La font dels Catalans, un monument d’origen franquista al cor de Sant Sebastià

  • El 20 de gener de 1966, la colònia catalana establerta durant la guerra a la capital guipuscoana va voler agrair "l'afecte i suport rebuts en dies difícils"

VilaWeb
24.01.2025 - 21:40
Actualització: 24.01.2025 - 21:47

Pio XII.aren Plaza, Sant Sebastià, País Basc
Mapa a Google

Quan parlem de l’exili arran de la guerra del 1936-1939, al pensament ens vénen sobretot les imatges de llargues i tristes corrues de desplaçats i refugiats passant l’Albera en ple hivern al final del conflicte, juntament amb els milers d’homes tancats i abandonats en camps de concentració improvisats al Rosselló. Però, de fet, hi havia hagut un exili previ, poc després del cop d’estat del general Francisco Franco, de catalans que temien per la seva integritat en el clima revolucionari català o senzillament que combregaven amb els postulats feixistes. Es calcula que entre 40.000 catalans i 50.000, per mar, pel Pirineu o desertant del front, es van acabar establint en territori controlat pels franquistes, amb capital inicialment a Burgos. Però, de fet, els anomenats “catalans de Burgos”, majoritàriament catòlics i conservadors, els trobem no sols a la ciutat castellana, sinó també a Saragossa, Sevilla, Palma i sobretot a Sant Sebastià, ocupada pels rebels el 12 de setembre de 1936 i on es va formar una important colònia de refugiats del Principat.

Per això no és estrany que el 1965, a redós de la campanya propagandística dels “Vint-i-cinc anys de pau” del ministre Manuel Fraga, a un grup de catalans restats a Sant Sebastià del final de la guerra ençà se’ls acudís, com a agraïment a l’acollida rebuda, de regalar a la ciutat basca una font lluminosa. La iniciativa, voluntariosa i amb un peu a Barcelona en forma de l’associació Amics de Sant Sebastià a Catalunya (amb seu a les Galeries Fayans del passeig de Gràcia), va encarregar-ne el disseny a l’arquitecte, enginyer i luminotècnic Carles Buïgas i Sans (1898-1979), autor entre més de la Font Màgica de Montjuïc i també de la font lluminosa de la plaça de l’Ajuntament de València.

Per als impulsors de la iniciativa, la decisió de regalar una font a Sant Sebastià era més que justificada, tal com es pot comprovar en els butlletins i texts que van redactar per recaptar fons i promoure l’obra: “Catalunya i Sant Sebastià són dos noms lligats amb vincle irrefutable en aquesta hora d’Espanya. Arriba el moment que Catalunya correspongui brillantment a la cavallerositat de Sant Sebastià […] població en la qual milers de catalans van trobar afecte i suport en dies difícils.” I afegien: “Sant Sebastià suposa per als catalans una gamma de sentiments i de records entranyables, entre els quals es destaca el de la gratitud.”

Amb la il·lusió, doncs, de “presentar un testimoni d’amistat i record a la capital sempre generosa i afectiva amb tots els catalans i oferir-lo en nom de tot Catalunya”, es va engegar una insistent campanya de recaptació de fons per a mirar de sufragar el monument, pressupostat en dos milions i mig de pessetes. Molts ajuntaments catalans, de grat o per força, hi van fer aportacions, amb el de Barcelona al capdavant: hi va posar 250.000 pessetes. Un dels regidors del batlle Josep Maria de Porcioles, Lluís Vilar Amigó, era de fet el president de la comissió central d’Amics de Sant Sebastià a Catalunya.

El 1965, malgrat que no es tenia encara tot el capital, van començar les obres per a instal·lar la font lluminosa al centre de la gran plaça de Pius XII, “la més àmplia i moderna de Sant Sebastià”, al nou eixample del barri d’Amara. La intenció era d’inaugurar-la el 7 de setembre d’aquell mateix any, per la vigília del XXV aniversari de la coronació de Nostra Senyora del Cor, patrona de Sant Sebastià. Però no va ser possible i finalment no va començar a brollar-ne aigua ni a il·luminar la plaça fins una altra data assenyalada de la capital guipuscoana, el 20 de gener de 1956, diada de Sant Sebastià i vigília de la gran festa d’hivern de la ciutat, la Fira de Sant Tomàs, amb l’inconfusible so dels tambors de fons.

Els Amics ho anunciaven així: “El 20 de gener de 1966 el poble donostiarra viurà amb entusiasme la seva típica i espectacular festa patronal. Així passa cada any: però, en aquesta ocasió, quan les tamborrades escampin la joia i el terrabastall del seu missatge festiu, els jocs de l’aigua i de la llum brotaran, poètics, per associar-se a l’esplendor del moment.” I reblaven: “La font dels catalans quedarà inaugurada en solemne homenatge d’estima i de record agraït a la ciutat de Sant Sebastià.”

Al costat de la font, l’homenatge català a la ciutat basca va incloure un alt relleu en pedra de l’escultor Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916-2009), titulat Sardana, que representa dues parelles –una de basca i una de catalana– amb les mans enllaçades i en actitud de dansar tant la sardana com l’aurresku, com a símbol de “l’agermanament en la gràcia i l’harmonia del ball dels dos pobles que viuen i treballen als dos extrems del Pirineu, però que se senten, amb tot, units estretament”.

I una mica més: Amb la guerra, dèiem, Sant Sebastià es va convertir en la ciutat on es va concentrar la major part de catalans que, pel fet d’ésser propietaris, eclesiàstics, catòlics en general i afiliats o simpatitzants de partits de dreta i d’ultradreta (carlins, falangistes…), percebien que eren objecte de persecució a Catalunya. El pes de la colònia a la ciutat fou tan destacat que, de fet, ja el 1936 dos sacerdots catalans, Miquel Rosell i Marià Vilaseca, hi van impulsar la publicació d’un setmanari infantil, Pelayos, que ràpidament es va erigir en “un instrument adoctrinador prou eficaç en la propaganda de guerra”. Un bon grapat d’il·lustradors i guionistes de la revista, val a dir, foren catalans com els mateixos fundadors: Valentí Castanys, Mercè Llimona, Josep Serra Massana, Consol Gil, Ramon Hostench, Maria Claret, Josep Maria Canellas Casals, Mercè Bonet… I encara tenim una mostra més, força gràfica, de la gran presència de catalans (i del català) als carrers de Sant Sebastià els anys de la guerra: la famosa multa del 1937 a un home per parlar en “dialecte català” es va imposar… a la capital guipuscoana.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
La construcció de la font.
La font dels Catalans ja en funcionament.
La font, actualment.
L'escultura 'Sardana', al costat de la font dels Catalans.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor