Monestir de São Bento, de la confraria de Montserrat a Lisboa a seu del parlament de Portugal

Palau de São Bento
Praça da Constituição de 1976, Lisboa, Portugal
Mapa a Google

Catorze mesos després de l’últim pas per les urnes, els portuguesos tornen a ser cridats en unes eleccions generals anticipades per la moció de censura no superada del govern en minoria del conservador Luís Montenegro l’11 de març passat. Els set milions d’electors han de tornar a elegir els 230 membres de l’Assemblea de la República, el parlament portuguès, que ocupa un imponent palau blanc d’estil neoclàssic –declarat monument nacional el 2002–, molt a prop del centre de Lisboa.

L’edifici rep actualment el nom de Palau de São Bento, però del 1933 al 1974 es va anomenar Palau de l’Assemblea Nacional; del 1911 al 1833, Palau del Congrés, i del 1834 al 1911, Palau de les Corts. Abans del 1834, havia estat el monestir de São Bento da Saúde, el primer de monjos benedictins a Lisboa, construït a la darreria del segle XVI i ocupat fins a la prohibició dels ordes religiosos a Portugal el 1834, arran de la implantació del règim liberal després de la guerra civil (1828-1834).

El Mosteiro dos Negros, com també fou conegut l’edifici pel color de l’hàbit dels monjos, va començar a edificar-se el 1572 en una zona que aleshores quedava extramurs de la ciutat i, com a monestir benedictí, hi va arribar aviat la devoció a la Mare de Déu de Montserrat. La mobilitat dels monjos montserratins i sobretot l’activitat dels mercaders catalans per molts ports de la Mediterrània i de l’Atlàntic expliquen en bona part l’expansió de la veneració i l’aparició de capelles i esglésies, ací i allà, dedicades a la Moreneta. El viatger i escriptor barceloní Gaietà Cornet i Mas, el 1863, en deixava constància així, en castellà:

“Seria llarg enumerar una per una les esglésies esparses per tot el món alçades sota l’advocació de Nostra Senyora de Montserrat; n’hi ha prou de dir que a Palerm, Mèxic i Lima hi ha priorats molt famosos i il·lustres, en què es venera amb molta devoció la còpia d’aquesta imatge sagrada. A París, Lió, Rouen i Tolosa de França, a Càller de Sardenya, a Lisboa de Portugal i en diverses ciutats d’Espanya s’han fundat esglésies o capelles sota el títol d’aquesta Senyora.”

En el cas concret de Lisboa, la notable colònia mercantil catalana present a la ciutat d’ençà del principi del segle XV va aprofitar l’avinentesa de l’establiment d’un monestir de la regla de sant Benet per constituir ràpidament una germandat de la Mare de Déu de Montserrat. El tràfic constant de mercaderies i persones entre Lisboa i els principals ports de la Corona d’Aragó havia consolidat una presència remarcable de comerciants catalans, que disposaven d’un “consolat de la nació catalana” a la capital portuguesa i tot. El 1575, aquells mateixos mercaders van decidir de constituir capella i confraria al monestir benedictí per agrair les mercès rebudes de la Moreneta, “a qui demanaven empara en una activitat amb tants riscos com la navegació atlàntica, sotmesa a tota mena de perills”.

Són paraules de la historiadora i arxivera Mercè Gras i Casanovas, autora de l’estudi més aprofundit de la confraria dels mercaders catalans a la capital portuguesa, instituïda exactament el 18 de setembre de 1575, anys abans dels estatuts documentats de dues altres confraries montserratines significatives, la de Roma i la de Madrid, cosa que la converteix en una de les més antigues establertes fora de Catalunya. El manuscrit de les “Constituciones de la Hermandad de Nuestra Señora de Montserrate fundada extramuros de Lisboa, año de 1575 en el monasterio de San Benito”, recuperat i transcrit íntegrament per Gras, ens dóna els noms dels personatges que van actuar, els primers temps de la confraria, en qualitat de protectors i conservadors.

“El primer conservador de la confraria, que havia de ser un personatge notable, va ser Ramon d’Oms. Segurament es tracta de Ramon d’Oms i de Calders, fill d’Antoni d’Oms, que havia estat batlle de Cotlliure. Ramon d’Oms lluità a la batalla de Lepant (1571) i, designat com a capità de nau, el trobem residint a Mallorca l’any 1573. Ingressà com a cavaller a l’orde de Montesa (1591) i fou capità general de les galeres de Catalunya (1608-1615), participant en l’embarcament dels moriscos expulsats el 1609. Els Oms van ser un llinatge ben representat en els ordes militars al llarg del segle XVI i fins a principis del XVIII.” Els altres membres de la confraria, pertanyents a l’estament mercantil tal com establien les ordinacions, eren Gaspar Grao, Pau Soler i Narcís Jofre, a més dels maestres Miguel i Diego Fernandes.

Al tombant del segle XVII al XVIII, explica Gras, a Lisboa encara hi havia una notable colònia catalana: “A banda dels residents fixos, hi havia un flux constant de patrons i marins catalans, però també en grau més baix valencians i mallorquins, els quals practicaven la navegació de cabotatge entre Lisboa i els ports del litoral hispànic, des de Gibraltar a Cadis, Màlaga, Cartagena, Alacant, Dénia, València, Vinaròs, Tarragona, Salou, Torredembarra, Barcelona i Mataró.” Entre la colònia, el sentiment austriacista fou majoritari en la guerra de Successió, amb personatges com el negociant vilassarenc Joan Verívol i Mandri, dedicat a “assegurances marítimes de carregaments de mercaderies destinats a Lisboa els anys 1698-1699” i que trobem en la fundació de la Companyia Nova de Gibaltar, l’estiu del 1709, amb l’objectiu principal de comerciar amb els ports a banda i banda de l’Atlàntic a través de Gibraltar.

Segons les investigacions de Gras, la confraria “funcionava amb tota normalitat encara a mitjan segle XVIII, però desapareguda, aparentment, la limitació dels confrares a la Corona d’Aragó, sembla que va passar a designar el comú d’espanyols, un clar reflex de la política unificadora borbònica, encara que, de segur, hi devien continuar predominant els comerciants de l’arc mediterrani de parla catalana”. Amb la desaparició formal del monestir, convertit el 1834 en la seu de les Corts Generals de la Nació, desapareixia també aquest racó de devoció montserratina per als catalans de Lisboa i Portugal.

I una mica més: De la capella dedicada a Nostra Senyora de Montserrat a l’actual Palau de São Bento, doncs, no en queda ni rastre. Però sense sortir de Lisboa, a un quart d’hora a peu del parlament, podem trobar sota un arc de l’Aqueduto das Águas Livres la curiosa església de Nossa Senhora de Monserrate, construïda per iniciativa dels treballadors de la Real Fábrica das Sedas el 1768.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat