El dia que vaig conèixer Pablo Iglesias

Jaume T. Aroca
14.09.2015 - 19:42
Actualització: 14.09.2015 - 21:33
VilaWeb

Tot comença fa una setmana [encara no érem en campanya] quan vaig assistir a una conferència de Lluis Rabell on explicava el projecte de Catalunya Sí que es Pot. Durant aquesta conferència es va dir de tot i es va parlar de tots els temes, posant especial accent en el procés. Lluís Rabell va declarar estar a favor del dret de decidir, sempre que fos democràtic i pactat amb Espanya. És a dir, que si Podem (dic Podem perquè tampoc no m’imagino el PSOE pactant sobre la independència) surt com a primera força a les espanyoles, llavors es podria plantejar la independència. És per aquest motiu que va repetir diverses vegades que el més important és fer fora Mariano Rajoy del govern. Sí, exacte, estrany i qüestionable discurs essent unes eleccions catalanes, però avui no entraré en aquest tema.

Després d’haver escoltat tot el que havia de dir Lluís Rabell, em va semblar que dins de la coalició és ICV qui té més pes, però que interessa deixar molt clara la presència de Podem per la seva tirada mediàtica i il·lusionant que tantes masses mou al crit de ‘Sí se puede’. Com és obvi, per aprofitar aquesta tirada, CSQEP farà (i fa) campanya a zones de l’àrea metropolitana, el cinturó industrial, l’extraradi o com se’n vulgui dir (Santa Coloma, Rubí, etc.). Tots aquests pobles i ciutats són llocs on Podem triomfa bastant, però ICV no tant.

Jo em vaig limitar a apuntar les meves impressions i reflexions i vaig marxar. Fins aquí la història no té gaire més interès que les meves opinions de politòleg amateur. Va ser un parell de dies més tard quan les accions que he vingut a narrar van succeir.

Eren dos quarts de deu del vespre en un bar del barri barceloní del Born i jo sopava amb uns quants amics. Per una qüestió d’atzar, jo seia assegut de cara a un gran finestral encarat al carrer. Parlàvem del meu futur com a estudiant de ciències polítiques quan de sobte vaig veure un home que esperava a les porta del bar de davant. Em vaig alçar per mirar més fixament la cara de la figura, que m’era familiar, i vaig començar a balbucejar a gran velocitat. Era Pablo Iglesias. Dues o tres frases incomprensibles després, vaig sortir a saludar-lo com si fos un ‘groupie’.

El vaig saludar i en un to cordial i amable li vaig comentar que havia fet un embolic amb les declaracions que havia fet cridant a votar tots aquells que no s’avergonyien de tenir ascendència extremenya o andalusa. Vam debatre sobre el tema durant dos minuts, jo segur que no es discriminava a ningú per la procedència dels seus avis i ell dient que hi havia odi cap a Espanya i que se separava la gent pel grau de catalanitat. Quan vaig veure que aquest debat no arribaria enlloc, em vaig disposar a explicar-li la meva teoria sobre el ‘target’ de CSQEP. Vaig decidir començar dient ‘Me parece que no deberíais centrar tanto vuestra campaña en el extrarradio porque…’ quan de sobte, Pablo Iglesias em va interrompre dient ‘extrarradio’. Jo, estupefacte, vaig intentar continuar fins que ell hi va tornar: ‘extrarradio’. Aquí ja vaig sospitar que alguna cosa no anava bé. Tot i així, li vaig explicar que havia dit ‘extraradi’ per ajuntar d’alguna manera totes aquestes zones del cinturó industrial i vaig seguir amb el meu argument fins que una altra vegada Pablo Iglesias va saltar dient: ‘Has dicho extrarradio, tío.’ Quan me’n vaig adonar, s’havia format una rotllana de deu o dotze persones al nostre voltant. Vam seguir així, jo intentant-me explicar i ell encegat amb allò que als seus ulls havia estat un enorme error per part meva, fins que un membre del seu equip es va acostar i li va dir que havien de marxar, que l’endemà matinaven. I allà em vaig quedar, palplantat, nerviós per haver parlat amb una persona que admirava i una mica molest per no haver tingut l’oportunitat d’explicar-li el meu argument.

(Pel seu to, era com si ‘extraradi’ fos una relliscada per part meva, un error que ja em desqualificava i invalidava qualsevol dels arguments.).

 

Jaume T. Aroca, estudiant de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra.

Article publicat originàriament al seu bloc.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor