Henry Méndez: “Si vols integrar-te, has d’aprendre la llengua”

Henry Méndez (Santo Domingo, 1974) és una autèntica llegenda de la música d’estil electrollatí. Molts, segurament, el deveu conèixer per “El tiburón“, “Rayos de sol” o “Mi reina“. L’esclat, el va fer pels volts del 2010, i d’aleshores ençà no ha parat. Ara ha fet una col·laboració amb Buhos i els Catarres que es diu “No és Miami“, que té totes les butlletes per a ser la cançó de l’estiu. Aquests dies, molta gent ha quedat parada en saber que Méndez parla un català excel·lent. De fet, molta gent tampoc no sabia que fa trenta-cinc anys que viu a Catalunya.

Parlem amb Méndez sobre tota mena de temes. Sobre la cançó que acaba de treure, la seva trajectòria, com ha après la llengua, la integració a Catalunya, de l’esclat de l’estil electrollatí en la música catalana i també de la independència de Catalunya. Quedem amb ell al Patio, a Sant Quirze de Vallès, el restaurant que regenta d’ençà de fa dos mesos amb els seus socis, Xavi i Andrés.

—Aquests dies, molta gent ha descobert que parleu català. Us ha sorprès?
—Una mica, perquè ja parlava en català. Vaig participar en el disc de la Marató, amb la cançó “Un cor”, vaig treure la meva primera cançó en català, “A partir d’avui“, que és a Spotify i a totes les plataformes. No és la primera vegada que parlo en català en mitjans de comunicació. Però sortir-hi amb dos grups tan potents i tan emblemàtics aquí a Catalunya i tan reivindicatius del català, com Buhos i els Catarres, ha fet que la gent se sorprengués.

—Fa trenta-cinc anys que viviu a Catalunya, és la cosa més lògica, que el parleu.
—Això és molt normal. Si tu arribes a un lloc i vols integrar-t’hi i participar en les activitats que es fan amb la llengua del lloc, has d’aprendre-la. No és que parli el català infinitament bé, però crec que l’esforç que un fa per parlar-lo ja val la pena.

—El parleu molt bé!
—Podria parlar-lo millor si practiqués més. El parlo únicament quan noto que hi ha catalans que els costa parlar en castellà. Per educació, parlo català, i després se sorprenen. Normalment, en el meu cercle tothom parla en castellà.

—Com el vau aprendre?
—Hi vaig posar de la meva part i vaig començar llegint diaris, vaig comprar un diccionari castellà-català. Quan no sabia com es deia alguna cosa, ho buscava. Anava mirant paraules, les lligava, feia frases. Al cap de cinc o set anys, vaig fer un curs de català.

—Teníeu clar que volíeu aprendre’l d’un bon començament?
—Sí, m’agrada i sempre dic que saber no ocupa lloc, perquè tenir coneixement de diferents llengües enriqueix molt, sigui català, anglès o francès. L’única que se’m trava una mica és la llengua basca: has de néixer allà i practicar molt per comprendre moltes coses.

—També l’heu estudiada?
—No, però quan toco allà m’agrada dir alguna cosa, “eskerrik asko” o “agur” i tot això.

—Hi ha gent que fa molts anys que viu aquí i que no té cap mena d’interès d’aprendre el català.
—Com que tenen l’altra opció, que és que tothom també parla el castellà, doncs agafen la llengua estatal. Sempre dic que és bonic aprendre una altra llengua, tenir coneixement de diferents coses, això em passa quan vaig a Galícia. El gallec és més fàcil, semblant al portuguès, i acabes tenint coneixement de diferents paraules.

—I de cop i volta, una col·laboració amb Buhos i els Catarres. Com sorgeix?
—Va néixer de l’amistat que tenim amb un personatge molt mític d’aquí de Catalunya, el Gerard Romero, que fa televisió a Twitch, fanàtic número u del Futbol Club Barcelona. És molt amic meu de fa molts anys i ens tenim un gran afecte i respecte. Quan la gent de Buhos li va dir que tenia una proposta per al Henry Méndez, els va dir que em truquessin, que ja veurien com diria que sí. Tinc la sort que sóc d’una discogràfica independent, no formo part de cap multinacional, però treballo amb tots els artistes que vulguin treballar amb mi.

—Amb els Catarres i Buhos ja us coneixíeu?
—No. Havia escoltat les seves cançons, però no. Vaig conèixer l’Èric [Vergés] i el Guillem [Solé] quan vam anar a Sitges a fer una petita gravació. Després vaig anar a l’estudi a gravar les veus i vam continuar fent la part més professional del vídeo, i vaig conèixer el Jan [Riera].

—En les entrevistes, sembla que sigueu amics de tota la vida.
—Perquè això ha de ser fluid. Quan col·laboro amb alguna cosa, m’hi poso al 200%. Ho has de fer així perquè, si no, no funciona. De fet, vaig fer una parada a la promoció de les meves cançons en solitari per a dedicar temps a la cançó de “No és Miami” perquè vaig veure el potencial que tenia i per a fer una bona feina.

—Serà la cançó de l’estiu?
—Crec que sí, estic molt agraït, sobretot al Guillem, que va ser el primer que es va posar en contacte amb mi. Des del primer moment hi ha hagut bon rotllo i bona energia i això em va moure a voler treballar amb ells.

—La cançó és tota una oda a la Mediterrània. Amb quins missatges us sentiu identificat?
—Amb tot. Catalunya és una part molt important a l’estat. Té platja, muntanya, una cuina increïble, gent meravellosa. El que es transmet des de fora és el que veuen quatre a la televisió i això té una imatge una mica distorsionada. Hi ha gent amb molt sentiment catalanista, això és normal, com el basc o el gallec, i com Madrid, que també idolatra la seva bandera espanyola. Sempre dic que la part bonica de tot això és que vivim en un estat en què hi ha diferents llengües, diferents cultures, diferents maneres de pensar, això enriqueix molt. Però si es dóna un sentit contrari a tot el que hauria de ser, aleshores és quan tot s’emmerda i comença l’estira-i-arronsa. Catalunya, per mi, és una part de dins l’estat.

—De moment, sí. 
—Es parla molt d’independència. Conec tot l’estat, he fet concerts a Espanya durant tretze anys, i cadascú sap per què lluita. Però recomanaria als catalans que tenen la idea de voler separar-se que s’ho pensin una mica. No sóc defensor ni de l’independentisme ni de voler quedar-se, però crec que hi ha moltes coses que es poden fer junts. Parlant la gent s’entén, no? Estem regits per unes lleis que són nacionals i Catalunya, de moment, és dins de l’estat i s’han de complir les lleis. Si volen un referèndum, haurien de parlar d’una altra manera. Que no veig malament que es deixi dir a la gent què vol. Tampoc no m’agrada parlar molt d’aquestes coses perquè després em posen etiquetes. Quan vaig a Madrid i toco en algun ajuntament governat per un partit de dretes, em diuen que sóc de dretes. Quan vaig a un d’esquerres, que sóc de l’altre rotllo. Sóc amant de l’art, de portar el meu rotllo i que tothom s’ho passi bé. Ja m’agradaria que les coses fossin diferents i que tothom pogués viure en harmonia i en pau, que la vida és meravellosa. Catalunya és meravellosa, i Espanya. Hi ha llocs molt meravellosos, i Catalunya és un d’aquests llocs. Crec que tota aquesta crispació és perquè n’hi ha quatre que no es posen d’acord. Si treballem tots per la unió i que tot funcioni bé, crec que les coses serien diferents.

—Ja que me n’heu parlat, el Primer d’Octubre vau anar a votar?
—No, perquè no era aquí, treballava. Però si sóc sincer, no hi hauria anat. Jo no vull la independència de Catalunya.

—Canviant de tema, hi haurà més col·laboracions amb músics catalans?
—Hi ha un artista d’aquí de Catalunya, un cantant, que m’ho va oferir. Vaig anar a Els teloners, de RAC1, em van tractar molt bé. Casualment, hi havia un nano que canta, que ara sona molt, també a la ràdio, que és el Mama Dousha, i em va proposar de fer una col·laboració. Hi vam començar a treballar, però de sobte em va arribar la proposta de Buhos i els Catarres, que ja estava més mastegada. Amb Mama Dousha ens hi havíem de posar, m’enviava idees. Es va aturar, però ell va ser la primera persona a qui vaig dir que hi volia col·laborar.

—És a dir, també us hi vau interessar.
—Sí, va quedar sorprès i em va dir que encantat. No sé si ell o el seu entorn es van molestar, però la cançó amb Mama Dousha farà parlar. Ho farem a la tardor i hi posarem canya.

—El reggaeton i la música urbana és un estil amb orígens llatinoamericans, però cada vegada hi ha més artistes catalans que s’hi endinsen. Què us sembla?
—Estic molt content, molt. Això vol dir que la feina, tant se val la llengua, continua i dóna resultats. Que la música urbana en català creixi tant com creix, amb la Mushka, els Figa Flawas i Mama Dousha… Estic molt content que això passi, perquè la música necessita avançar i que hi hagi més veus perquè continuï creixent. És com quan vas al camp del Barça i veus tots aquests nois, Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Casadó, Pau Víctor. Em recorden Xavi, Iniesta, Messi. Això és igual amb la música.

—Heu estat un dels pioners de l’estil electrollatí. Us fa la sensació que heu marcat tendència amb aquesta fornada de músics catalans?
—Sí. En el “Coti per Coti”, de The Tyets, la reversió la va fer un DJ agafant un piano que s’inspira en “Rayos de sol”. La música urbana a Espanya i a Catalunya va tenir un pioner, que va ser el Juan Magán, de Badalona, català. Després, va venir una onada d’artistes que van continuar la dinàmica. I després vaig arribar jo, que he nascut a la República Dominicana, un país que adoro i estimo. Em sento molt identificat amb Catalunya, amb Espanya, però tampoc no m’oblido de la meva ascendència.

—La música urbana, com el reggaeton, sovint és titllada de masclista. Què n’opineu?
—A Espanya, la gent és més tolerant, sí que té un contingut una mica explícit, i moltes vegades, masclista. Les noves generacions han normalitzat aquest missatge, i és un error. No tot el que diu un cantant és veritat. Els joves veuen que van amb cadenes, rellotges de luxe, cotxes espectaculars. Abans tothom volia ser futbolista, ara tothom vol ser cantant. No obviarem que la música urbana a vegades té aquest toc masclista i denigrant del sexe femení.

—I de comentaris racistes, us n’heu trobat?
—Hi ha de tot. No dic que sigui un país racista, però saps què passa? Tothom es fixa en tu quan les coses et van bé. A qui ho fa malament i no té cap repercussió, no li diuen res. La gent es fica amb la gent que hi ha dalt, els de baix no et fan ombra. Sí que hi ha comentaris d’índole racista, però un ha d’estar ben preparat d’aquí [s’assenyala el cap], perquè no t’afecti aquí [s’assenyala el cor]. La gent diu coses i tu decideixes si t’afecta o no. Per això s’ha d’estar ben preparat psicològicament. Tinc un bon psicòleg i faig la meva feina, no perquè tingui cap malaltia ni ansietat, sinó perquè m’agrada parlar i desfogar-me. Hi ha coses que tu no les pots explicar a qualsevol. És bo anar a un professional, que sàpigues que no dirà res, que tot quedarà allà.

—Als festivals us heu sentit mai menyspreat per algun músic per l’estil que feu?
—Al principi, sí, però ha canviat molt. Això ha passat perquè veuen que els menges terreny. De fet, les grans bandes de música de rock, com Maná, han col·laborat amb Nicky Jam, la Shakira… Hi ha hagut una fusió tremenda. El reggaeton s’ha convertit en un gènere molt fort. Ara, fins i tot, n’han canviat el nom i en diuen pop urbà [riu]. La meva recomanació a tothom que faci música és, primer, que estigui preparat psicològicament –has de saber cap a on vols anar– i que els comentaris dolents t’entrin per una orella i et surtin per l’altra. Hi ha molta gent que té molt males intencions fent comentaris desastrosos perquè la teva autoestima s’enfonsi, però no hem de permetre. Fer música, en qualsevol dels seus vessants, és acceptable si tu no transgredeixes ni danyes la consciència de ningú.

—Teniu cap artista català de referència?
—En una entrevista em van començar a posar cançons de diferents artistes i sempre deia el mateix nom. A part dels Catarres, Buhos i Doctor Prats, un dels grups més mítics i antics és Sopa de Cabra. A mi m’agrada tota la música en català. M’agraden molt els Catarres perquè hi ha molta trompeta, és molt alegre, la música que fan. És molt difícil, en català, tenir la repercussió que tenen molts artistes d’aquí.

—I molt més que podrien créixer, els grups en català. Les ràdios espanyoles, per exemple, van plenes de música en castellà o anglès, però no hi ha ni una cançó en català.
—En les entrevistes, veia que Buhos i els Catarres es protegien molt, cap endins. I crec que és al contrari, s’han d’obrir i dir “sóc aquí”. Si he pogut aconseguir això a Catalunya, doncs vinga, que ho conegui tothom. Es posa música en africà que no saps què diu i tothom la balla. Per què no ballen una cançó en català? Veig els concerts que fan ells i la gent es torna boja, és com si cantessin en anglès. Estic segur que si tu agafes els Catarres i els fas una promoció als Estats Units, o te’n vas a Alemanya i el poses a la ràdio, amb el so que tenen, enganxaria. Hi ha molta gent que no fa cas del que diu la cançó, s’enganxen al ritme i a l’energia que desprèn. Recomanaria als grups catalans que obrin les portes a l’infinit. Que el seu material l’enviïn a la ràdio d’Andalusia, a tots els llocs, perquè ens emportaríem una gran sorpresa.

—Anem acabant, amb què us quedeu, amb la mar Mediterrània o la costa de la República Dominicana?
—Això és una pregunta molt difícil. M’agraden molt les costes de la República Dominicana, però són diferents. L’aigua de la República Dominicana és més transparent, més cristal·lina, més paradisíaca, però m’agrada la frescor. Mira, per tranquil·litat i per menjar, em quedaria amb la costa de Catalunya. Però per sentiment i únic, em quedaria amb la República Dominicana. És un sentiment que em té el cor dividit, però puc anar allà i puc ser aquí. Per sort, tinc una feina que em dóna la possibilitat de moure’m, no estic lligat a estar-me deu hores treballant en una fàbrica. Tinc llibertat de moviment, sóc un Lamine Yamal al camp.

—Res que vulgueu afegir?
—Que gràcies per l’interès de conèixer el Henry Méndez més català. I que tothom sàpiga que Catalunya és una terra meravellosa i que hi ha gent molt maca i meravellosa.