Anna Casas: “Quan feia de Ruïnosa, vaig acabar farta que la gent opinés sobre el meu cos”

“Hola, petits energúmens…” Fa setze anys que el vell Super3 es va acabar, però frases com aquesta encara ressonen en els records infantils dels nascuts als noranta. Aquell era el Super3 d’en Tomàtic, en Petri i el Megazero, però també, i sobretot, el de la Ruïnosa Gratandós, una dolenta altiva i glamurosa que espantava i fascinava alhora. Anna Casas, l’actriu que la interpretava, encara ara rep mostres d’afecte per part del públic, que no ha oblidat el personatge. El millor exemple, l’altre dia: va escriure un piulet en què celebrava la creació de l’Hora boomer, programa que recuperarà els moments vintage del Club Super3, i va rebre una allau de comentaris positius. Ara que el Super3 s’ha renovat amb l’SX3, parlem amb ella sobre com va viure aquella època, com va continuar la carrera després d’un paper tan mediàtic i els seus projectes actuals.

—Heu aplaudit el fet que tornin imatges de l’antic Super3 a l’Hora boomer. Us ha sorprès?
—Sí, i també la gran rebuda a Twitter, vaig al·lucinar amb l’allau de reaccions i respostes. Entenc que fa gràcia, i a mi també em fa gràcia veure el que feia fa més de vint anys. D’un temps ençà, la gent em reconeixia per Cites, però se m’associa molt a la Ruïnosa. Tampoc no és que em parin pel carrer, però ho recorden prou, i és veritat que no he fet res més tan sostingut en el temps i tan mediàtic.

—Sense caracteritzar no sou tan reconeixible…
—Sí, de fet, quan la interpretava (del 1997 al 2006) gairebé no em reconeixien mai. Alguna vegada alguns pares o mares, però poc. Ara els nens s’han fet grans i m’ubiquen més.

—La nostàlgia dels 1990-2000 és moda. Torna la nostàlgia del Club Super3 simplement perquè va ser la infància d’una generació o perquè realment era un Super3 especial?
—Això de la nostàlgia és cíclic, i totes les generacions en tenen. Aleshores no hi havia YouTube, plataformes digitals… Hi havia només sis canals de televisió i l’única competència era el Club Disney. Però TV3 va optar molt per l’anime, i es va barrejar el fet que fos un altre context amb un format curiós, aquesta cosa esquemàtica i abstracta barrejada amb sèries potents.

—Com veieu el nou Super3? Creieu que es pot convertir en un referent audiovisual en català per als infants o això avui dia és molt difícil?
—No tinc fills, però m’imagino que a algú que té una criatura li deu donar molta tranquil·litat posar-la davant un contingut que sap que s’ha cuidat. Si a sobre tens com a referència que tu ja miraves el Super3 i li tens afecte, doncs encara més. Segons que he vist, crec que procura estar a l’altura dels temps. Si no ho està, els nens no ho miraran…

—I hi ha un gran desafiament amb el català: com atraure’ls amb tant de contingut en castellà a tot arreu.
—Exacte, no és solament un espai segur, també és en català. És que això influeix molt. Jo dic: “De petita mirava pel·lícules de l’oeste”, no de l’oest. Tant el castellà com l’anglès, que també se’ns imposa molt, els podem veure com una riquesa, però si és a costa de perdre el català, malament. Qui ha jugat a Bola de drac en castellà? No es pot! I això és maco. La diversitat és imprescindible.

—Parlem de la Ruïnosa. Com vau acabar al Super3?
—Estudiava a l’escola Memory i un professor, Jordi Frades, em va citar per a un càsting d’una sèrie de joves, però no em van agafar. Un mes més tard, em van trucar per a fer un capítol o dos d’Estació d’enllaç. Suposo que veient un càsting i l’altre em van trucar per fer de Ruïnosa, però només cinc dies. Al final es va allargar nou anys…

—Què us van encarregar?
—Em van dir que la inspiració era la Cruella de Vil, per la sofisticació, l’orgull, una persona pedant i altiva… I felina.

—Un punt sexy?
—Ho vaig interpretar així, i pel vestuari que em van posar vaig pensar que devia ser això. Un gat és sinuós, elèctric… Pot ser molt suau i, de cop i volta, esgarrapa. Seductor, afectuós. Jo feia molt això de dir dolçament “Hola, petits energúmens…” i, de cop i volta, grunyia.

—Us demanaven de tenir molt en compte la cura de la llengua?
—Sí, sempre hi ha hagut la figura del lingüista. M’encanta que es cuidi la llengua, tot i que a vegades se’m feien una mica estranyes algunes coses. El català té al costat una altra llengua amb més parlants i és com si el castellà tingués més vocabulari de carrer.

—O no fem servir el vocabulari de carrer en català.
—Però com que el castellà el parla més gent arreu del món, és com si begués de més llocs… No ho sé, no sóc lingüista, però entenc que és un fenomen que deu passar amb les llengües amb més parlants. A vegades allò que has sentit per a segons què és en castellà o anglès. Recordo que fent de Ruïnosa em vaig adonar que les onomatopeies tenen idioma.

—Per exemple?
—Ara es diu molt uau, però és molt anglosaxó. Quan jo era petita, no ho deia ningú… La llengua es va enriquint –o empobrint–, va agafant influències d’unes altres llengües. Deia “yuhu, petits energúmens!”, i també és anglosaxó. Em van dir que havíem de procurar fer onomatopeies en català, però no sabia quines! No ho acabava d’entendre, perquè a més li volia donar un toc internacional… Però és cert que vivim una invasió tremenda d’anglicismes.

—Com us vau adonar de la popularitat que havia adquirit el vostre personatge?
—A la Festa dels Súpers del 1997, el primer any que hi era, encara era un personatge molt recent. Però a la segona recordo que em va impactar molt que tot just sortir a l’escenari tothom va començar a cridar “uh!”. Una part de mi, l’Anna, va pensar: “Per què?” Va ser tan sols un segon, de seguida vaig entendre que és clar que em cridaven, era la dolenta! El personatge funcionava. També hi havia molts nens que s’enfadaven.

—I s’espantaven, suposo.
—Sí, vaig aprendre a mesurar el que feia en segons l’edat, perquè si anaves a un nen petit i li feies “Ah!” o li rebentaves el globus, es posava a plorar. Però l’impacte l’he comprovat amb els anys. No és el mateix trobar-te algú famós en general que algú que has conegut de petit, i ara sóc l’espectadora d’aquestes reaccions tan boniques i al·lucino.

—Després de nou anys fent de Ruïnosa, com vau entomar el canvi professional?
—Tenia ganes de canviar i fer teatre, i és el que vaig fer. A vegades m’han demanat si em van encasellar, i no ho sé. Sento que no va ser un trampolí per a mi, pel que vaig poder comprovar. Sempre he pensat que, d’alguna manera, encara que sigui en l’inconscient, la temàtica infantil és de segona, com la comèdia. Sempre m’ha sorprès que el públic infantil no es valori més, perquè és el públic del demà. I hi ha aquesta cosa absurda d’infantilitzar-los…

—El Super3 els infantilitzava?
—A vegades hi havia una certa tendència a fer-ho. Aquesta cosa que el dolent és dolent, és ximple, i ja està. Em va costar una mica estirar la corda per fer la Ruïnosa més complexa. I si hagués pogut, l’hauria fet més terrorífica. Trobo que era més trapella que no pas una altra cosa, un bitxo que portava la contrària…

—Alguna vegada heu explicat que en el món de la interpretació es posa molt el focus en el cos de les dones. Us ho heu trobat?
—Sí, és un reflex de la societat. Sempre he estat molt prima. Incubadora quan vaig néixer, un quilo vuit-cents, un tros de bistec. Sempre he estat sana i prima, però a final dels noranta va ser quan es va conèixer l’anorèxia, i recordo que vaig acabar farta que, quan feia de Ruïnosa, la gent em demanés si era anorèxica, que opinessin sobre el meu cos, va ser molt pesat. Coses com ara: “Et falta un plat de macarrons.” Era normativa, però no del tot, perquè era massa prima. I a partir de cert moment, fent de Ruïnosa, em van tapar els braços perquè no se’m veiés tan prima.

—Potser calia més diversitat de cossos, no tapar ningú…
—Sí. Fora d’això, entenc que a vegades hi ha tipologies de cossos que encaixen en un paper o un altre, però la resta és molta ximpleria. Si has d’interpretar una periodista, què hi fa el cos que tingui? Veiem poca diversitat i un cos diferent ens estranya, però és una estranyesa que dura dos capítols.

—En aquella època, vau gravar un disc sencer com a Ruïnosa, i en general heu cantat força, també en cabarets. És un gènere que us agrada especialment?
—Sí. Vaig fer un cabaret amb l’Oriol Tramvia, em va agradar molt i arran d’això en vaig fer un parell més. Després vaig fer-ne a Saragossa i al bar Ocaña, a la plaça Reial. M’agradaria fer-ne més, m’encanta la música, la necessito.

—Què té, d’especial, el cabaret?
—Tens un contacte molt directe amb el públic, pot ser molt elegant, però també molt trapella, polític, irreverent… Tens molt de marge per a la improvisació. Això com a intèrpret fa vertigen, a vegades no saps com t’ho faràs per fer riure la gent, però te’n surts. És com el clown, si veus que una cosa funciona, te l’has de guardar. I la cançó de cabaret és molt d’entranya.

—En feu cap, ara? Quins projectes teniu engegats?
—No, potser revifarem el que fèiem a l’Ocaña. Ara he fet Ghosting, un pòdcast amb el Terrat que s’estrena a Audible el 15 de novembre i que suposo que després es trobarà en més llocs. Faig de protagonista amb Pep Miràs i David Olivares. Som tres amics, n’hi ha un que vol trobar parella i els altres li fan un perfil de Tinder, i això desencadena la història.

—Us agrada interpretar a la ràdio?
—Moltíssim, sempre m’ha agradat molt la ràdio com a oient i feia temps que em demanava on havia anat a parar el món de la radionovel·la. A Com Ràdio fa molts anys en vaig fer una, em va agradar molt, i aquesta vegada també m’ho he passat bomba.