El lletrat major llegeix el decret de convocatòria del ple de constitució del parlament. Ho fa davant d’un hemicicle amb canvis d’emplaçament dels grups al ple. Carles Riera i Xavier Garcia Albiol ocupen els dos escons arran de passadís a l’última fila. Comparteixen grup mixt i la cosa es presenta explosiva. Ernest Maragall, que té 75 primaveres, Rut Ribas i Gerard Gómez del Moral, amb 27 i 28, respectivament, ocupen els seus llocs a la tribuna. Són la mesa d’edat. Els grups han decidit de no fer-los-ho difícil demanant la delegació de vot dels membres del govern a l’exili. Tan sols han demanat que els presos puguin delegar el vot per aquesta sessió. Elsa Artadi, capitana de Junts per Catalunya, ha posat un llaç groc ben gros al primer escó del seu grup, a tocar d’Inés Arrimadas. Marta Rovira n’ha posats tres més pels absents d’Esquerra.

Maragall és Maragall
Maragall comença una intervenció que no passarà desapercebuda. Quin tros de discurs! El veterà polític a les files d’Esquerra Republicana no es mossega la llengua i, després de saludar els ex-presidents de la cambra presents al ple, diu: ‘Hauria de dir també: “Bon dia, president de la Generalitat” i “Bon dia, membres del govern.” Però ja ho veuen. No ho puc dir. Alguns són a la presó, uns altres a l’exili…’ Aquesta és la frase que tomba amb elegància i contundència el 155. I comença una legislatura incerta però que promet emocions fortes.

Cridòria dels bancs monàrquics. Maragall és Maragall. I no s’està de dir què pensa. Parla de les eleccions imposades: ‘Jo no hauria de ser avui aquí. Els que hi haurien de ser són precisament els que no hi són.’ I els anomena tots. ‘Ara no hauríem de fer un debat sobre qui té dret d’exercir els seus drets com a representants. Hauríem de debatre sobre una taula de diàleg amb el govern espanyol per veure com donem sortida a la situació dibuixada l’1 d’octubre.’

El neguit dels monàrquics
El neguit dels opositors no l’atura: ’És el primer cop que es fa una sessió de constitució del parlament sense ningú al banc del govern.’ I recorda la presència de Tarradellas, que enllaçava la continuïtat amb la Generalitat republicana. Amb aquest comentari, Maragall fa un paral·lelisme clar del període del 155 amb la llarga nit del franquisme. És el seu missatge soterrat. El discurs és observat des de les files del públic pels quatre presidents de les diputacions, per Ernest Benach, Joan Rigol, Joan Tardà, Gabriel Rufián, els secretaris generals de CCOO i UGT, els màxims representants d’ANC i Òmnium, algun ex-diputat enyorat, cap representant del govern espanyol que va forçar les eleccions, i també el lletrat Joan Ridao, que sap la feinada que tindran aquests dies.

La incomoditat és manifesta als escons d’unionistes, monàrquics… que van fent comentaris del discurs de Maragall. El president de la mesa d’edat té dret d’utilitzar la paraula i fer un discurs abans de començar les votacions d’elecció del nou president, Roger Torrent, i de la resta de membres de la mesa. Quan Maragall diu que ja acaba, els diputats maleducats del règim imposat aplaudeixen i criden. I l’ex-socialista tanca la intervenció amb els versos del ‘Cant de la Senyera’: ’Llum als ulls i força al braç.’ I torna a recordar l’objectiu del retorn dels presos i dels exiliats. L’aplaudiment dels membres de la majoria republicana és sonor i llarg.

El retorn de les qüestions d’ordre
I, a continuació, es llegeix la relació dels 135 diputats electes per a poder procedir a la votació de la presidència. És en aquest moment que Maragall recorda la delegació de vots i l’admissió que n’ha fet la mesa d’edat. Arrimadas alça la mà i demana la paraula per una ‘qüestió d’ordre’. És una escena que recordem perfectament dels mesos previs a les eleccions del 21-D. Arrimadas demana de reconsiderar la decisió de la mesa d’acceptar la delegació de vots i es queixa del ‘míting d’Esquerra Republicana’ que ha fet Maragall. També demana la paraula Santi Rodríguez i Miquel Iceta. A diferència de l’opinió del portaveu del PP, el cap de files socialista dóna suport a la decisió de la mesa d’edat. Maragall respon dient que confirma la decisió després de mirar a banda i banda, els dos diputats joves que el flanquegen. Somriures a la cambra.

A cada absència, un aplaudiment
Es fa entrar l’urna on s’hauran de dipositar les butlletes de votació. ‘Elisenda Alamany…’ Els diputats comencen a desfilar per la moqueta vermella parlamentària. Els noms es van succeint. Hi ha moltes cares noves. Quan s’anomena ‘Antoni Comín i Oliveres’, les files independentistes de l’hemicicle aplaudeixen sonorament. És el primer diputat cridat dels que no poden assistir al ple per la repressió espanyola. Toni Castellà és un ex-Unió a les files d’ERC. Quan ha tornat de votar, s’ha trobat amb la figura d’un altre ex-Unió, Ramon Espadaler, que ocupava un lloc a tocar del passadís central de la cambra. Li ha donat la mà educadament. Serà una legislatura molt dura, però hi ha formes que no es perdran.

Els diputats i bona part del públic assistent torna a aplaudir quan es diuen els noms de Joaquim Forn i d’Oriol Junqueras. La diputada Andrea Levy, a qui toca votar després de Junqueras, no s’està de fer un comentari audible pels presents a la sala tot rient: ‘M’he perdut l’aplaudiment.’ I ara toca el moment de Clara Ponsatí, Lluís Puig i Carles Puigdemont. Evidentment, l’aplaudiment per al president exiliat és majúscul. També Jordi Sànchez i Meritxell Serret són aplaudits.

Els diputats independentistes aplaudeixen quan Marta Rovira vota per Oriol Junqueras (fotografia d’ACN)

La bona educació, també absent
Un cop votat Roger Torrent en segona votació, que permet l’elecció per majoria simple, els diputats de la cambra de Junts per Catalunya, ERC i CUP s’alcen juntament amb el públic assistent per aplaudir l’home que afronta les setmanes i mesos més complicats d’aquesta cambra. Era habitual que els presidents dels grups de la cambra s’atansessin a donar la mà al nou president. Però, com ja va passar amb Carme Forcadell fa pocs més de dos anys, ni Arrimadas, ni Iceta, ni Domènech, ni Albiol no ho han fet. Tan sols el ciutadà José María Espejo-Saavedra, que era el contrincant de Torrent en la votació, ha tingut l’educació de fer-ho.

La sessió continua sense alteracions. I aquests noms tornen a sonar en les votacions successives, per a elegir els vice-presidents i els secretaris de la mesa. Són aquests: Roger Torrent, president (ERC); Josep Costa, vice-president primer (Junts per Catalunya); José María Espejo-Saavedra, vice-president segon (Ciutadans); i els secretaris Alba Vergés (ERC), Eusebi Campdepadrós (Junts per Catalunya), David Pérez (PSC), Joan Garcia (Ciutadans). Ja ho veieu, tan sols una dona de set posicions a la direcció de la cambra. La diputada dels comuns, Elisenda Alamany, demanarà la paraula en l’últim moment per assenyalar aquesta situació inadequada.

Complicitat i llunyania
La sessió és plena de gests de complicitat i de llunyania. Hi ha el gest de Carme Forcadell saludant Quim Torra, amb qui van fer molta feina plegats a la societat civil fa pocs anys, que seu unes files més enrere. La salutació efusiva de Raül Romeva a l’activista Ruben Wagensberg, que entra al parlament amb una samarreta de ‘Xàtiva, renaix de les cendres’, que ja havien portat David Fernàndez (CUP) i Lluís Llach (Junts pel Sí). L’enregistrament en pla seqüència de la votació de Laura Borràs, una fera de les xarxes, per part d’una companya diputada. La salutació de Josep Maria Jover, un dels detinguts del 20 de setembre com a secretari general d’Economia, als quatre diputats de la CUP, asseguts just darrere seu. L’abraçada d’Elsa Artadi amb Lluís Salvadó, dos vells coneguts dels passadissos que enllaçaven presidència i vice-presidència en la legislatura de Junts pel Sí. La quantitat de llaços grocs a les solapes…

Torrent ja deixa bocabadats els tres monàrquics de la mesa
Roger Torrent, una volta dalt de la tribuna presidencial, ha volgut recordar els diputats absents perquè són a la presó juntament amb Jordi Cuixart o perquè són a Brussel·les, a l’exili. ‘Jo he de defensar el dret d’expressió i participació de tots els representants. Dels que són aquí, però especialment dels que no hi poden ser.’ El nou president tampoc no s’ha mossegat la llengua: ‘El primer que cal fer és recuperar les institucions del país i posar fi a la intervenció.’ Ha recordat que el cop del 155 és un fet inèdit en una democràcia. ‘Ens correspon de restituir, enfortir i preservar la sobirania del parlament’, ha dit el president amb les cares d’estupor dels tres membres de la mesa partidaris de la monarquia espanyola. ‘Els demano col·laboració i els exigeixo respecte’, ha dit Torrent: ‘Respecte per la voluntat popular.’

En un record i reconeixement especial per a Carme Forcadell, Torrent ha defensat que s’ha de poder parlar de tot al parlament. ‘Aquest és un país molt plural. Així ha quedat reflectit en aquest parlament. La presidenta Forcadell va fer el gest d’obrir les reunions de la mesa als grups que no hi tenien accés per representació. I vull anunciar que farem el mateix.’

El ple ha inaugurat una legislatura imprevisible. Incerta. Més incerta que mai. Aquests 135 diputats amb la mesa que han triat hauran de desencallar la ruta que el cop d’estat va escapçar el 27 d’octubre. Quants d’aquests representants democràtics seran empresonats? Quants hauran de passar a declarar per un tribunal de Madrid? Quin dia tornarà a ocupar la seva posició Carles Puigdemont? I Oriol Junqueras? I la resta de presos i exiliats? De quin nivell de filibusterisme seran capaços els de la bancada monàrquica? I on posaran la línia de l’equidistància els vuit diputats comuns? Són moltes preguntes que tenim per fer-nos i que podrien omplir unes quantes pàgines de diari senceres. Però, pas a pas, les anirem responent, que d’això es tracta. Comença el ball.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.