Els republicans oblidats a Anglaterra al final de la Segona Guerra Mundial

Hall o’ the Hill Camp
Chorley, Lancashire, Anglaterra
Mapa a Google

El 8 de maig, en una bona part d’Europa, se celebra el Dia de la Victòria de les potències aliades sobre l’Alemanya nazi. En el vuitantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, doncs, ens volem fixar avui en el cas insòlit d’un grapat de republicans catalans i espanyols que, malgrat haver lluitat contra el feixisme d’ençà de l’any 1936, van comprovar amb astorament i desesperació com la derrota definitiva del nazisme a Europa no va representar, per a ells, la llibertat tan anhelada. És el cas del maresmenc Pere Cuadrado Hernández, nascut el 1921 en una casa humil del carrer de Manresa de Montgat i enrolat voluntàriament, quan va esclatar la guerra del 1936-1939, primer a la Creu Roja local i posteriorment al cos de carrabiners de la Generalitat. Amb la caiguda de Catalunya a les mans de les tropes franquistes, Cuadrado va haver de deixar enrere els pares i els germans (un d’ells s’havia mort a la guerra) i va passar cap a Catalunya Nord per Cotlliure.

Com la majoria de refugiats republicans, les autoritats franceses el van tancar inicialment al camp de concentració d’Argelers, d’on va poder sortir apuntant-se, si us plau per força, a les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) establertes per París amb la finalitat principal de fortificar la línia Maginot a la frontera amb Alemanya i Itàlia. En el seu cas fou enviat a Thionville, entre Metz i Luxemburg, una zona que va caure –com tot França– la primavera del 1940. Capturat pels alemanys, fou obligat a treballar per a la poderosa organització Todt en la construcció de defenses per tot el país. Abans del final de la guerra, Cuadrado es va poder escapar i va viure d’amagat en boscos i zones rurals de França fins a l’arribada dels aliats. Però quan semblava que podria posar fi a un llarg malson, en va començar un altre: els anglesos i nord-americans, dubtant si havia col·laborat voluntàriament amb els alemanys, van traslladar-lo com a “presoner de guerra” cap a Anglaterra, on fou internat primer en un campament militar a Colchester i posteriorment al camp d’Adlington, prop de Chorley (Lancashire).

L’investigador Luis Monferrer-Catalán, a Odisea en Albión (2008), detalla que l’exèrcit anglès hi va arribar a concentrar uns dos-cents vint republicans “capturats” pels aliats durant l’avanç sobre França el 1944 perquè portaven uniforme alemany o estaven integrats en organitzacions alemanyes a la Bretanya, Normandia i les illes Anglonormandes, l’únic territori britànic que van arribar a ocupar els nazis i on van destinar centenars de presoners republicans a treballar per a la Todt. Els homes reclosos a Adlington, una part significativa dels quals eren catalans, van passar de la incredulitat inicial a la resignació i finalment a la desesperació veient que la pau assolida amb la fi de la Segona Guerra Mundial s’havia oblidat d’ells.

Santiago Sabater Galvany, un altre català que va acabar a Anglaterra, va explicar al periodista Daniel Arasa una anècdota de quan els van internar al camp al costat de presoners alemanys i hongaresos: “El nostre drama es va agreujar quan ens va fotografiar un reporter gràfic del Daily Express i vam sortir a la portada com a presoners de la División Azul. Va ser grotesc! […] Aquesta lleugeresa va augmentar els nostres problemes. Republicans que s’havien enrolat durant la guerra a l’exèrcit britànic venien al camp i ens insultaven des de l’altra banda de les tanques. Era inútil explicar-los que érem tan republicans i antifranquistes com ells.”

La situació va empitjorar l’estiu del 1945, quan els interns van dur a terme una vaga de fam i un es va suïcidar. També van fer arribar cartes a l’Associació de Brigades Internacionals a Londres i a l’Spanish Republican News per a informar-los de la situació anòmala en què es trobaven, i la premsa i els sindicats anglesos es van fer ressò de les protestes d’aquells antifeixistes abandonats als llimbs. Tot plegat va obligar el govern britànic a començar a alliberar-los al setembre. Un dels presoners, el valldalbaidí Josep Ferri Verdú, va escriure al camp de Chorley uns “apunts per a la història” en què deixava constància de la dissort d’aquells republicans “desconnectats del món des de feia set anys, quan havien hagut de fugir per no caure a les mans del feixisme: als camps del sud de l’estat francès havien estat tractats com a rojos indesitjables; després havien estat lliurats com a esclaus als alemanys i havien acabat capturats com a presoners de guerra pels aliats i confinats en camps britànics… rebent la mateixa paga que els presoners alemanys i italians amb els quals havien arribat a barrejar”.

Durant la segona meitat del 1945, doncs, Londres va intentar de pactar amb París l’acollida gradual d’aquells presoners empipadors, pel temor d’un efecte crida si se’ls permetia d’establir-se a les Illes Britàniques. En petits grups, van anar transferint-se cap a territori francès: l’última expedició va sortir el 26 de maig de 1946. Només uns quants, amb vaga de fam inclosa, van aconseguir de quedar-se a Anglaterra. El periple d’aquests republicans oblidats no es va tancar definitivament fins l’1 de juny de 1948, dotze anys després de l’esclat de la guerra del 1936-1939, quan el Ministeri d’Afers Estrangers franquista va donar per acabades les gestions amb les autoritats britàniques per a repatriar el grapat de presoners que van optar finalment per tornar a casa.

I una mica més: Pere Cuadrado va ser un dels que es va poder quedar a viure a Anglaterra, on el 1964 –ja casat i amb tres fills– va obrir una taverna molt coneguda a la localitat de Bolton, als afores de Manchester, freqüentada fins a mitjan dècada de 1990 per tota mena de clients, d’estrelles de telenovel·les i futbolistes prou coneguts de la zona fins a gent corrent del poble. Es va morir el 2010 i ens va llegar, gràcies als entrevistadors de l’Imperial War Museum, el relat en primera persona d’un periple vital compartit per dos centenars de republicans més.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat