Nova York a la valenciana

Antiga fonda La Valenciana
45 Cherry Street, Nova York
Mapa a Google

El 1625, un any després de l’arribada dels primers colons huguenots a l’actual Governor’s Island, la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals va construir el petit Fort Amsterdam, de caràcter defensiu, a l’extrem sud de la veïna illa de Manhattan. Eren els primers passos de Nova Amsterdam, el nom que adoptà aquesta colònia establerta en terres del poble lenape i que va anar augmentant de població, especialment amb jueus sefardites arribats d’unes altres possessions dels Països Baixos. Quatre segles exactes després d’haver-se plantat la llavor de l’actual Nova York a l’extrem sud de Manhattan (manaháhtaan, en lenape), queden alguns rastres de la presència neerlandesa en forma de vestigis arqueològics, el color de la bandera local i traces menys visibles com ara l’origen del carrer més esmentat diàriament al planeta, Wall Street, que fa referència al mur o tanca de protecció de l’antic assentament neerlandès.

El 1664, l’ocupació anglesa va implicar el canvi de nom, però no va aturar el creixement en població i extensió de l’assentament: es calcula que hi vivien gairebé deu mil persones provinents cada vegada de més indrets d’Europa i l’Àfrica. Si fa quatre-cents anys la diversitat ja era un tret destacable, amb el pas del temps no ha fet sinó esdevenir una característica quasi idiosincràtica de la ciutat probablement més cosmopolita del planeta. Ho revelen, amb dades i estudis a la mà, entitats com ara l’Endangered Language Alliance i WikiTongues. I, és clar, en aquest gresol de pobles i llengües, la comunitat catalana tampoc no hi pot faltar. De la revista mensual la Llumanera de Nova York, impulsada pel barceloní Artur Cuyàs i Armengol entre el 1874 i el 1881, fins ara mateix, una llarga llista de noms propis nostrats han deixat marca a la ciutat dels gratacels, tal com va escriure i descriure a la perfecció el periodista Carles Capdevila a l’imprescindible volum Nova York a la catalana (1997).

Però, com a col·lectiu, sens dubte la presència provinent del nostre país més destacable a la megalòpoli nord-americana ha estat, històricament, la gran emigració de valencians fugint de la misèria que hi va haver al començament del segle XX. El principal estudiós de la qüestió, Juli Esteve –també periodista–, la resumeix a la primera pàgina del llibre L’emigració valenciana a Estats Units i Canadà. El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera (2021): “La plaga de la fil·loxera, que arribà a València el 1904, i la pervivència d’un sistema autoritari, caciquil i semifeudal, que generava una alta concentració de la terra en molt poques mans, abusos de tota classe i salaris molt baixos, provocaren a primeries del segle XX un gran esclat migratori en les principals comarques vitivinícoles. En ben pocs anys, desenes de milers de valencians sobretot del sud buscaren a l’Argentina, Algèria i des del 1906 també al Canadà i els EUA el futur que ací no tenien.”

Investigant amb tot detall els registres immigratoris d’Ellis Island, al costat mateix de l’Estàtua de la Llibertat i principal via d’entrada als EUA dels emigrants europeus, Esteve va poder establir la xifra exacta de valencians que, en un degoteig constant entre el 1906 i el 1921, van anar a cercar feina als estats de Nova York, Connecticut, Pennsilvània i Nova Jersey, a més del Canadà: en gairebé dues dècades, les escasses perspectives laborals al País Valencià van empènyer 15.758 persones –la majoria homes– a superar el tràngol d’un llarg viatge per mar i a desembarcar en una terra als antípodes, en molts sentits, de la seva. Nova York no s’assemblava gens als pobles que havien deixat enrere, com tampoc les feines de caràcter eminentment industrial que els esperaven, ben allunyades dels conreus que havien hagut d’abandonar.

“L’efecte crida que per a familiars, amics i veïns tenia l’èxit dels primers arribats del poble i la formació de les habituals cadenes que feien que persones i famílies procedents d’un mateix lloc s’aplegaren allà a la mateixa ciutat o barri”, segons Esteve, van ser el motor d’una emigració principalment de gent de la comarca de la Marina Alta i la Safor, tal com també posa de manifest l’estudi més específic Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920) (2012), de la investigadora novaiorquesa Teresa Morell Moll, filla i néta de marinencs. Al temut pas pel control d’immigració d’Ellis Island, continua explicant Esteve, moltíssims d’aquells nouvinguts a Amèrica facilitaven una mateixa adreça: Cherry Street, 45.

Corresponia al segon emplaçament de la fonda la Valenciana, veritable centre neuràlgic de l’emigració valenciana a la ciutat. Era hotel i restaurant, sí, però també botiga de roba, oficina de correus, casa de canvi i de girs postals, agència de col·locació i d’intèrprets, de lloguer de cotxes… En definitiva, era l’espai d’acollida i de repòs just després de saltar a terra i també el millor lloc per a rebre consells i establir contactes per a llogar-se en qualsevol ocupació a Nova York o més enllà. El negoci havia estat fundat el 1915 per l’orbí Joan Pons al número 27 de Cherry Street, i dos anys després va haver de traspassar-lo a Paco Sendra, també d’Orba, i Manuel Ivars, de Benissa. Amb Sendra i Ivars al capdavant, la Valenciana va viure el moment culminant d’aquell episodi migratori, quan el 1920 van arribar en un sol any més de 8.000 valencians. Però també va ser testimoni de la caiguda, pocs mesos després, arran d’una crisi econòmica intensa i breu als EUA que va empènyer el govern nord-americà a aprovar i activar una llei que tancava la porta als immigrants procedents de la zona mediterrània. Com descriu bé Juli Esteve, la mesura dràstica va posar fi al somni americà de molts d’aquells valencians.

I una mica més: Els milers de valencians que durant el primer quart del segle XX van posar rumb a l’Amèrica del Nord no sabien, amb tota probabilitat, que la volta de rajola vista del gran vestíbul que els rebia a Ellis Island era obra d’un parell de valencians que havien fet les Amèriques una mica abans que tots ells: els mestres d’obra Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, 1908) i el seu fill Rafael Guastavino Roig (Barcelona, 1872 – Nova York, 1950). Establerts a Nova York d’ençà del 1880, es van dedicar a introduir la tècnica de la volta catalana en les grans construccions públiques i privades de la ciutat amb avantatges evidents quant a inversió de temps i diners, però també amb un argument ben convincent en el context nord-americà: asseguraven que la seva tècnica era a prova d’incendis. Es calcula que actualment hi ha quatre-cents edificis novaiorquesos amb les famoses Guastavino tile vaults, en estacions de ferrocarril i metro o esglésies i catedrals, a més de biblioteques, universitats, sinagogues, mercats i, és clar, a l’edifici de la Borsa de Nova York, conegut mundialment com a Wall Street, ben a prop d’on va néixer la ciutat fa exactament quatre-cents anys.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat