El dilema del presoner

«Hi ha cap manera que guanyi tothom? El dilema no es resol demanant confiança (una petició absurda) sinó produint-la a partir dels mateixos interessos egoistes que motiven la deslleialtat»

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
24.07.2018 - 20:01
Actualització: 24.07.2018 - 19:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Durant la vigència del 155, la premsa conservadora va publicar articles amb el missatge de ‘ara és l’hora de la política’. Com si el primer d’octubre hagués estat apolític. Era una manera de dir a la gent, la protagonista del procés, que la política millor veure-la en diferit. Que tornava a ser l’hora dels partits, vaja. Havia arribat l’hora de prendre al poble el que és del poble per donar al Cèsar allò que al Cèsar li convé.

Des d’aquell fatídic 30 de gener en què ERC va blocar el mandat de les urnes fins a la darrera trencadissa provocada per la suspensió arbitrària dels drets polítics dels presoners i exiliats, el poble assisteix incrèdul i cada cop més escandalitzat a la descomposició de la majoria parlamentària i l’erosió dels objectius de l’octubre. Els errors comesos i les trifulgues dins l’espectre d’intencions han estat tan seguits i tan mesquins que sorprèn que encara es pugui reaccionar malament a l’autocrítica. Com si silenciar els errors servís per a esmenar-los, i la censura no fos la manera més segura de persistir-hi.

El dilema en què es troben els partits del govern es coneix en teoria de jocs com el dilema del presoner. Si dos presoners sota interrogació col·laboren i no es denuncien entre ells, no els condemnaran. Però el policia, o el jutge instructor, incentiva la delació recíproca, de tal manera que qui primer traeixi l’altre obtindrà una reducció de pena. La reducció no és tan atractiva com la llibertat que obtindria si es mantingués ferm en el pacte amb l’altre presoner, però és millor que la pena que li cauria si l’altre trenqués l’entesa. L’única manera d’esquivar la presó és mantenir la confiança, malgrat la sospita que l’altre també està temptat de trair-la. No cal dir que això és psicològicament molt difícil. Cal vèncer la suspicàcia natural, i no hi ajuden ni la teoria moral del mal menor, ni la teoria econòmica de l’interès personal, ni el càlcul racional que ens inclina a reduir els danys. El dilema del presoner tendeix a transformar la col·laboració, que interessa els dos participants, en competició, que perjudica tots dos però un molt més que l’altre. Si es prefereix, un se’n beneficia a costa de l’altre, però li aprofita menys que si s’hagués mantingut fidel.

Així és la lluita per l’hegemonia entre els dos partits que oficialment col·laboren per assolir la República. No és que s’hagi trencat la confiança precisament ara, com va dir extemporàniament Sergi Sabrià arran de les explicacions de Junts per Catalunya pel desacord a la mesa del parlament sobre els diputats afectats per la suspensió decretada per Llarena. Dit sigui de pas, el seu desmentiment de l’existència de cap pacte redueix el diagnòstic a l’absurd. Si no hi havia pacte, com es podia trencar la confiança? I si no hi havia ni pacte ni confiança, com esperava ERC que reaccionés Junts per Catalunya a la proposta de deixar sense efecte la figura que és, a part de president legítim per voluntat popular, la clau electoral i doncs existencial del soci de govern?

La confiança està trencada com a mínim des de la proclamació de la República. No n’hi havia quan es va trencar Junts pel Sí per anar separats a unes eleccions en què dignitat i pragmatisme recomanaven concórrer-hi plegats. Poc importa qui trencà la col·laboració, perquè el dilema és estructural a la situació dels presoners, i qualsevol a qui se li presenti l’avantatge de jugar contra l’altre, ho farà. Però hi ha casos, i aquest n’és un, en què actuar per interès propi, perfectament racional si hem de creure Adam Smith, té conseqüències de gran abast, perquè les opcions no afecten sols els partits sinó la totalitat del país. Aquest hi guanya si els partits mantenen la confiança i hi perd si la soscaven.

Quan el dilema del presoner confronta jugadors sense experiència, el resultat no té dubte: tots dos traeixen el pacte. No hi ha, doncs, cap sortida al dilema? Hi ha cap manera que guanyi tothom? El dilema no es resol demanant confiança (una petició absurda) sinó produint-la a partir dels mateixos interessos egoistes que motiven la deslleialtat. Quan es juga un sol cop, la decisió no té dubte: el jugador opta pel premi menor segons la dita que val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. Tot canvia, però, quan el joc es repeteix i les decisions s’afinen d’acord amb la reacció dels altres jugadors. En teoria de jocs, l’estratègia guanyadora es coneix com ‘el represaliador de Maynard Smith’, pel genetista que la va concebre observant la conducta de certs animals. Consisteix a castigar sistemàticament les deslleialtats de l’altre bàndol, reprenent el joc de bon grat cada vegada, però mantenint sempre clares les condicions de la col·laboració. Castigant cada intent d’actuar deslleialment, el ‘represaliador’ finalment dissuadeix el seu soci de fer efectiva la traïció i d’aquesta manera assegura una col·laboració estable de mutu benefici.

La política no és mai tan clara com un joc, i les deslleialtats entre partits no sempre reben sancions immediates ni transparents. De vegades fins poden ser contraproduents. En la mesura que no es facin efectives en el curs de la partida, poden generar rancúnia i aprofundir l’abisme entre col·laboradors potencials. L’electorat, en canvi, posseeix un important instrument sancionador en el vot, i la reiteració periòdica de les eleccions compleix el requisit de repetir el joc amb més experiència i millor comprensió del tarannà dels jugadors. Malauradament, en aquest nivell de participació, la complexitat dels interessos i dels factors és tan gran que obscureix les condicions globals del joc. I l’interval entre eleccions resta eficàcia a la sanció, que per tenir força dissuasiva ha de ser immediata.

Aquí és on les associacions cíviques podrien ser útils, a condició que els membres deixessin el carnet del partit a l’entrada i les sancions fossin proporcionades a la finalitat de dissuadir els partits de trair els pactes, començant per les promeses electorals. La sanció podria consistir en una denúncia amb criteri polític i amb la força moral que dimana de la neutralitat i l’objectivitat d’una associació sense rèmores partidistes.

Això és difícil en un país on la passió de militància incideix en la diversitat, car no sols hi ha massa partits per a un país de dimensions tan modestes, sinó que constantment se n’estrenen de nous, amb un afany de protagonisme i de publicitat extravagant per a un espai on tothom coneix tothom i on el nom no fa la cosa. Però si és veritat que la gent, i no pas els partits, ha estat el motor de la ruptura, llavors la intel·ligència col·laborativa, que quan cal també exhibeixen els catalans, s’hauria d’enfocar en un horitzó de recuperació comunitària de la democràcia. De construcció de la democràcia participativa que a l’inici del règim que ara caduca segrestaren els partits.

Per acabar, i en aquesta mateixa línia de reflexió, avanço que si la Crida Nacional per la República no té altra finalitat que ser un partit més en el mirall trencat de la política catalana, el seu ingrés al paisatge electoral podria ser catastròfic per al sistema, eixamplant el minifundi en què naufraguen els intents d’oposar-se a la gran majoria espanyola. Però si té prou encert per a constituir-se en un antipartit i tornar la iniciativa a la gent, com ja ho fa la CUP a la seva banda de l’espectre, aleshores s’obriran possibilitats esperançadores de col·laboració horitzontal, entre iguals. I potser serà aquesta horitzontalitat, aliena a les estructures actuals dels partits, allò que garanteixi la superació del dilema en benefici de tots.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies