La conquesta valenciana de Grenlàndia

La Suïssa grenlandesa
Fiord de Sermilik, Grenlàndia
Mapa a Google

Normalment, les eleccions per a elegir els trenta-un membres de l’Inatsisartut, el parlament grenlandès, no solen transcendir més enllà dels límits de l’illa i de Dinamarca, la metròpoli europea de la qual encara depèn. Però les que es van fer dimarts passat van suscitar interès mundial per una raó externa (i extrema): l’apetència insistent i indissimulada del president nord-americà, Donald Trump, d’annexionar als EUA “una terra remota i grandiosa, bellament abrupta i salvatge, per bé que de vegades dura i inhòspita, escassament habitada per una gent humil que sempre somriu”.

La descripció anterior de l’illa no continental més gran del món no correspon, evidentment, a l’actual estadant de la Casa Blanca, sinó a un alcoià de naixement i ontinyentí d’adopció, Hèctor Verdú Pastor (1933), que fa poc més de cinc dècades sí que va aconseguir, amb sis companys valencians més, de conquerir temporalment una part d’aquesta terra àrtica, amb finalitats molt més pacífiques i sanes que no pas les de Trump. Juntament amb José Aranda, Amadeo Botella, Àngel Tébar, Enrique Torres i Baldomero Brogarolas, tots joves alpinistes experimentats com ell, i el metge Vicente Manglano, van emprendre l’estiu del 1970 una expedició a la costa oriental de Grenlàndia que, a més de representar tota una gesta de l’alpinisme del País Valencià, va deixar una gran marca entre els expedicionaris i, fins i tot, algunes traces en aquell vast territori àmpliament inexplorat.

Dels records i dels rastres, en va deixar constància justament Hèctor Verdú en un diari personal dels gairebé dos mesos que va durar l’expedició Grenlàndia 1970, preparada a consciència durant més de dos anys (amb ascensions al Mont Blanc incloses) i executada, feliçment, entre el 18 de juliol i el 5 de setembre d’aquell any. La llibreta, amb anotacions en castellà breus i concises, Verdú no l’havia mostrada mai a ningú fins que el 2023, a noranta anys, va comentar a un membre de la directiva del veterà Centre Excursionista d’Ontinyent (CEO), Enric Abad, que li faria il·lusió de traduir-la i d’editar-la per a familiars i amics. Amb aquelles notes a les mans i les imatges projectades per les diapositives corresponents als ulls, Abad va tenir ben clar que calia explorar la publicació d’un llibre, convenientment traduït, adaptat i il·lustrat, per a deixar constància documental d’una fita que “sempre havia planat dins el CEO com una cosa grossa, important i històrica”.

Dit i fet, abans d’acabar-se el 2023 ja s’havia publicat Trenta-quatre dies a Groenlàndia. Diari il·lustrat d’Hèctor Verdú, que preserva amb tot detall, en una setantena de pàgines, aquella aventura de primer ordre i sense parangó, “viscuda en ambients i paisatges àrtics”, de l’alpinisme valencià –aleshores incipient–, tant del punt de vista esportiu com científic i logístic. L’objectiu dels set protagonistes era explorar un sector de la costa oriental de l’illa (anomenat Schweizerland –la Suïssa grenlandesa– pel pas per la zona, el 1912, de l’explorador suís Alfred de Quervain), al fons del fiord de Sermilik, amb el mont Forel (3.383 metres) com a talaia principal.

Van ser quasi cinquanta dies en total, trenta-quatre dels quals del tot aïllats de la civilització, en què els set membres de l’expedició van recórrer 190 quilòmetres lineals no trepitjats mai per l’home i van topografiar cap a quatre-cents quilòmetres quadrats de territori àrtic inexplorat fins aleshores. Per això, tant les set grans glaceres i paratges desconeguts per on es van endinsar com els vint-i-cinc cims conquerits van acabar rebent noms d’unes altres latituds: des de les glaceres Aranya, Múrcia, Ontinyent, Segura, Túria i València, a més d’Espanya, fins al conjunt de rius i llacs del Pou Clar, passant pels pics Alacant, Castelló, Guaita, Micalet, Penyagolosa, Pirineus i València, a més de Samaranch i Puig Ontinyent. Aquesta última ascensió va ser precisament la més especial per a Verdú durant l’expedició, tal com va deixar anotat a la seva llibreta el primer d’agost de 1970:

“L’objectiu de hui se’ns alçava davant nostre, com si estiguera a un tir de pedra, però ací els tirs de pedra són molt llargs. Hem remuntat la glacera València fins a l’inici d’un corredor, situat a sota mateix del cim previst d’escalar. Després de remuntar-lo, entre neu i pedreres, a les nou del matí hem assolit un coll, on hem fet un descans abans de prosseguir l’ascensió, en alguns trams per esperons rocallosos molt descompostos. Finalment, travessant la cúpula de neu que cobreix tot el con final, hem fet cim a les onze i mitja després de cinc hores i mitja d’ascensió. L’altímetre ha marcat 2.240 m d’altitud. Hem filmat tota la majestuosa panoràmica de pics, carenes encrestades, gels glacials i mars de neu que s’obrien davant nostre. Amb el permís del company de cordada, he dipositat la placa donada per l’Ajuntament d’Ontinyent i este cim verge es dirà Puig Ontinyent. La placa porta la inscripció ‘Puig Ontinyent, homenatge a un poble’, acompanyada d’un vers del poeta Salvador Espriu: ‘Perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.’ La crònica de hui és un poc especial, la veritat. Deixar la placa allà dalt per sempre ha sigut un moment d’emoció que m’ha fet pensar en la meua terra i la meua gent.”

Una placa espriuana en català a les acaballes del franquisme, dedicada a Ontinyent i deixada per un gran alpinista alcoià, és segurament l’única marca visible que resta, en un cim perdut i nevat a la Suïssa de l’Àrtic, d’aquella conquesta valenciana en to de pau, amistosa i temporal.

I una mica més: El rebombori mediàtic que va aixecar l’expedició valenciana a Grenlàndia el 1970 probablement va ajudar a materialitzar-ne una altra de manresana pocs anys després. L’operació Groenlàndia 72, duta a terme l’estiu de 1972 per un equip de muntanyencs del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, va culminar amb vint-i-vuit ascensions a cims encara verges. Un d’ells fou batejat, amb el vist-i-plau de l’Institut Geodèsic Danès, amb el nom de pic Manresa.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat