La coreògrafa catalana que ballava als grans temples de Grècia i Egipte

Acròpolis d’Atenes
Mapa a Google

Quan a tan sols dotze anys Àurea Serra i Adrià (1891-1974) va entrar a treballar a la fàbrica tèxtil de Can Giró, a Badalona, és ben improbable que s’imaginés que disset anys després es presentaria al públic del Teatre Eslava de Madrid com un dels exponents del corrent innovador de la dansa del període d’entreguerres, al costat de Tórtola Valencia (1882-1955) i Josefina Cirera (1890-1987). En el cas d’Àurea de Sarrà, el seu nom artístic, van convergir en la seva figura de la dansa lliure d’Isadora Duncan (1878-1927) fins el treball de l’actriu Sara Bernhardt (1844-1923), tot amarat per l’ideari artístic del Noucentisme i, és clar, pel classicisme de Grècia i Roma.

El 1921, un any després de l’estrena a la capital espanyola, la fama creixent de la ballarina catalana la va dur fins a la meca de la dansa del moment, París, on els seus cants plàstics inspirats en dones de l’antiguitat grecoromana i egípcia van triomfar. Amb l’èxit al Saló de Tardor parisenc, doncs, Àurea de Sarrà va veure com teatres de Berlín, Viena, Lieja, Budapest, Londres, Brussel·les, Cambridge, Buenos Aires, Roma, Malta i Trípoli obrien la porta als seus espectacles particulars, tant en concepció com en producció: ella era darrere la coreografia, el vestuari i la selecció musical, sempre extreta de grans compositors com ara Grieg, Paderewski, Schumann, Granados, Chopin, Bach, Beethoven, Liszt i Glazunov.

El 1925, en un viatge de coneixença de les principals restes arqueològiques d’Egipte, va poder actuar als temples de Karnak, Luxor, Tebes i Filae, un veritable preludi del que representaria poc després l’anada a Grècia, la seva gran meta artística. El 1926, al clímax de la seva trajectòria, va tenir el privilegi de ballar en espais prohibits a la majoria de mortals, amb actuacions encadenades al teatre de Dionís als peus de l’Acròpolis d’Atenes i al Partenó, al temple de Posidó al cap Súnion, al santuari d’Eleusis, al temple d’Apol·lo a Delfos… A més de guanyar-se l’ovació del públic i molts elogis de la premsa local, Àurea de Sarrà va rebre també la distinció de l’Orde del Fènix de mans del dictador grec Pàngalos, juntament amb el poeta Konstandinos Kavafis. I un altre poeta grec amb qui va fer amistat, Kostís Palamàs, li va dedicar una composició en homenatge i agraïment.

El seu pas pels grans teatres clàssics de Grècia va acabar de convertir Àurea de Sarrà, quan va tornar a casa, en l’ase dels cops dels signataris del Manifest Groc (1928), en què l’avantguarda artística catalana encarnada per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch disparava directament contra el Noucentisme. També va rebre de valent de Josep M. de Sagarra, que la va criticar obertament a Vida privada sota el nom fictici de Níobe Casas. Les ridiculitzacions i crítiques van comportar un altre tomb inesperat en la seva vida, perquè no van fer sinó esperonar la seva retirada gradual dels escenaris. La mort el 1930 de la seva germanastra, Emília Serra i Adrià, de qui va heretar una finca a Arenys d’Empordà amb torre inclosa, va acabar d’enterrar la seva carrera artística, que solament va revifar d’aleshores ençà amb comptagotes, sempre acompanyant els versos del seu marit, l’escriptor i crític d’art madrileny José Francés (1883-1964).

Àurea de Sarrà es va morir el 29 de desembre de 1974, oblidada per tothom, al seu refugi personal empordanès. Al mausoleu on reposen les seves restes, una única inscripció juga amb el seu nom i el del palau de Neró a Roma: Domus Aurea.

I una mica més: L’oblit artístic d’Àurea de Sarrà, el va començar a trencar fa anys la catedràtica emèrita de filologia llatina i ex-consellera de Cultura gironina Mariàngela Vilallonga Vives, autora d’un bon grapat de texts i articles al voltant de la sovint anomenada Isadora Duncan catalana. I els forats vitals d’Àurea Serra i Adrià, els va començar a omplir la historiadora Núria Sadurní Puigbó en un article el 2016 en què desfeia l’embolic al voltant del lligam familiar de la ballarina amb el ric farmacèutic malgratenc Josep Sarrà i Català (1821-1877), que havia fet fortuna a Cuba i de qui va acabar heretant una mica de rebot tant el cognom artístic com també algunes finques.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat