L’any en què hem après a conviure amb la covid-19: del vaccí al desafiament de l’òmicron

Acabàvem el 2020 esperançats que el 2021 seria l’últim any amb la covid-19. Aquells dies es posaven les primeres dosis de vaccins i el final semblava més a prop que mai. Un any després, costa d’imaginar-se’l, aquest final, perquè l’any acaba com el vam començar: amb una onada explosiva de contagis que creix de dia en dia. Aquestes últimes setmanes, Europa ha tornat a endurir les restriccions per mirar de controlar l’onada, que cada dia ateny xifres més altes. Malgrat tot, la vaccinació ha canviat la situació de dalt a baix, sobretot perquè les morts i les hospitalitzacions han disminuït. I els mesos vinents encara pot canviar més si es confirma que els símptomes de la nova variant, l’òmicron, són més lleus.

Malgrat els avenços científics, continua havent-hi moltes mancances. La més important és la falta de personal sanitari. Cada vegada que hi ha una onada, el sistema es col·lapsa, començant per l’atenció primària i acabant pels hospitals. Dos anys després, quan les infeccions es disparen encara s’han d’anul·lar operacions. Els malalts han de fer dues hores de cua al carrer per a ser atesos en un centre d’atenció primària. Les institucions han esmerçat diners a construir hospitals i comprar llits, però continuen faltant mans per a tenir cura dels pacients. Especialment, falten infermeres, que continuen anant-se’n del nostre país en cerca d’una oportunitat digna.

Aquest 2021 no el podrem pas recordar com l’any que vam posar punt final a la pandèmia. Però no podem negar que estem millor que el 2020. S’han afinat molt les recomanacions. Sabem que les màscares i la ventilació són essencials. I ja no cal que rentem tot allò que entra a casa. Per tant, d’aquí a uns quants anys molt probablement recordarem el 2021 com l’any en què hem après a conviure amb la covid-19. Hem entès que això no serà cosa d’un dia, que hi ha molt de camí per recórrer, però que cada passa endavant és important per a arribar al final. Això sí, la majoria de la població continua suspenent les institucions per la gestió de la pandèmia. Massa contradiccions a l’hora de donar explicacions. Massa errors que causen desconfiança.

El 2021 començava amb una onada molt forta

Però anem a pams. Com el vam començar, el 2021? El gener i el febrer teníem arreu dels Països Catalans una de les pitjors onades. Sobretot al País Valencià, que havia pogut esquivar relativament bé la primera onada del 2020, i aquella, en canvi, el tocava de ple, fins a col·lapsar el sistema sanitari; fins i tot es van arribar a posar llits en cafeteries o capelles d’hospitals. Aquesta onada va ser causada majoritàriament per l’arribada d’una nova variant anomenada alfa, que era més contagiosa. Van haver de tornar les restriccions. En aquell moment, la majoria d’establiments no essencials estaven tancats. Els confinaments perimetrals van fer que moltes famílies no es poguessin veure durant mesos i mesos. El confinament nocturn estricte durà mig any.

La covid persistent i la salut mental, els grans silenciats

Aquesta onada també va originar, de rebot, una altra pandèmia, la de la salut mental, que ha afectat especialment els joves. Enguany s’han registrat dades molt preocupants relacionades amb l’augment de les temptatives de suïcidi, a més de trastorns diversos, un aspecte que moltes vegades ha estat silenciat.

Però no ha estat pas l’únic. Uns altres malalts que s’han sentit oblidats per les institucions són els que tenen covid persistent. És gent que, malgrat haver passat la malaltia de manera lleu o moderada, tres mesos després de la infecció encara en té símptomes. Alguns són molt invalidadors, com ara el cruiximent constant o una boira mental que no els deixa pensar nítidament. De moment, no se’n saben les causes i, per tant, és molt difícil de trobar-hi un remei. Ho és tant, de difícil, que fins el 6 d’octubre l’OMS no va definir aquesta malaltia. Tanmateix, la gran queixa és que costa molt d’aconseguir un diagnòstic. La majoria de pacients passen per molts metges abans no els diagnostiquen covid persistent. És un problema de salut pública real: entre un 10% i 15% dels pacients infectats pel virus tindran covid persistent.

Els vaccins més desitjats i polèmics alhora

Els primers vaccins van aportar una dosi d’optimisme. Es va començar posant el vaccí de Pfizer als qui vivien en residències o eren més grans de noranta anys. Eren la baula més feble i calia protegir-los. Més tard, tocava als sanitaris, i amb l’arribada de nous vaccins s’anava prioritzant la població per franges d’edat i professions.

La vaccinació va començar amb lentitud. Les farmacèutiques no lliuraven a temps les dosis comprades. Però el mes d’abril hi va haver un canvi important i va començar la vaccinació en massa a tot el país. La campanya ha estat tot un èxit. Un any més tard, més del 80% de la població del país ha estat vaccinada. S’han administrat més de vint-i-cinc milions de dosis. El País Valencià és el més avançat, amb vora un 84% de la població amb el vaccí complet, xifra que contrasta amb Andorra, on sols el 71,9% té les dues dosis.

Però la vaccinació també va arribar amb força polèmiques. El vaccí que va suscitar més desconfiança va ser el d’AstraZeneca. Arran de l’aparició de trombosis, alguns països van interrompre les campanyes per analitzar detalladament el problema. Eren molt pocs casos i l’OMS i l’Agència Europea de Medicaments deien que no hi havia cap raó científica per a frenar la vaccinació. Finalment, es va decidir de reprendre-la, però canviant les franges d’edat receptores. Al juliol els governs espanyol i francès anunciaven que ja no distribuirien més dosis d’AstraZeneca.

La vaccinació no ha arribat a tot el món de la mateixa manera. La pandèmia ha tornat a evidenciar la diferència abismal entre els dos hemisferis. El nord ha acaparat els vaccins i al sud quasi no n’hi arriben. Només el 9% de la població que viu al continent africà n’ha pogut rebre una sola dosi. És una dada certament preocupant, perquè els experts han deixat molt clar que mentre el vaccí no arribi a tot el món la pandèmia continuarà activa i evolucionant.

La incertesa dels vaccins en els nens

Mentre veiem aquestes xifres al tercer món, al primer món es vaccina els infants més grans de cinc anys. Una decisió que també ha estat molt controvertida. Cal vaccinar-los? Hi ha opinions oposades. Hi ha qui defensa que el marge de benefici per als infants és molt petit, perquè no tenen risc d’afectació greu, i la transmissió és menor. Però també hi ha qui defensa de vaccinar-los, com una manera de protegir la societat de possibles contagis.

El certificat covid, la mesura que ha suscitat més protestes

Al juny, el Parlament Europeu aprovava la utilització del certificat covid amb la intenció de tornar a facilitar la lliure circulació. Amb el certificat s’acreditava que el portador s’havia vaccinat, havia passat la covid feia poc o tenia alguna prova que li acreditava un resultat negatiu poques hores abans. Com que en aquell moment la vaccinació reduïa la possibilitat d’infectar-se o d’infectar, semblava una bona alternativa.

Al cap de molt poc, la majoria de països europeus van implantar el certificat com una condició obligatòria per a entrar en espais tancats que podien ser de risc, com ara bars, restaurants i sales de concerts. A Catalunya Nord, d’ençà del mes d’agost, és necessari per a entrar a la majoria d’establiments. Els experts tenen dubtes si amb aquesta mesura n’hi ha prou per a controlar la transmissió, però es va palesar que, en un moment que les xifres de vaccinació s’havien estancat, la necessitat de tenir el certificat covid les va reactivar.

Tanmateix, milers d’europeus van sortir al carrer per protestar contra l’aprovació del certificat. Les protestes no han deixat de créixer arreu, i aquests darrers mesos s’han anat intensificant al nostre país. Tot i que originàriament la majoria d’institucions dels Països Catalans van mirar-se el certificat amb una certa prevenció, ara s’ha de menester per a entrar en qualsevol local de lleure nocturn o a qualsevol restaurant del país.

La pandèmia desafia els vaccins amb les noves variants

Després d’una nova onada aquest estiu, causada per la variant delta i encapçalada majoritàriament per joves encara no vaccinats, semblava que ja no n’hi hauria cap més. O, en tot cas, que les següents serien molt més lleus. Però amb l’arribada de la tardor, Europa va tornar a esdevenir l’epicentre de la pandèmia. A l’octubre les infeccions començaven a créixer dràsticament a països de l’Europa de l’est, on la taxa de vaccinació encara era baixa. Això feia preveure que aquí no hi arribaria, gràcies a la immunitat de ramat creada pels vaccins. El gran dubte era si n’hi hauria prou.

Tot plegat es va capgirar completament amb l’arribada de la variant òmicron detectada a començament de desembre a Sud-àfrica. La nova mutació és molt més transmissible i torna a desafiar el vaccí, perquè en defuig l’efecte. “Abans sabíem que un vacunat tenia un 50% menys de risc d’infectar-se i estava protegit amb més d’un 80% de formes greus de la malaltia. En aquest cas, sabem que quan algú s’ha vacunat amb dues dosis d’AstraZeneca, l’efectivitat cau a zero pràcticament al cap de deu setmanes d’haver-se posat l’última dosi. I si s’ha vacunat amb Pzifer cau a un 34% amb aquesta nova variant. Per tant, un vacunat amb només dues dosis té molt poca protecció”, explicava la doctora Magda Campins, en una entrevista a VilaWeb.

Amb aquesta nova variant, sembla que és més necessari que mai que els vaccinats rebin una dosi de reforç passat sis mesos. Els estudis demostren que, passat aquest període, els anticossos cauen i això encara sembla més greu amb l’òmicron. Quan s’administra aquest reforç es recupera part de l’eficàcia del vaccí contra la nova variant. Això és important per a la gent gran amb alguna malaltia, com també per als vaccinats amb Janssen o AstraZeneca, que segons els estudis tenen menys defenses contra l’òmicron. Els experts, tanmateix, recorden que la gent gran també té una resposta cel·lular que sembla que pot ser suficient, si més no per a protegir-los en cas d’una resposta greu de la malaltia.

El 2022 s’acabarà la pandèmia?

El principal desig per al 2022 és que la covid-19 es converteixi en una malaltia endèmica, com ho és la grip. I això podria ser més a prop que mai. Ho deia Daniel Prieto-Alhambra en una entrevista a VilaWeb: “Crec que el virus es va quedant sense trucs. Ja ha mutat per ser més transmissible, ha mutat també per escapar-se de la immunitat vacunal… Pot fer una mutació que encara s’escapi més d’aquesta immunitat, però crec que anem arribant al final. El 2022 hauria de ser l’any del final de la pandèmia i l’entrada en l’endèmia. En què tinguem virus, tinguem ingressos, tinguem casos, però no tinguem megaonades com aquestes cada vegada que el virus muta.”