Aquestes darreres hores, els desficacis argumentals i factuals de l’unionisme superen rècords amb la invenció de falses agressions independentistes a Barcelona o a Oliva, o amb la provocació d’identificacions policíaques d’alguns dels seus personatges més coneguts. Entenc la indignació que causa aquest comportament en alguna gent, però recomane que ens ho mirem des d’una perspectiva més àmplia per entendre la seua desesperació i, essent-ne conscients, no caure en el parany.

Tots deveu recordar aquell famós incident protagonitzat per Pere Navarro, quan una dona el va agredir a Terrassa. Va passar l’abril del 2014. Navarro, aleshores màxim dirigent del PSC, va inventar-se que havia estat una agressió independentista. Va dir que tenia a veure amb el ‘clima de crispació política creat arran del 9-N’. Immediatament, Jordi Cañas va piular –us recorde que fa més de quatre anys, d’això– que ‘la sembra de l’odi comença a recollir els seus perillosos fruits’. Finalment, s’aclarí tot: es va demostrar que aquella dona havia estat candidata d’Aliança Popular, que l’agressió no tenia res a veure amb l’independentisme, que no hi havia fruits de cap sembra i Pere Navarro va plegar. Va haver-hi un judici, Navarro va pactar amb la dona una quantitat de diners que supose que ella ja li deu haver pagat i l’incident va restar oblidat.

D’això, com dic, ja fa quatre anys, però l’extrema dreta unionista encara continua cercant els ‘perillosos fruits’ d’allò que ells anomenen ‘la sembra de l’odi’. I no els troba, perquè no hi són. Ells insisteixen amb tot de situacions inversemblants, però es va veient, l’una rere l’altra, que no hi ha res al darrere.

No dic que un dia no puga acabar passant alguna cosa, algun incident aïllat. Ells intenten provocar-lo amb eixes patrulles nocturnes, i a mi no m’estranyaria que aviat no en teatralitzassen un, si calgués. Però, quatre anys després, és evident que aquest país no és de cap manera això que, crec que amb il·lusió i tot, els peresnavarros i els jordicañas deien que era ja el 2014.

El moviment independentista català ha demostrat tots aquests anys una serenitat i una capacitat de resistència pacífica encomiables. Contra la provocació constant i contra la repressió indiscriminada i brutal de l’estat espanyol, l’independentisme ha reaccionat sempre mesurant les reaccions i mantenint-se ferm en el principi de la no-violència. Per això fa quatre anys que els espanyolistes no cessen d’inventar-se casos i, tanmateix, continuen sense tenir res decent a presentar, res en què puguen fonamentar sòlidament els seus, diguem-ne, arguments.

És cert que tenen a favor la praxi decadent de bona part dels grans mitjans i aquest nacionalisme banal d’arrel franquista que omple Espanya i que els atorga cegament la raó. Però el fracàs substancial és que no aconsegueixen canviar aquest país, que no ho han pogut fer ni amb quatre anys de mentides i agressions. I és això que els fa mal de veritat, perquè aquest és el seu objectiu de debò i perquè com més temps passa i més pressió fan, més saben que fracassen.

Sabeu quants diputats tenien el PSC i el PP l’any 2003 al Parlament de Catalunya? 57. Sabeu quants en tenen avui Ciutadans, el PSC i el PP, després de tota la mobilització de quatre anys de dibuixar una Catalunya inventada i de l’aplicació del 155? 57. Els mateixos. No passeu per alt aquesta dada, que és important, oimés si tenim en compte en quines condicions tan irregulars es van fer les eleccions del 21-D i que el 2003 Pasqual Maragall representava el millor moment, en tots els sentits, del socialisme català. I compareu-la amb el creixement del nombre de diputats independentistes, que en el mateix període ha passat de 23 a 70.

Catalunya no és allò que Ciutadans, el PP o el pobre PSOE voldrien que fos. No ho és. El Principat és el que és i això es demostra cada dia i a tot arreu per més manipulacions aïllades que vulguen fer. En un món com el que vivim avui, les ficcions són molt difícils de sustentar i aquesta imatge del país que ells volen imposar ja fa anys que circula sense que la valide el contrast amb la realitat. Perquè, com a país, som molt millors que no són capaços d’imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata, vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a entendre. I, evidentment, molt més ells no voldrien, necessitarien, que fóssem. I és per aquesta raó que ni guanyen ara ni guanyaran mai, tret que abans no liquiden allò que nosaltres som i representem. Que aquesta necessitat seua és, en definitiva, la clau de l’espectacle lamentable d’aquests darrers dies, però també la raó última per la qual hem de continuar pel camí on ja som. Tan tranquils com decidits.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb