07.04.2023 - 21:40
Convent de San Francisco Solano
Alvear 420, Centro, Río Cuarto, Argentina
Mapa a Google
Quan vaig acceptar la invitació de participar, el 14 de març passat, en el programa Qui som, del canal Casals en Xarxa, per a parlar-hi de la sèrie Com a casa de VilaWeb, sabia que l’entrevista em serviria per a reflexionar sobre la secció ara que quasi suma tres anys a l’esquena i més de dos-cents articles. Però també intuïa que, en una conversa amb oients de tot el món, segur que hi apareixerien un bon grapat de temes susceptibles d’explicar en capítols vinents. I, efectivament, la intuïció no va fallar. De les moltes anècdotes i històries que s’hi van comentar, em va cridar l’atenció la que em va explicar, fora d’antena, la col·laboradora del programa Mercè Porqueres i Quercia. Aquesta membre del Casal de Catalunya de Paraná, a l’Argentina, em va parlar d’un franciscà principatí, fra Solà, molt conegut en una ciutat de la Pampa anomenada Río Cuarto, a qui el seu pare anava a visitar quan tenia ganes de conversar en català en aquelles terres llunyanes a la segona meitat del segle XX.
L’endemà de l’entrevista vaig decidir d’estirar el fil de fra Solà i la primera dada que en vaig trobar em va empènyer a dedicar-li l’article d’aquesta setmana: aquest dijous ha fet exactament vint-i-cinc anys de la seva mort. En homenatge, doncs, avui parlarem de la seva vida, que va començar en un mas a Llaés, prop de Ripoll, el 4 de gener de 1911 i amb el nom de pila de Pere Solà i Vilalta. A disset anys, va fer la professió de vots i el 1932 la professió solemne i perpètua com a membre de l’orde de Sant Francesc. Quatre anys més tard, ja amb el nom de fra Salvador Solà, fou destinat a una custòdia a la Pampa argentina dependent d’ençà del 1911 fins al 1989 de la Província Franciscana de Catalunya. Hi va arribar a mitjan març del 1936 i ja quasi no en sortiria mai més. La seva primera destinació fou el convent de San Francisco Solano de la ciutat de Río Cuarto, però poc després el van enviar un parell d’anys a les parròquies dels municipis de General Levalle i d’Ingeniero Luiggi. El 1945, quasi deu anys després d’haver-hi arribat, tornava a Río Cuarto “perquè necessitaven un organista”, solia explicar amb un punt de sornegueria.
Al cap de tres anys, els seus superiors el van tornar a reclamar per destinar-lo a El Palomar, a la província de Buenos Aires, amb un encàrrec més concret: fundar-hi, amb un grup de franciscans més, la parròquia de Nostra Senyora de Loreto. Quan ja s’havia posat mans a l’obra, el desembre del 1951, fou cridat d’urgència pel pare superior del convent de Río Cuarto, el montblanquí fra Bernardí Rotllan: la nau central del temple, aixecat pels primers missioners franciscans arribats a la zona a mitjan segle XIX, s’havia partit i ensorrat. Seguint els plans de l’arquitecte Augusto C. Ferrari i les indicacions de director tècnic d’obra José Pires, fra Solà es va imposar, amb més fe que no pas recursos materials, veure’l una altra vegada dret.
La primera pedra es va col·locar el 24 d’octubre de 1954 i fins el 7 de desembre de 1969 no es va consagrar “l’església construïda per fra Solà”, com se solia dir a Río Cuarto. Durant aquells quinze anys, el frare ripollès no va descansar ni un dia per aconseguir donacions econòmiques i sobretot materials per a anar aixecant, maó a maó, la nova església. Amb la fita assolida, va passar a encarregar-se d’atendre la porteria del convent i, en les estones lliures, es mantenia ocupat elaborant rosaris amb les llavors de les plantes que regava a l’exterior del temple (“no em puc estar sense fer res”, confessava): amb els diners acumulats amb la seva venda, encara en va tenir prou per a comprar i col·locar el revestiment de marbre que envolta les parets interiors.
El temple al qual va dedicar sis dècades de la seva vida –i que Río Cuarto li va agrair concedint-li el títol de ciutadà il·lustre el 1995, a més del nom d’un carrer i un espai verd–, també va acabar essent-ne la tomba: el 5 de març de 1998 a la matinada, quan anava a obrir la porteria, una fuita de gas el va cobrir de flames. Després d’un mes d’hospitalització, i quan segons el pare provincial, fra Rafael Colomer, semblava que es recuperava, el 6 d’abril es va acomiadar del món. L’endemà mateix del Diumenge de Pasqua. Les seves restes, després d’un breu pas pel cementiri de La Concepción, van ser traslladades al mausoleu que se li va fer expressament a l’atri d’una església on, gairebé cada totxana, porta la marca de les seves mans.
I una mica més: A la comunitat franciscana de Río Cuarto, fra Solà no va ser l’únic català que va deixar marca. El pare de Mercè Porqueres també hi va poder conversar en la seva llengua amb el bibliotecari fra Josep Lluís Padrós, nascut el 22 de desembre de 1918 a Peratallada (Baix Empordà) i instal·lat al temple del març del 1964 fins a la seva mort, el 28 de juny de 1993. L’arxiu històric del convent porta el seu nom. I també amb fra Pere Audet i Fabré, nascut a Vic el 18 d’agost de 1921 i autor d’un llibret el 2006 dedicat a la vida i l’obra edificants de fra Solà a l’Argentina, del qual provenen la major part de referències biogràfiques d’aquest article i algunes anècdotes personals ben curioses. Com l’estratègia a què va recórrer fra Solà, parlant en català amb un cònsol israelià a l’Argentina, per obtenir un visat a última hora per a visitar Terra Santa.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
