Xavier Domènech, l’home de consens entre els diversos corrents dels comuns, dimitia aquesta setmana després d’haver intentat crear un projecte que superés les sigles i les quotes de partit i encaixés totes les sensibilitats del moviment.

Domènech encapçalava els principals càrrecs orgànics: era secretari general de Podem Catalunya i coordinador general de Catalunya en Comú. A més, havia estat cap de llista de les eleccions estatals i al Parlament de Catalunya i ara presidia també el grup parlamentari.

La decisió és deguda en gran part a les discrepàncies internes, arran de la incapacitat de superar els partidismes i eixamplar el moviment. La renúncia de l’encarregat de bastir l’espai dels comuns és un punt d’inflexió, pocs mesos abans de les eleccions municipals, en què es jugaran la continuïtat en el govern de la capital del país.

La darrera gran tensió
Fa poc menys d’un any i mig hi hagué l’assemblea constituent de Catalunya en Comú, un partit que unia formacions amb decennis d’experiència (ICV i EUiA) amb partits minoritaris (Equo) i plataformes ciutadanes (com ara Barcelona en Comú).

L’espai és divers, tant en matisos ideològics com en la manera de funcionar i de prendre decisions. Això va dur a un episodi de tensió aquest mes de juliol, quan tocava de renovar la direcció, una tasca encarregada a Domènech i que va originar el xoc entre sensibilitats.

Domènech, amb la complicitat d’EUiA i càrrecs territorials, volia una llista que abandonés la quota de partit i que emmenés a un projecte comú. Es pretenia superar les formacions, amb un gran pes dels independents, per a poder eixamplar la base del nou partit. Elisenda Alamany, portaveu dels comuns al parlament, amb un perfil sobiranista clar, havia de ser la responsable de compartir la direcció amb Domènech.

Però la direcció d’ICV i un nucli de Barcelona en Comú –encapçalat per Adrià Alemany, parella d’Ada Colau– van pactar una llista alternativa, que arraconava Elisenda Alamany. El propòsit era allunyar la formació de l’independentisme. En canvi, proposava tres noms per a la coordinació: Xavier Domènech, Lucía Martín (portaveu d’En Comú Podem al congrés espanyol) i Candela López (responsable de política municipal d’ICV).

Després de setmanes de negociacions i tensions, el resultat va ser una derrota de la proposta de Domènech. Es mantenia el sistema de quotes, fet que implicava un reforç dels partits (en detriment dels independents) i Elisenda Alamany era vetada de tot càrrec orgànic, mentre que Ada Colau era l’elegida per a compartir el lideratge del partit.

Finalment, en les primàries, una candidatura pactada per Domènech i Colau, que en teoria era un recull de totes les sensibilitats, fou la més votada (65%), però amb una oposició important i una participació molt més baixa que no en la tria de la direcció un any abans (3.260 vots, en contrast amb els 5.540 del 2017). Els Comuns Federalistes, encara més allunyats del sobiranisme, assolien el 21% dels vots, i Desbordem, una candidatura partidària de les ‘confluències’ amb un discurs ‘sobiranista i republicà’, obtenia el 14%.

Unes peces difícils de cosir
Les discrepàncies es van fer evidents fa pocs mesos, però ja abans de l’assemblea constituent Podem Catalunya es desmarcava del nou partit. El secretari general en aquell moment, Albano-Dante Fachin, declinava de participar-hi perquè no es complien unes condicions mínimes.

Les condicions, avalades per un 62% dels militants (però amb una baixa participació), eren un codi ètic comú, un sistema proporcional de llistes obertes per triar la direcció i l’acceptació que els inscrits del partit passessin a formar part automàticament del nou espai.

Els membres crítics amb Fachin, i més allunyats de l’independentisme, com ara la diputada Jèssica Albiach i el secretari general a Barcelona, Marc Bertomeu, sí que participaren en la constitució de Catalunya en Comú.

Després d’aquesta negativa, Albano-Dante Fachin va ser un problema per a la direcció estatal de Podem. Finalment, el 6 de novembre de 2017 dimití després d’haver-se engegat el procediment per a destituir-lo a Madrid. La direcció estatal va imposar una consulta per a concórrer exclusivament amb Catalunya en Comú i, en canvi, el secretari general volia crear una candidatura tan àmplia com fos possible, que fins i tot inclogués independentistes.

L’anterior secretària general de Podem Catalunya, Gemma Ubasart, també havia dimitit per la intervenció estatal, després de discrepar sobre les eleccions al parlament del 2015. Ubasart volia un partit més ciutadà i catalanista, enfront de l’excessiva presència de dirigents i un discurs centrat a disputar el vot a Ciutadans, en què Pablo Iglesias va apel·lar al vot dels fills i néts d’andalusos i extremenys, i en el primer míting ja va criticar David Fernàndez (CUP).

Domènech va aconseguir la secretaria general de Podem Catalunya l’abril d’enguany, amb un 73% dels vots, després d’haver-se’n anat una part del sector de Fachin.

Ara aquesta nova dimissió, la tercera en quatre anys, originarà unes altres primàries a curt termini.

El difícil encaix nacional dels comuns
Les discrepàncies en el si de Podem van menar a la formació d’un nou partit, Som Alternativa, creat per Albano-Dante Fachin, juntament amb Àngels Martínez Castells i la diputada del congrés Marta Sibina. Això va anar acompanyat de la dissolució de més d’una vintena de seccions locals de Podem i la creació de seccions del nou partit en ciutats com ara Figueres, Mataró, Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

En gran part, la posició sobre l’autodeterminació i l’estatus de Catalunya ha estat clau en aquesta escissió. En canvi, en els comuns, la indecisió ha portat a assolir uns resultats molts baixos en les eleccions al Parlament de Catalunya: 8 escons i un 7,46% dels vots el 21-D (8,94% el 2015), tot i tenir vocació de ser un partit majoritari, que va aconseguir un 25% dels vots a l’Ajuntament de Barcelona i que va ser primera força en les dues eleccions espanyoles.

El resultat ha significat un descens en relació amb els resultats d’ICV-EUiA el 2012 (9,89% i 13 escons), encara més baixos fora de la circumscripció de Barcelona, fins al punt que no va obtenir representació a Lleida (3,91%) ni a Girona (4,04%).

En gran part, Xavier Domènech, en les eleccions espanyoles va tenir la capacitat de fer un discurs molt més sobiranista (que no ha seguit o no ha pogut seguir al parlament). Per exemple, marcava que el termini per a aconseguir el referèndum era l’any 2016, deixava clar que les decisions es prendrien des de Catalunya i es mostrava disposat a parlar d’un referèndum sense acord amb Madrid.

Què voldrien que fos Catalunya i què votarien en un referèndum els votants de CSQP i En Comú Podem en el mateix baròmetre (2a onada del 2016).

La clau en l’èxit de la candidatura al congrés espanyol –que va assolir 848.526 vots, en contrast amb els 367.613 al parlament el 2015 (i 326.360 el 2017)– va ser la capacitat de sumar un sector més sobiranista, provinent de partits independentistes principalment.

Un 30% dels votants d’En Comú Podem al congrés espanyol tenien com a preferència un estat independent i un 43% votarien que sí en un referèndum, tenint en compte que prop d’un terç dels votants en les eleccions espanyoles havien estat votants de JxSí o de la CUP.

En canvi, actualment les dades mostren un procés invers. En el tercer baròmetre del 2017, just abans de les eleccions del 21-D, el 16,7% tenien com a preferència l’estat independent, mentre que després baixava al 9,7%. Això significa que una part important del votant independentista se n’havia anat de la formació.

En gran part, l’escissió de Som Alternativa era la dels partidaris de la confluència d’independentistes i no independentistes en defensa de l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya, mentre que els comuns han mantingut una posició d’equidistància entre l’actuació dels independentistes i l’aplicació de l’article 155.

El fort debat per la posició sobre el primer d’octubre
La presa de posició nacional ha estat un dels debats més incòmodes per als comuns, que tenen l’eix social com a element cohesionador. Hi trobem de sobiranistes a sectors que consideren que el nacionalisme català és el pitjor enemic, malgrat tenir com a punt comú un genèric dret de decidir.

L’evolució dels comuns ha anat variant: de defensar que el referèndum era irrenunciable, i de manera immediata, a fer una defensa d’un dret de decidir genèric, a negociar la creació d’un Ministeri de Plurinacionalitat espanyol, passant per una República Catalana dins l’estat espanyol.

En l’àmbit espanyol, malgrat que Podem defensa el dret de decidir dels catalans, és un debat incòmode que han preferit deixar en un segon terme en conferències i mítings. Només hi han posat l’accent quan han vist la possibilitat que es fes un referèndum unilateral i es va convocar la reunió a Saragossa.

Les discrepàncies van ser especialment intenses a les portes de l’1-O. La coordinadora nacional de Catalunya en Comú decidia una posició de consens, que era donar-hi suport, però sense fer una crida a la participació i considerant-lo simplement una mobilització sense caràcter vinculant.

Prop d’un 25% dels coordinadors van votar perquè es fes campanya i fer-lo vinculant, mentre que els partidaris de no participar-hi van retirar la proposta, però centenars de militants, principalment dirigents històrics d’ICV, van fer públic el manifest ‘L’1-O no hi anirem’, en contra de la participació, per falta de garanties.

El xoc entre sensibilitats es féu palès públicament en el ple del 6 i 7 de setembre de l’any passat, quan tres diputats de Podem (Albano-Dante Fachin, Joan Giner i Àngels Martínez Castells) i el diputat d’EUiA (Joan Josep Nuet) van sortir de l’hemicicle arran de la negativa del portaveu del grup parlamentari, Joan Coscubiela, de repartir el temps de paraula.

La CUP cedí finalment el seu torn de paraula a Fachin, que ha definit el ple com l’explosió que va fer caure Catalunya Sí que es Pot. ‘L’onada expansiva encara arrasa els comuns’, diu.

Els militants d’ambdues formacions van aprovar la proposta de consens, però amb una discrepància interna important. A Catalunya en Comú s’aprovava en una consulta (del 12 al 14 de setembre), en què un 59% dels militants votava a favor de participar-hi com en una mobilització i sense fer campanya, aquesta vegada amb l’oposició dels contraris a participar-hi. En canvi, a Podem Catalunya, uns dies més tard, un 64% dels militants (van votar-ne 7.614) avalava també de participar-hi.

El punt de tensió de les eleccions municipals del 2019
En el cas de Catalunya en Comú les tensions poden ressorgir amb la configuració de les llistes de les eleccions municipals del 2019. La dinàmica es pot repetir entre els partidaris d’un moviment circumscrit als comuns i els partidaris de teixir complicitats amb ERC i CUP, independentistes i d’esquerres.

Ja han sorgit tensions amb una part dels comuns que han denunciat que hi ha membres locals d’ICV que han emprès moviments per erigir-se com a portaveus i futurs candidats –cosa que vulnera el reglament intern– i fent reunions paral·leles per tenir-ho tot planificat.

Avui trobem que ICV, un partit amb decennis d’història i amb més implantació que la resta, té tots tres dirigents (David Cid, Marta Ribas i Ernest Urtasun) en el sector més allunyat de l’independentisme. En canvi, Podem es va presentar amb la CUP en alguns municipis, on competí contra la llista d’ICV. És el cas de Guanyem Badalona en Comú, Decidim Ripollet, Compromís per Cerdanyola, Som Gramenet i Sant Adrià en Comú.

Resultats de les llistes d’ICV i les ‘confluències’ en les eleccions municipals del 2015 i el resultat de Catalunya en Comú i la CUP en les eleccions al parlament del 2017.

En la majoria de casos, les coalicions sobiranistes i d’esquerres, amb un perfil republicà clar, van obtenir molt més suport que no Catalunya en Comú Podem i la CUP el 21-D.

Les candidatures van més enllà que les que van compartir amb la CUP. En més de la meitat dels cinquanta municipis més poblats de Catalunya va haver-hi més d’una candidatura amb membres dels comuns, que es van enfrontar entre ells, fos sota les marques Sí Que es Pot o Ganemos, o bé en candidatures locals –a Sant Boi, Vilanova i la Geltrú, Mataró, el Vendrell, Viladecans, Lleida, entre més.

Catalunya en Comú es pot trobar que hagi de decidir si abandona aquestes coalicions d’èxit –com en el cas de Badalona, que va assolir el govern municipal– o si s’hi afegeix i s’arriba a una disputa entre membres del mateix moviment en llistes electorals diverses.

El fet que tots els comuns s’afegeixin a la coalició també pot crear tensió entre els partidaris d’ajuntar-se amb la CUP i ERC i els que hi són més refractaris. La dificultat de dotar un discurs a un moviment tan plural de segur que es repetirà, i d’ara endavant encara més, sense la figura de l’home de consens, l’arquitecte del partit, Xavier Domènech.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.