m’és igual. Ja ho sóc jo, d’independent. L’única independència a la qual aspiro és la de mi mateix. No facis cas de tu mateix. A tots els efectes. És un principi lacanià. No et creguis obligat a fer allò que has de fer. No et creguis presoner del deure. Si el deure, sigui moral, religiós, nacional, familiar et diu fes això, posa-ho en qüestió. I si creus que no ho has de fer, no ho facis. Però quasi ningú em fa cas, a mi. Els individus tenim vocació d’escombriaires i ens recreem, com els porcs, en la pròpia merda. I normalment la nostra merda són les nostres creences, ideologia, fe, coses que creiem que hem de fer. En realitat no hem de fer res. Absolutament res. Només deixar-nos emportar pel fluid de la vida, i respirar. Res més. La resta és accessori i superflu.

Però ens hem de guanyar la vida. Mireu la vostra mare, dotze hores treballant.
—Ens hem de guanyar la vida. I pots triar dues coses: ser funcionari de correus o atracar un banc. Jo vaig decidir ser cantautor.

Ara no faríeu de músic, eh?
—Ara no. El negoci de la música ha desaparegut. Era un negoci totalment capitalitzat, i només en viuen les grans multinacionals i les grans figures. I ningú més. La classe mitjana ha desaparegut. I la classe obrera ja ni t’explico. Jo vaig agafar una època molt bona. En què hi havia molts calés. Ara es reparteixen d’una altra manera. I han de fer concerts. El públic s’ha acostumat que la música és gratis. I el cinema. I tot ha de ser gratis. Anem de collons. Anem cap a una catàstrofe sistemàtica. Si jo ara fos més jove i tingués fills, em sembla que em fotria un tret. No sé com podeu aguantar l’angoixa de viure en aquesta situació i aquest món. I tenint fills. Em sembla admirable. Ho dic amb respecte. De debò. Jo no en seria capaç.

I per què no heu volgut tenir fills? Seríeu un pare extraordinari.
—És una pregunta que no sé respondre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb