El ridícul de Llarena vist amb els ulls de von Clausewitz

«Pedro Sánchez, si fos el dirigent que no és, hauria de rematar definitivament aquest xou lamentable que va començar Mariano Rajoy, deixar en llibertat els presos i reconduir la situació. En aquestes condicions, el judici no té cap sentit»

Vicent Partal
Vicent Partal
03.08.2018 - 09:13
Actualització: 03.08.2018 - 11:13
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Després de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein, Llarena i el Tribunal Suprem espanyol havien de triar entre acceptar el lliurament del president Puigdemont només per un càrrec de malversació –lliurament que li obria la porta a la presidència de la Generalitat– o fer el ridícul. I han triat el ridícul, prioritzant una altra vegada de fer política per damunt d’impartir justícia.

Perquè Pablo Llarena no ha retirat l’euroordre contra el president i prou, que seria la conseqüència lògica de la decisió alemanya, sinó que les ha retirades totes. Totes. I ha renunciat també a això tan quixotesc que deia que farien de portar el cas al Tribunal de la Unió Europea. La traducció evident de tot plegat és que Llarena accepta que està tan aïllat com l’Espanya de Franco i que no pot aconseguir cap comprensió per la seua terrible ficció jurídica ni a Alemanya, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Suïssa, ni a les més altes instàncies de la Unió. Enlloc. Per això opta, de manera efectiva, per la retirada. Per la retirada dins les fronteres del seu estat, somiadament autàrquic, allà on la justícia és una pura entelèquia sense base legal, que ell pot manipular a conveniència. Allà on tot és permès, sempre que siga al servei del poder.

Però el resultat de l’expedició judicial de Llarena no pot ser més desastrós per a Espanya: s’ha constatat de manera empírica que és excèntrica i s’ha situat fora de la Unió Europea. I si s’atreveixen a tirar endavant el judici, això encara serà més clar. Per a Espanya, la d’ahir és una derrota en tota la regla. Merescuda, per haver posat en mans d’un piròman –i d’un ignorant sobre com funciona el món, tal com s’ha demostrat– la gestió de la crisi política més gran que ha viscut en dècades. Posar el procés polític català en pendent ferroviari, apartar-lo del debat polític per posar-lo en el carril judicial, només podia portar al punt on som, al tren desbocat que corre avall sense que el maquinista sàpiga què fer per prevenir la catàstrofe que s’acosta. Molts ja ho vàrem avisar.

En aquestes condicions, atrevir-se aquesta tardor a jutjar la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras, els consellers i els Jordis, com si res no s’hagués esdevingut a Europa i com si Espanya fos completament fora de la Unió i de les normes jurídiques internacionals, és una fugida cap endavant que ja no pot acabar bé per a ells. Pedro Sánchez, si fos el dirigent que no és, hauria de rematar definitivament aquest xou lamentable que va començar Mariano Rajoy, deixar en llibertat els presos i reconduir la situació. En aquestes condicions, el judici no té cap sentit: retirant les euroordres, el mateix instructor reconeix que no hi ha cap delicte. Lamentablement, ahir ja es va constatar que no es pot esperar res del dirigent socialista, ni regalant-li els vots.

D’ací a uns dies, Carles Puigdemont serà a Waterloo i hi activarà el Consell de la República. La historiografia espanyola, per alguna raó que mai no m’he sabut explicar, prefereix dibuixar Waterloo com la derrota de Napoleó, en comptes de presentar-la com la victòria de Wellington, que és com realment va ser. I jo avui no me’n puc estar de recordar –i ja m’ho disculparan els lectors– dos detalls relacionats amb aquesta batalla que crec que poden tenir algun interès.

El primer és constatar que Wellington va guanyar quan va tenir el suport dels prussians –ja aleshores. I el segon és transcriure una part del relat que l’admirable autor de De la guerra, Claus von Clausewitz, va fer del comportament de Napoleó en la batalla, en la qual va participar precisament com a jove coronel de les tropes prussianes.

Diu Von Clausewitz: ‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seues derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina mal feta i sobretot una ambició desmesurada que menysté sempre la realitat són la causa veritable dels seus fracassos.’ Era el 18 de juny de 1815 però no em negareu que, molt particularment avui, les paraules sonen ben properes i actuals.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Salart
Josep Salart
19.07.2018  ·  22:27

Una notícia més i que ens fa posat de bon humor unes hores. Molt be.

Com diu l’editorial, encara tenim persones a les presons pendents de jutjar-les. Per tant, s’ha acabat el bon humor i a continuar pensant amb les gent mancada de llibertat.

Fixem-nos que no surten en llibertat ni tant sols el presos d’ ERC..

President Puigdemont, estem aquí !!

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
19.07.2018  ·  22:34

Els estrategues militars diuen que després d’una victòria s’ha d’explotar l’èxit.

Cometriem un greu error si desprès d’aquesta victòria ens asseguéssim a gaudir-la confiant que els espanyols alliberaran el presos i negociaran un referèndum.

Ens hem de posar les piles, posar en marxa el govern de la república al exili. No només per seguir internacionalitzant el conflicte, sinó per començar a fer efectiva la república. Començar a posar en mans de la república el poder econòmic, mediàtic, polític judicial, social i d’intel·ligència i a afeblir el poder de les forces d’ocupació fins al punt que puguem fer el pas de fer efectiva la república i assolir el control del territori amb garanties d’èxit.

Ens hem de mentalitzar que els presos polítics no seran lliures fins que els alliberi la república catalana i que Espanya no negociarà res de substantiu fins que la república sigui efectiva i no tinguin més remei que negociar o fer fallida del deute.

Josep Usó
Josep Usó
19.07.2018  ·  22:45

Certament, la derrota espanyola és èpica. I que Llarena es permeta malparlar de la Justícia alemanya sense que ningú el faça callar, evidencia que només hi ha una veu, a Espanya. La voz de su amo, igual com la marca d’aquells discos tan antics. Ara, el que cal és explotar la victòria. Des d’un Consell de la República a fora i també des de l’interior. Espanya i la realitat circulen per camins cada vegada més diferents. Ja vorem com s’ho fan, a la tardor, per a continuar mantenint els ostatges. Per cert; impagable allò de la “nova” fiscal general de denegar la llibertat dels presos perquè Alemanya incrementa el risc de fuga. Quan se n’assabenten a Alemanya, tal vegada hauran de demanar disculpes. En Alemany.

jaume vall
jaume vall
19.07.2018  ·  22:46

Avui és dia d’acollir la bona notícia per als nostres polítics represaliats, per als sobiranistes, per a la justícia europea en general. Dies hi haurà per tornar a mostrar-nos crítics amb la poca generositat tàctica dels líders dels partits polítics catalans.
Felicitem-nos perquè els exiliats tindran la vida un pèl més còmode. Agraïm a les institucions europees la dignitat que els queda, i gaudim d’una plantofada en tota regla, una més, a la manera de ser espanyola.

Ramon Perera
Ramon Perera
19.07.2018  ·  23:00

La notícia és la incompetència del jutge Llarena, i la del president del govern espanyol. Tanmateix, penso que el fet rellevant és la llarga sèrie de fracassos que han dut l’estat espanyol a perdre, bocí rere bocí, l’imperi més extens que ha existit. Això, sense cap mostra d’intel·ligència política ni d’haver après de l’experiència viscuda.
Aquest és el fet. Els fets cal acceptar-los tal com són. Probablement hi ha altres casos semblants a la història, no ho sé. Tampoc sé si hi ha una anàlisi teòrica d’aquest tipus de fets.
A falta d’anàlisi teòrica, cal pensar que les coses seguiran sent tal com han vingut sent fins ara. O sigui, que Catalunya acabarà sent independent i Espanya seguirà encongint-se, probablement fins desaparèixer.
La desaparició d’imperis sí que és un fet conegut i repetit. Per exemple, el col·lapase de la Unió Soviètica es produí en algun moment de la vida adulta de molts de nosaltres, i, per tant, ens ha de ser un esdeveniment conegut.

Antoni Oller
Antoni Oller
19.07.2018  ·  23:02

He estat temptat de fer un comentari basat en llençar grans quantitats d’aigua al vi: “senyors, no és per tirar coets, total, estem com estàvem al febrer abans del viatge de Puigdemont a Finlandia…” dons no, no estem igual!: entremig hi ha un pronunciament jurídic d‘un valor internacional innegable, que no hi era al febrer; i entremig hi ha un deteriorament importantíssim de la imatge internacional de Ñ, sobretot provocat per la seva injusta justícia, però també una mica pel caçador de Botswana i la seva colla, i també provocat per les reaccions antieuropees de certa casta política i de molts ciutadans de base. No em crec que els poders fàctics europeus s’ho mirin amb la mateixa displicència que fa quatre mesos. Però el camí serà llarg, i ara d’entrada, hem de preparar molt bé, al mil·límetre, la internacionalització màxima de la farsa de judici que començarà després de vacances als nostres ostatges polítics. No estic segur que en siguem capaços; però d’una cosa sí n’estic: Waterloo no funcionarà com el Parc de la Ciutadella, i això em dona una miiiica més d’esperança.

Jordi Ferrer
Jordi Ferrer
19.07.2018  ·  23:03

Avui es constaten de nou dos fets:

1.- No estaríem on som, si des del poble no haguéssim resistit de forma admirable els cops de porra del 1 d’octubre. O guanyat les eleccions que havien programat per que les perdessim. O mantingut la mobilització durant tants anys. Ara cal que allò que varem començar al carrer ho acabem el carrer. I els partits i els líders politícs que s’hi oposen acabaran apartats o ignorats (algú sap on son o que fan en Durant Lleida o en Santi Vila?).

2.- Malgrat la victòria d’ahir l’estat encara te hostatges i els seguirà utilitzant. Una de les formes de fer-ho es fent-nos por per de mobilitzar-nos. I una altre es la desviar-nos de l’objectiu de cosntruïr la republicà. Cal reivindicar la llibertat dels presos i alhora construïr la republica. I assumir que pot ser no sortiran de la presó fins que siguem independents.

Jordi

eva salas
eva salas
19.07.2018  ·  23:22

Ara cal empènyer més que mai. No estic segura que fiar-ho tot als polítics sigui una bona opció.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
19.07.2018  ·  23:40

Si senyor Vicent la vas clavar amb la teoria del tren, ara no hi ha qui ho pari, calia afegir a la teoria que el tren es deia Republica Catalana.

Gerber van
Gerber van
19.07.2018  ·  23:45

Ara el president Puigdemont no sera extradit, la meva pregunta és: que fera JxCat ara és impossible investir Puigdemont com a president? L’argument de JxCat d’ahir per mantenir-lo com membre del Parlement ja no val. Potser millor que els polítics espereran fins després l’estiu. La decisió sobre la suspenció dels membres del Parlement en presó o exili no te cap pressa per a ningù i segur encara passaran coses.

Àlmar Bosch
Àlmar Bosch
20.07.2018  ·  07:30

Estic esperant a veure què passa amb totes les querellas que ja han posat, o posaran a instàncies internacionals tant els exiliats, els presos i preses, gent represaliada injustament o els 3400 querellants per la Republica.
Nomes una inhabilitació dels estaments superiors de la justícia espanyola ens donarà la sortida justa.

Cristina Roig
Cristina Roig
20.07.2018  ·  07:40

D’acord amb en Joan Ramon Gomà: Ens hem de mentalitzar que els presos polítics no seran lliures fins que els alliberi la República Catalana i que Espanya no negociarà res de substantiu fins que la República sigui efectiva i no tinguin més remei que negociar o fer fallida del deute.ç
Seguim…

Albert Miret
Albert Miret
20.07.2018  ·  08:42

Sistemàticament, Espanya perd totes les possibilitats de guanyar per la punyetera obsessió que ells sempre tenen tota la raó, i quan se’ls fa obvi que no la tenen, llavors encara s’hi empenyen més: “No emmendallo y mantenello” és el seu lema, mentre van perdent una cosa darrera l’altre. No poden guanyar mai res perquè no tenen idea del que significa negociar, tolerar, respectar al que no veu les coses com tu. Van perdre tot un imperi per aquesta qüestió, i en lloc de reflexionar, entendre’n les causes i mirar de corregir-ho, segueixen obsessivament amb el mateix error. Ara n’estem vivint un altre exemple. Mai faran marxa enrere, encara que tota la resta de la humanitat els demostri que s’equivoquen, i cada vegada s’aniran enfonsant més i més en el fang de la solitud i l’aïllament. No hi ha res a fer, perquè encara quan ho hagin perdut tot, continuaran pensant que la seva aliada és la força i no el coneixement i així viatjaran infinitament cap al zero absolut mentre fan tant de mal com puguin.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
20.07.2018  ·  08:45

D’aquí a uns anys hi haurà pel·lícula sobre tot això. I serà còmica.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
20.07.2018  ·  09:16

I pensar que la familia Llarena es la que educa als futurs jutges.
Com es possible tanta ignorancia judicial?

eva salas
eva salas
20.07.2018  ·  09:44

He escoltat Torrent a Rac1:

Vergonyós, Impresentable i indigne.

Amb perdó.

Cal que aquest sr. s’aparti o l’apartin, o pendrem mal.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
20.07.2018  ·  10:02

Ahir em vaig dedicar a estar mooolt contenta.
Avui tornem a la feina. Què encara hi ha combat.
Deixem de ser happyflowers.
Això serà dur i difícil, i ves si no ens haurem de plantar al Parlament, que no me’n refio ni un pèl d’ alguns diputats suposadament independentistes.
I estic esperant la nova onada de repressió violenta de les forces de l’Estat, que serà violenta de veritat.
Només ens tenim a nosaltres. Només el poble salva el poble

Pep Agulló
Pep Agulló
20.07.2018  ·  10:42

SI NO ELS AGRADEN AQUESTS ARGUMENTS JURÍDICS EN TINC UNS ALTRES…

Estic d’acord amb el comentari d’Albert Miret, només discrepo en un detall: que sigui una “punyetera obsessió” de que ells sempre tenen raó. Tampoc m’agrada parlar de ridícul a gent que causa grans mals i a més ells no ho veuen pas així. Ells, els jutges, fan política, són inquisidors. M’explico.

L’espanyolitat, la defensa de la sagrada unitat, és la mesura de totes les coses en aquesta pell de brau, per això el jutge instructor actua amb intenció de venjança, actua impunement amb la voluntat, no de provar els fets, sinó de condemnar als responsables de l’1-O a 30 anys de presó, s’afina la llei a un delicte que s’inventa i endavant. La mentida i la prevaricació són eines benvingudes amb tota impunitat. I això amb l’aquiescència de totes les esferes de l’Estat, dels mitjans de Madrid, etc. I si ho qüestionen a Europa, justícia autàrquica.

No poden concebre cap ridícul, ni tenen cap vergonya, ells no tenen el sentit de la mesura que tenim a Catalunya i Europa, és un deure amb el seu ideari feixista. Tampoc tenen obsessió, seria una malaltia susceptible de curació, ells ho viuen com fermesa dels seus principis, servei a la pàtria fins al sacrifici, etc. Així entendrem com s’assemblen en el seu capteniment a l’envestida del toro.

Certament, Vicent, el 18 de juny de 1815 és molt proper… Quan hom va a contra direcció, qualsevol accident és mala sort?

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
20.07.2018  ·  11:59

Molts, jo entre ells, parlen de que “ens hem de posar les piles i aprofitar el moment, passant a la acció donant pases endavant , etz.”

Però no veiem que mentre tinguem infiltrats subtils (o no tan subtils) contra el procés de la República Independent Catalana dirigim-nos, ho tindrem cru, molt cru.

La prova la vàrem tenir el 30G amb Roger Torrent (ERC) anant a la seva, i la del seu partit, no fent uns aposta de convicció i fermesa al Parlament per un fet, investir Puigdemont, que estava parlat del dia abans.
O també aquesta setmana on novament Roger Torrent (ERC) i la part PdCAT de Junts per Catalunya, han intentat fer el possible per a descavalcar Puigdemont adduint una pretesa igualtat de tots els diputats. Quina barra!!!

Si, son persones iguals en drets i deures, però políticament ningú negarà, si no és fent el Llarena, el pes molt superior de Puigdemont. Pes demostrat per si mateix i pels contraris a ell i a la República Catalana, que el volen fora com sigui pel símbol que representa en aquests moments.
Per una banda ERC (Junqueras) perquè va ser Puigdemont qui va ilusionar molts catalans anb el projecte JxCat el 21D, quan ERC es pensava que anant per lliure (posant partit per davant de país) seria el referent de l’independentisme. I van perdre, no només el primer lloc de l’independentisme, si no que van permetre que guanyés una candidatura unificadora de la catalanofòbia com és C’s.
Per l’altra el nazionalisme espanyol pel símbol que representaria poder apartar finalment a Puigdemont, algú que amb les seves conviccions, la seva força i el seu coratge, ha estat i és capaç de canalitzar el desig de tot un poblr, el català.

Ambdós ERC i el nazionalisme espanyol, per motius personals diferents, però confluents, volen apartar Puigdemont.

Per cert, no trobeu anòmal que aquest dies en Junqueras no faci cap manifestació, srmbka cim si el tinguessin entte cotons per preservar la seva “puresa”.

Lo dit, ens cal tenir al front aquí i ara dirigents que canalitzen la il·lusió dels catalans, i gran part dels que hi ha ara no donen, o no volen donar perquè tenen altres objectius, la talla.

Mª Teresa BOLEDA
Mª Teresa BOLEDA
20.07.2018  ·  12:06

Espero que la propera vegada les aliances internacionals (que n’hi ha d’haver) estiguin consolidades hi no ens troben al buit o no ens enganyin.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
20.07.2018  ·  12:06

“No envié mis naves a luchar contra las tempestades”. La cosa ja ve d’antic a Castella i EspaÑa segueix igual. Com a l’acudit del guàrdia: Jo no tinc que raonar res, que sóc l’autoritat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies