Els cinc carrils d’avanç de l’independentisme

«L'independentisme ha recuperat la iniciativa i deixa d'anar a remolc.»

Vicent Partal
02.03.2020 - 21:58
Actualització: 02.03.2020 - 22:58
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La constitució de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català, els permisos atorgats als presos polítics i l’èxit del Consell per la República a Perpinyà marquen un canvi d’etapa en el procés cap a la independència.

El moviment comença a superar, doncs, el llarg parèntesi imposat per la lluita contra la presó i l’exili. I deixa d’anar a remolc de les decisions de Madrid. Ara, amb aquests darrers esdeveniments, es dibuixa el camí per on circularà l’acció republicana i hi ha molta més claredat perquè apareixen nítidament cinc carrils d’avanç, que podríem dir que circulen paral·lels en tres carreteres principals: la que aplega el trànsit legal, la del trànsit polític i la de la institucionalització de la república.

Dues vies per a canviar el marc legal espanyol

L’actual marc legal espanyol fa impossible una solució pactada del conflicte entre Catalunya i Espanya. Per tant, qualsevol possibilitat de canviar o superar aquest marc legal és important. I d’ací naixen dos dels possibles carrils.

1. La taula de diàleg entre governs. He explicat repetidament que sóc molt escèptic sobre la possibilitat que d’aquesta taula de diàleg isca cap solució. Però evidentment és un canvi. Una part de l’independentisme avui hi té dipositada la confiança que aquest carril servesca per a dibuixar un nou marc legal i una altra part creu que no servirà. Però no cal regalar a l’adversari la possibilitat que diga que no es vol negociar. Per això no és contradictori criticar-la i seure-hi. Se’n diu realisme.

2. El paper de control del TJUE. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és el màxim òrgan judicial espanyol i per tant pot ordenar canvis legals forts, mal que siga per una ruta delicada. De fet, ja ha intervingut decisivament en el cas del Parlament Europeu. Per aquest carril el camí a seguir és arribar a demanar al tribunal si l’autodeterminació és legal a la Unió Europea, pregunta que només té el sí per resposta possible. I aplicar aleshores amb fermesa les conseqüències, polítiques i jurídiques d’aquest pronunciament.

Dues vies per a mantenir el pols polític

Al costat de les vies per a canviar el marc legal, hi ha dues vies importants més que porten a mantenir el pols polític. Aquestes dues vies són la mobilització al carrer i els processos electorals, particularment les eleccions autonòmiques catalanes.

3. La mobilització permanent al carrer. Mobilització permanent no vol dir tots al carrer, cada dia. Però vol dir una mobilització persistent que impedesca la difuminació del conflicte entre Catalunya i Espanya i faça pressió tant damunt la classe política com damunt l’estat espanyol i la Unió Europea. L’acte de Perpinyà és, en aquesta línia, un exemple magnífic i em sorprèn que alguns partidaris de la taula de negociació el critiquen, si els afavoreix tant, perquè els permet de negociar collant encara més el govern espanyol. Siga com siga, la gent és la peça clau de tot i la que ho fa possible tot, com vam aprendre el Primer d’Octubre.

4.Les victòries electorals. D’ençà que es va proclamar la independència, totes les eleccions les ha guanyades l’independentisme i això cal mantenir-ho. No hi ha cap dubte que les eleccions autonòmiques seran molt importants per dues coses. En primer lloc, per si l’independentisme és capaç de superar el 50% dels vots, cosa que tindria efectes internacionals importants; i en segon lloc, per si hi ha les condicions per a tornar a formar un govern independentista, el tercer seguit. Perdre la majoria parlamentària significaria un colp a la capacitat negociadora i sobretot un pas enrere monumental que hipotecaria l’atenció que hi para la Unió Europea.

Hi ha un parell d’aspectes més que també seran importants: la possible reconfiguració del mapa de partits, que pot ser molt sorprenent; i comprovar qui guanya dins l’independentisme i si els dos principals grups de l’independentisme tenen temptacions o no de provar aliances noves que farien molt mal: siga un tripartit d’esquerres, siga un pacte com el de la Diputació de Barcelona.

La institucionalització republicana

5. La institucionalització republicana. Aquest és el cinquè carril i ara com ara, això sembla que només es pot fer entorn del Consell per la República, tot i que alguna cosa deu fer malament quan les inscripcions són les que són. Però val a dir que la capacitat de convocatòria demostrada a Perpinyà és important, que l’impuls dels consells locals pot ser una via d’avanç i que la consolidació del pluralisme ideològic que representa el trio Puigdemont-Comín-Ponsatí el fa atractiu, més enllà de la figura omnipresent del president legítim.

Siga mitjançant el consell, siga per una altra via –l’Assemblea de Càrrecs Electes, per a posar un exemple– és imprescindible que la institucionalització republicana vaja prenent cos, al marge del marc institucional i legal espanyol. Per què? Perquè el 2017 es va veure clar que la via ‘de la llei a la llei’ no era practicable perquè Espanya preferia sacrificar la democràcia a pactar res. I per tant cal un òrgan no autonòmic que puga negociar de tu a tu en nom de la ciutadania o que puga impulsar la presa del poder en més bones condicions que el 2017.

I on s’encreuen els camins?

Les cinc vies acabaran encreuant-se i complementant-se, oferint la possibilitat d’un nou embat final. Embat que pot ser imprevisible, però que també es pot dibuixar en la teoria.

Una possibilitat seria que la pressió del carrer i la contundència de les victòries electorals posassen tant contra les cordes el govern espanyol que acabàs acceptant una eixida pactada en la taula de diàleg.

Una altra seria que el TJUE acabàs desmuntant la trama corrupta instal·lada al cim de la justícia espanyola i certificàs el dret d’exercir l’autodeterminació. El govern de la Generalitat tindria aleshores unes condicions molt més favorables per a convocar un nou referèndum. O si Espanya persistís a aïllar-se del dret internacional i europeu, aleshores aquesta convocatòria, com va passar a Kossove, la podrien assumir directament les institucions no autonòmiques, comptant amb un suport internacional nascut de l’evident desobediència espanyola a la llei internacional.

Finalment, la combinació del carrer amb la institucionalització republicana pot originar situacions d’apoderament popular que canvien les regles del joc. Proclamar la independència a partir dels municipis, controlant el territori mitjançant àrees alliberades, per exemple. L’ocupació de l’aeroport i la batalla d’Urquinaona van demostrar que el recurs a la força per part de l’estat espanyol no és clar que es puga imposar. I les Marxes per la Llibertat van deixar clar que el territori és capaç de crear les condicions guanyadores.

Però tot això que explique té una condició prèvia, que és la voluntat de guanyar, la convicció que és possible de fer-ho. I aquest és el tomb que moltíssima gent va fer dissabte a Perpinyà, recuperant les sensacions de l’estiu i la tardor del 2017 i canviant el terreny en què ens movíem fins la setmana passada. En tots cinc carrils.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Toni Arregui
Toni Arregui
02.03.2020  ·  22:24

Vicent, ets un tresor!

Josep Usó
Josep Usó
02.03.2020  ·  22:26

És aquesta, la condició prèvia. Cal ser conscient que es pot guanyar. Que la rendició i esperar clemència no és una via que mene enlloc. Es pot guanyar i val la pena provar-ho.

DANI FRANCH
DANI FRANCH
02.03.2020  ·  22:37

Com a història de ficció és brillant l’editorial

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
02.03.2020  ·  22:43

hi un 6è carril que de fet és l’autopista entera, i que no ha deixat de manifestar-se des de l’ensarronada de Zapatero: el decliu final de l’imperi castellà. Tots els carrils són part d’aquesta autopista. Faci el que faci l’Estat no deixa d’enfonsar l’imperi, la monarqui, el règim, per impossibilitat d’integrar les seves parts. Només fa que crear merda per sortir del pas que a mig termini s’hi va enfonsant. L’imperi ja no aporta res, és inservible, qui més el vol salvar més el fragmenta. Aquest decliu és una pendent sense revolts ni replans, té agenda pròpia, és autònom, i ens va alimentant els nostres carrils.
Gràcies per descriure’ls i desvelar el panorama, en el qual estem recuperant la iniciativa.

jaume vall
jaume vall
02.03.2020  ·  23:29

Capacitat d’anàlisi òptima. Ens queda la mobilització i les eleccions, les unes es retroalimenten amb les altres.
Després de les grans victòries simbòliques també ens en convenen algunes de materials. I 70 diputats independentistes són condició necessària però no suficient. Si la mesquinesa que evita una confiança mútua i una tàctica comuna continua guanyant la partida a CUP, ERC i PdCAT, la força dels vots es diluirà.

Gràcies sr. Partal per anar recordant-nos punts forts i flequeses. Res no s’ha guanyat, malgrat les petites victòries obtingudes.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
02.03.2020  ·  23:39

L’espanyolisme s’alimenta cada dia amb un relat hostil i guanyador. Té moltes persones que renoven el relat dels despreciables malats catalans.

No. No es pot guanyar sense que una majoria d’independentistes (polític inclosos) renovem cada dia el relat de que Espanya ens vol fer desaparèixer SI o SI.
Cada dia hem de convèncer més gent (i no ho fem) que Madrid, l’exèrcit i la justícia ho tenen tot planificat des de segles per reduir a cendres qualsevol vestigi de Catalunya i de la nostra cultura.

No veig que poguem guanyar sense que Puigdemont o Junqueras parlin de GENOCIDI planificat.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
03.03.2020  ·  00:18

Un bon grapat d’idees per fer un full de ruta democràtic i conjunt com cal!! Enhorabona!!

Albert Ventura
Albert Ventura
03.03.2020  ·  00:19

Si no els toqueu la butxaca…

joan rovira
joan rovira
03.03.2020  ·  00:22

L’editorial descriu les vies d’aigua actuals de l’imperi castellà -anomenat espanyol- que, com el portuguès, ja no existeixen de manera efectiva o real.

El retard en el desmantellament del colonialisme de la península d’Espanya espanyolitzada és conseqüència de la inèrcia més gran dels interessos acumulats.

La societat catalana que promou recuperar la llibertat està en sintonia amb el final dels colonialismes europeus i la consolidació d’un nou paradigma de convivència.

El declivi del model colonial castellà-espanyol imposat és simultani, amb l’emergència dels valors propis, de pobles lliures que volen participar del nou paradigma global en marxa.

Com més tardem a reaccionar en pitjors condicions socials, culturals i econòmiques abandonarem aquest cicle genocida de l’imperi castellà esgotat i més ens costarà fer el nostre futur.

Per tant, aquells que parlen de quan i no de com accelerar aquest procés de desconnexió amb un model absolutista genocida demostren la seva complicitat, desconeixement o incapacitat de la seva tasca.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
03.03.2020  ·  01:57

DANI FRANCH

Com a història de ficció és brillant l’editorial

El Consell per la República, tot i que alguna cosa deu fer malament quan les inscripcions són les que són. El que fa malament es que demana una quota mensual o trimestral i això fa que s’assembli als partits

Joan López
Joan López
03.03.2020  ·  06:39

Perque no hi ha mes gent al consell de la república……molt senzill,no he vist a cap pes pesat de esquerre demanan-lo,aqui també es nota la lluita junts vers esquerre.

Albert Miret
Albert Miret
03.03.2020  ·  06:51

Hi ha una cosa que ens dóna un avantatge important, i és que en emprant la força, l’estat espanyol va gastar tots els cartutxos que tenia davant de la Unió Europea. Ara ha d’utilitzar els controls de carreteres o la repressió de la “justícia” i d’altres coses inconfessables més pròpies de la mafia que d’un estat, però l’ocupació violenta amb piolins és irrepetible excepte si volen ser expulsats de la Unió. Això els pren molta iniciativa. És per això, que m’emprenya tant la inútil tauleta negociadora, perquè en realitat els serveix per a dues coses. Per perdre el temps que ara els és imprescindible i per a donar-los un baló d’oxigen que els permeti esperar que ens diluïm en el temps. I això són favors que ningú que no fos masoquista faria a l’enemic.

jordi Rovira
jordi Rovira
03.03.2020  ·  06:52

També pot ser que el Consell per la República o qualsevol dels possibles moviments republicans esperin la “nova etapa” que tan bé assenyala l’entradeta de l’editorial d’avui.
Sobre la fi de l’imperi castellà; fer notar la negativa a ampliació de aeroport internacional de Londres fent valer tractats internacionals com els compromisos COP. Quelcom que no sembla del gust de la companyia gestora del mateix, de capital espanyol. Només cal comparar el paper de l’estat anglès amb el tarannà d’en M. Lucena (PSOE). Realment, si es té en compte aspectes de gestió política quotidiana: Spain is different.

Albert Reinoso
Albert Reinoso
03.03.2020  ·  07:34

El pecat original del Consell per la República és la preposició, tindria més impuls si fos el Consell de la República… Ah, no, que així deixaria al voral els processistes!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
03.03.2020  ·  08:05

SI QUE SE PUEDE GANAR Y GANAREMOS LA LIBERTAD Y LA SATISFACION DE LA VIDA

La fuerza fundamental que nos llevará a la suspirada vitoria es la fuerza moral de todos nosotros y de cada uno de nosotros cada día mas clara y poderosa:

La Conciencia que no queremos compartir nada una suciedad mental devastadora … Una degradación moral que es falsedad, hipocresía, maldad solapada y suciedad mental que lo abarca y lo envenena todo … Destruye nuestras mentes y nuestras almas … Destruye las mentes y las almas de nuestros hijos y de las personas que mas tenemos cerca, machaca y perjudica severamente la calidad de vida de la generaciones futuras …

Esta suciedad mental que desde miles de años es la esencia de una España podrida, penetra en todos los niveles y la reduce a un pozo mefítico que en la historia y en el mundo solo ha sido capaz de sembrar dolor y destrucción nosotros no la queremos.

ESTA CONCIENCIA CADA DIA MAS FUERTE EN CADA UNO DE NOSOTROS QUE NOS EMPUJA A RECHAZAR LA MUERTE Y AMAR LA VIDA ES LA INMENSA FUERZA QUE TENEMOS DENTRO Y QUE NOS LLEVARA A LA VITORIA

josep soler
josep soler
03.03.2020  ·  08:15

Les vies hi són, sí, però només una no és via morta. Fa anys que ho sabem, fins hi tot se’n va fer un cartell pel referèndum del Primer d’Octubre, cartell que han usat els jutges franquistes per acusar de malversació als presos polítics.
El que ens està passant és que ens hem deixat reeducar pel franquisme i hem tingut de fet resert intel·lectual per retornar al punt de creure que hi ha més vies.

NO COMPANYS, només hi ha una via, i només hi haurà un tren. Un tren que no és cap dels tres partits actuals, serà el tren de l’era post partitocràcia que construirem la ciutadania no partidista.
Us animo a apuntar-vos al Consell per la República

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
03.03.2020  ·  08:18

La voluntat de guanyar hi ha estat sempre, des de la Nova Planta. La supervivència de la llengua, malgrat els permanents intents de fer-la desaparèixer “sin que se note el cuidado”, és el nostre primer tresor i, com digué Joan-Lluís Lluís, hem de lluitar per mantenir-la i fer-la servir amb tothom.

La convicció que és possible guanyar és compartida. La discrepància sorgeix en delimitar l’àmbit de la victòria per la qual es treballa. Els conjuncturalistes en tenen prou (de moment) a revertir la repressió, alliberar els presos polítics, anar ocupant els càrrecs institucionals encara no intervinguts… El peix al cove, vet-ho aquí. Juguen amb les armes i pels camins que encara són a l’abast.

Els essencialistes obren nous camins i inventen noves eines amb la vista posada a l’objectiu final de la República. No es conformen amb menys que la victòria total. Mobilització constant, creació d’organismes fora de l’abast de l’administració hispana, ocupació inesperada d’espais sensibles (Cambra de Comerç, campanya de consum responsable…), en una paraula, somniar truites i, de vegades, menjar-ne alguna.

I el poble? A Perpinyà es va veure ben clar que la gent volem anar tots junts. La gent ho necessita tot, el peix al cove i les truitetes ocasionals, perquè la gent ho vol tot ja: la República, la independència, la victòria. SOM-HI !!

Esther Miquel
Esther Miquel
03.03.2020  ·  08:26

Gràcies, Vicent Partal.

https://consellrepublica.cat/

Josep Ramon Collado
Josep Ramon Collado
03.03.2020  ·  08:30

Com molt bé assenyala n’Albert Reinoso, A mi tampoc no m’agrada la preposició PER. Preferiria DE, crec que representaria millor la república proclamada el primer d’octubre, com una aposta per implementar-la. Dit d’una altra forma crec que el “PER” s’escauria millor a una organització interna i el “DE” a l’organització que des de l’exili, fora de les urpes de l’estat infectat per la corona i pel virus de l’autoritarisme, estructura l’aterratge de la república al territori.
Dit això, des que m’hi vaig inscriure i fer l’aportació inicial de 10€ sóc membre del Consell per la República (la quota mensual que esmenta en Jordi Pigrau és totalment voluntària, no condició ‘sine qua non’ com als partits) . El nóm és important però no és el tot de la cosa. I què és lo important? Diria que lo important és allò que fa la cosa.
Crec que justament el poc suport d’alguns partits polítics com esmenta en Joan López demostra que pot ser una eina molt potent, que fa por que els superi.
Però que fa el CXR? misteri… I crec que aquí rau el problema de la cosa. No sabem que fa. No només tinc constància de que ha organitzat l’acte de Perpinyà.
És evident que no es pot explicat tot. Tampoc no es poden fer miracles. Però crec que si anessin fent algunes coses concretes i milloressin la comunicació del que es pugui explicar el CXR comptaria amb molts més inscrits. La sensació actual al carrer és que no fan res!

ANDREA Pellicer
ANDREA Pellicer
03.03.2020  ·  08:34

El fet de haver de pagar per a ser soci o membre del consell de la republica, crec que es un fre per que s’apunti gent….

Ricard Portabella
Ricard Portabella
03.03.2020  ·  08:47

És important dibuixar mapes com aquest (en Partal n’és un especialista) perquè el batibull d’informacions ens fan difícil veure el bosc. El que passa amb el Consell per la República és digne d’estudi, i cal avaluar-ho. Per cert, que jo recordi, només requereix una petita quota inicial.

Josep Salart
Josep Salart
03.03.2020  ·  09:20

No cal donar-hi tantes voltes ni desgranar això com una magrana. Quin és el tema? Doncs els diners.

Sense el nostre esforç, sense els ingressos dels impostos directes i indirectes, sense els 16 mil milions o els que siguin, ells, els espanyols, desapareixen.

Si els polítcis que es diuen independentistes parléssin només d’això, els votants catalans s’esgarrifarien. Es tornaríen violents, segurament. Hi ha una série de persones, famílies, empreses i noblesa que està només per saquejar les arques de l’estat espanyol.
Nosaltres mantenim el parapeto de les autonomíes a canvi de ser cada dia més pobres amb tot, infraestructures, estat del benestar, escoles, hospitals i burdells legals.

Només cal parlar d’això, perquè el que sap de què va tot això i en viu, calla. Com per exemple ERC, els últims a afegir-se.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
03.03.2020  ·  09:35

Estic d’acord amb l’editorial i també estic d’acord amb Jordi Pruneda.
La decadència imparable de l’estat/imperi espanyol explica el poc profit que treu deks nostres reiterats i gravíssims errors polítics.
Tot el que fa l’acaba perjudicant a mig termini.
La taula de diàleg és un baló d’oxígen per en Pedro Sánchez i, en aquest sentit, és una derrota per nosaltres. Però si acaba accentuant la divisió entre els partits espanyols, ens podrà servir.
El més important és la columna vertebral de la gent. En el moment que aconseguim uns polítics que sàpiguen representar a la gent, tindrem la visctòria a l’abast de la ma.

Jaume Riu
Jaume Riu
03.03.2020  ·  09:42

Coincideixo amb Jordi Pruneda que també preveu un 6è carril que em sembla el més versemblant, vull dir l’esfondrament més aviat que tard, del regne d’Espanya.
En l’anàlisi magnífica de Vicent Partal hi veig una tècnica cartesiana oportuna per descriure allò que depèn de nosaltres, perquè el 6è carril el construeixen ells sols.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
03.03.2020  ·  09:49

Primer agraïment a tu Vicent. Fins avui ets el millor aclarint-nos.
Som-hi estem en marxa i només hi ha un final, fer el cim.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
03.03.2020  ·  09:51

INSTITUCIONALITZAR L’OBJECTIU REPUBLICÀ…

Si no sabem ser unitaris, sapiguem ser complementaris, diu la Marta Rojals, no deixem cap engruna per recollir. Aquesta és la conclusió que en trec de com utilitzar els cinc carrils tan ben expressats.

L’única frase poc afortunada quan diu: “…alguna cosa deu fer malament (el Consell per la República) quan les inscripcions són les que són”. Ingenuïtat forçada per tapar clares directrius partidistes d’ERC i de la CUP de fer-li boicot?

També hi falta la referència respecte al control del territori, no només polític, sinó logístic, a la necessitat de tenir forces a resguard de la repressió (clandestinitat) per fer efectiu el control. Això és la institucionalització republicana dins de l’Estat. No és un detall, la clandestinitat d’una direcció de recanvi ampli amb les organitzacions cíviques, és part estratègica d’aquesta voluntat de guanyar i que el fet de no considerar-ho torna a posar l’accent de la direcció del procés només en el govern autonòmic format pels partits i que sempre serà un objectiu fàcil per a la repressió i mai tindrà la transversalitat perquè sempre prevaldrà la lluita per a l’hegemonia…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Carles Amela
Carles Amela
03.03.2020  ·  09:59

Com a història de No-ficció, l’editorial és brillant, Sr. Partal! Mercès de nou pels vostres anàlisis.
Caldrà lluitar en tots els àmbits!
Visca Catalunya Lliure!!!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
03.03.2020  ·  10:13

Tot això està molt bé, però sense unitat no hi ha solució al conflicte. A la taula de diàleg cal anar-hi amb un bon joc, bones cartes. El Consell per la República Catalana no acaba de rutllar perquè a una part de l’independentisme no li interessa, perquè hi veu competència electoral. Així estem. Imaginem que ERC, JxCat i CUP tenen una mateixa estratègia, sense traïcions, sense reserves, amb un objectiu clar -ho arribarem a veure?- un CxR fort, lliure de repressió, articulant la mobilització i la desobediència a l’interior i representant el país a l’exterior. Imaginem que en aquestes condicions guanyem les eleccions amb majoria de vots, més del 50%. Imaginem que el TJUE es pronuncia a favor de que l’autodeterminació és legal a la UE. Amb aquests trumfos ens asseiem a la famosa taula de diàleg. Com ho veieu?. El CxR té uns 90000 inscrits, molt pocs encara. Cal que hi siguem tots, cal arribar com a mínim a 2000000 d’inscrits per explicar al món que és l’òrgan que representa l’independentisme. Per això crec que val la pena que les organitzacions civils del país treballin per aconseguir aquesta fita. ANC, Òmnium principalment però també altres organitzacions i partits com la CUP haurien de bolcar-se amb el CxR sense reserves. Catalunya ara és com una calaixera, cadascú tancat al seu calaix, ben classificat, amb por de no barrejar la roba. Aquesta merda de prurit partidista, aquesta pobresa de voler el tros més gran quan hi ha tan poca cosa no ens traurà del provincialisme. És l’hora de buidar els calaixos i bastir el país.

Berta Carulla
Berta Carulla
03.03.2020  ·  10:13

Sincerament, jo la pressió al carrer no la veig mentre es du a terme una absurda “taula de negociació”. Mentre uns fan el paripè asseguts a un palau altres ens hem de fer obrir el cap pels robocops als carrers? No pas, no senyors. Aquesta farsa de la taulea de negociació no surt de franc i el preu és que no hi haurà mobilització als carrers, perquè la gent estem més que tips de farsa.
Ah, i tant de bo m’equivoqui.

Carles Farre
Carles Farre
03.03.2020  ·  10:39

Bon dia,
Després de la festa ve la ressaca, i després d’actes com el de Perpinyà, com quan toca l’onze de setembre, sempre hi ha un plus d’eufòria per altra part comprensible, per cert i pel que fa a les cues a la frontera, i que molts atribueixen al voler tocar els collons per part de la policia espanyola, doncs l’última vegada que la vaig creuar fa dos anys, ja vaig estar com mes de dues hores amb retencions per la mateixa zona, i no hi havia cap acte polític ni a Perpinyà ni a enlloc de per allà la vora.
No soc amant de crear falses expectatives en cap cosa, i em dona la impressió que aquí s’hi creen, no es una cosa d’avui per demà, i entremig hi han moltes variables, per tant deixo determinats comentaris pels mes eufòrics.
Parlar de genocidi planificat del poble català tal com mes d’una vegada he llegit aquí, em sembla força exagerat, per a mi un genocidi es el que es va fer a l’Alemanya nazi o a Kosovo, etc. altra cosa es que intentin per determinats mitjans, frenar l’avenç de l’independentisme. També es parla de la colonització per part dels espanyols, quan en realitat, mig mon ha estat colonitzat pel altre meitat, sense anar mes lluny, em estat colonitzats pels grecs, romans, àrabs, etc…d’altres que em dec deixar, doncs no soc cap erudit en història ni en res.
De colonitzacions desde el meu punt de vista ni han de dos tipus, l’activa i la passiva, la primera usa la força, per exemple el que va fer la Xina amb el Tibet, la segona passa mes desapercebuda, i sovint es facilitada de forma mes o menys inconscient o no, pel mateix poble que mes tard acabarà colonitzat, en virtut del pes demogràfic dels colonitzadors passius, potser mes lenta i no violenta, però a la llarga pot ser mes efectiva.

“Eixamplar la base” en virtut de facilitar la colonització passiva, comporta un risc no gens menyspreable, i mes quan aquest, els “colonitzadors passius”, tenen poc a veure culturalment amb nosaltres, i tot es fa sobre la marxa, sense calibra-ne les futures conseqüències a mig i llarg plaç.

Ho sento però com ja he manifestat en altres ocasions, jo no veig clar un model de República, que encara que tampoc s’ha explicat, ja es veu per a on va, entre d’altres a mantenir l’status quo de l’actual classe política, cap partit parla de canviar el sistema d’eleccions, cap a un de llistes obertes i democràcia directa, per la senzilla raó, que s’acabaria amb la partitocràcia., amb tot el que comporta.

Per cer Snr Ciotti, això de la satisfacció de la vida, es molt relatiu, cadascú l’obté a la seva manera, la meva en particular potser radicalment diferent de la persona que per exemple queda satisfet anant a una calçotada, i que no s’ho prenguin malament els calçotaires, que es un dir,
i en quan a la llibertat, doncs sempre es relativa, i es ben cert que la teva llibertat acaba quan comença la del altre, es a dir, quan mes individus hi han que volen exercir la seva llibertat, menys llibertat en termes generals per a tothom, sobretot a partir d’una massa critica, doncs a partir d’aquest punt crític, les restriccions seran inevitables, i d’aquí ve el meu posicionament radical, conjuntament amb el deteriorament mediambiental, en contra la sobrepoblació. De fet la llibertat en realitat es una il.lusió, des del moment que vens a aquest mon, sense que ningú t`ho hagi demanat, ja no ets lliure, ets lliure, en certa forma, de triar el camí en la vida per el qual transitaràs cap al destí final, un destí comú per a tothom, la vida es com l’univers, es un cicle d’expansió-contracció, i un estat de repòs i d’assimilació, i de nou una nova expansió, mes gran si cap i enriquida per els altres cicles d’expansió-contracció, res a veure amb postulats del tipus “new age”…. un cicle etern?

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
03.03.2020  ·  10:40

Gràcies Vincent! Només vam pujar a Perpinyà a dir-los als polítics del reino, i també als del principat, que volem la Independència i la Republica de Catalunya. Res més.

Marià Puig
Marià Puig
03.03.2020  ·  11:22

Aquest Partal, no se si classificar-lo de Positiu- Optimista o de Optimista-Positiu.
Mes sigui el que sigui, per a Mi ,es una sort i un plaer poder accedir a les seves Editorials de les que cada dia, aprenc coses noves, m’aclareix la ment (que em fa falta) i rebo una alenada d’aire fresc que em fa tirar endavant. Una vegada mes, moltes i moltes gràcies.

Manuel Satorra
Manuel Satorra
03.03.2020  ·  11:44

Amb tot d’acord Vicens . Tant sols un pares d’apunts: Quan parlem de majoreis necesaries per el dret d’autodeterminació , els tractats de de les Nacions Unides, ¡ signats per el “reino de Espanya” i que tenen el tractament “os cogens” no parlen de majories absolutes ni qualificades. Parle de grups significas de una població AMB CAPACITAT D’AUTODETERMINACIÓ !!!!!!i punt. La resta son mandangues del unionistes i dels qui s’els creuen per ignorants o per conveniencia .

Per cert aquí natros el que volém no es tan sols guanyar l’independencia . VOLEM RECUPERAR EL QUE JA TENÍEM PERQUE JA EREM UNA NACIÓ I UN PAIS I TOT EL QUE FASSI FALTA . I no sé si es pitjor el fet de que varem perdre o que encara n’hi han molts que creuen que al final el ” tigre ens riurá les bones intencions ”

Per últim. Hi Havíe una vegada un senyor ..SENYOR que es deia “Winston Churchill” Primer ministre del seu país i bastant injuriat per els pactistes de l’epòca que en el moment més crític en front la front la força i el poder del nazisme y fent front als grups i èlits “pactistes ” del seu país, va dir: NO ES POT NEGOCIAR RES AMB EL CAP DINS LA BOCA DEL TIGRE !!!!!!. VAL MES LLUITAR PERQUE LES NACIONS QUE ENCARA QUE MORIN LLUITANT RENAIXERÁN COM A PAÍS I VEURÁN LA GLORIA . PER CONTRA , LES NACIONS QUE ES RENDEIXIN SOTA LA BANDERA DE LA NEGOCIACIÓ S’ARROSSEGARÁN TOTA L’ETERNITAT AMB LES SEUES MISERIES DE PAÍS PARIA . Tot el Poble es va posar al seu costat , van lluitar contra el nazisme i van guanyar . Per cert no van esperar l’ajuda del gran germà per començar la lluita. Va ser el seu ejemple el que va aixecar mitg mon per lluitar per la libertat . Aviam si en prenem nota .

Eduard Samarra
Eduard Samarra
03.03.2020  ·  11:49

Jo respecto molt el coneixement del director, però el seu to d’avui em transmet “wishful thinking” i la sensació que tot són meres conjectures. Per mi, aquests carrils que esmenta no són tals. L’únic que hi ha és una negociació política que vol “solucionar” el problema dins dels marges del sistema: no fer emprenyar Europa, no tocar la butxaca dels oligarques nacionals (de los dos lados) i amb una sensació de guanys compartits.

L’únic carril és que la força de la gent faci saltar pels aires el control polític. Urquinaona i 1-O, coses d’aquelles que fan paura als que ens volen domesticats.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
03.03.2020  ·  11:54

La voluntad de ganar.
Querer, Saber y Comportarse.
Los resultados, son el producto de los tres factores.
Es claro que sin trabajo, sin “comportarse” nada se puede conseguir.
Es también cierto, que sin saber qué hay que hacer o cómo hay que hacerlo, los resultados son imprevisibles.
Pero el motor inapelable es la voluntad. Querer es poder… Quién quiere, si no sabe aprende.
La mejor forma de aprender, es el ejemplo, para aprender de los éxitos, para corregir los errores … Pero esto es el día a día de un pueblo determinado y empoderado, la sabiduría de generaciones que saben que los derechos se ejercen, que la libertad se conquista.
Perpiña fue un momento de conquista de libertad, un acto de explosión de voluntad de vencer, de realismo político en su más amplia concepción: sin lucha, sin trabajo constante no hay libertad, qué razón tiene Clara Ponsantí.
Comparto el análisis del editorial.
Mi reconocimiento y mi admiración.
El mayor desafío, es quizá consolidar el crecimiento imparable del Consell.
Por algún sitio saldrá una nueva ola del tsunami: “Yo también soy Consell”.
Con todo mi cariño, desde Euskal Herria. Objetivo Independencia.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
03.03.2020  ·  12:13

Un bon anàlisi el d’avui. Trobo que si, que totes les vies són complementàries, totes tenen el seu paper i totes ens caldran.
Pel que fa a la poca implantació del CxR crec que les causes són moltes i variades.
Al principi el procediment era tan lent que no sabies si n eres membre o no.
Tampoc el temps de donar-ho a conèixer just quan ho feia la Crida. Ja sé que hi ha qui pensa que això és una ximpleria, però des del treball de base, cregueu-me, no tothom té les coses tan clares ni es passa el temps controlant. Pot semblar pobre, però aquesta, realitat també existeix.
Heu vist alguna campanya de l’ANC reclamant la utilitat de fer-ho?
Algú ha vist a TV3 algun espai on se li hagi donat visibilitat?
No crec que el fet de haver de pagar faci tirar enrere ningú a aquestes alçades.
Ni la preposició, per cert. Però si aquests dos anys que hem passa’t de r@bia, desconcert, d’aguantar humiliacions, de manca de lideratges…. de tantes coses que afortunadament i amb voluntat i força sembla que van quedant enrera

Joan Maria Ribera
Joan Maria Ribera
03.03.2020  ·  12:42

Jordi Pigrau: Demana una quota de 10€ d’inscripció, res més. Nomes son DEU EUROS i una sola vegada. Queda dit.

TEO VIDAL i SOL Vidal
TEO VIDAL i SOL Vidal
03.03.2020  ·  13:33

Gràcies sr Partal iç amic Vicent;

Molt bé tot això, i gràcies al Manuel Satorra per recordar ei que va dir el Winston Churchill als ‘pactistes ” del seu país, va dir:
NO ES POT NEGOCIAR RES AMB EL CAP DINS LA BOCA DEL TIGRE !!!!!!. VAL MES LLUITAR PERQUE LES NACIONS QUE ENCARA QUE MORIN LLUITANT RENAIXERÁN COM A PAÍS I VEURÁN LA GLORIA . PER CONTRA , LES NACIONS QUE ES RENDEIXIN SOTA LA BANDERA DE LA NEGOCIACIÓ S’ARROSSEGARÁN TOTA L’ETERNITAT AMB LES SEUES MISERIES DE PAÍS PARIA ‘…

——-
Vull recordar, ben semblant i molt més curt’ el text dels 5 -o més- punts bàsics de la ‘crida 2000 per une assemblea dels Països Catalans’.
Ll. Ma Xirinacs us sona?
Doncs vet aquí (intento no malament dir-ho, de memòria) : impossible resumir millor, ell ho va fer així:
* ‘jo soc poble, tu ets poble’,
– ‘Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat”,
* ‘La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la terra’,
* ‘La independència no es demana, es pren’,
* ‘Lluitarem contra el fort mentre siguem febles’,
* ‘Luitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts’…

No és exactament aquí i ara el que (pensament, claredat i fermeses com aquestes) ens ha de guiar?

No s’ha comprovat amb èxit, moltes vegades i amb matisos i adaptacions diverses, en molts llocs de l món, i èpoques també molt diferents ?

NB: Els continuadors del Ll. Ma es diuen Fundació Randa: http://www.xirinacs.cat/wp/, però n’hi han molts altres entre nosaltres mateixos, si no m’enganyo.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
03.03.2020  ·  15:12

Sr. Pigrau, faria bé de no dir mentides. Jo sóc del Consell per la República i no pago cap quota, ni mensual, ni trimestral, ni res. Vaig pagar 10 euros al inscriure’m i prou.

En quant a l’editorial estic d’acord amb els 5 carrils que diu el Sr. Partal. El problema, per mi, és que pel que fa a la taula de diàleg és només un invent d’ER per seguir mantenint les seves cadires. Aquest és el seu objectiu i no la independència. Ho han demostrat donant coses a canvi de res. O és que el gobierno español ha donat alguna cosa? Al revés, segueix reprimint i més. Estaria d’acord amb una taula de diàleg si no fos una enganyifa, com diu la Clara Ponsatí.

Per últim, una de les coses perquè el Consell per la República no tira endavant és perquè el silencien els mitjans, l’ANC, Òmnium, ER, la CUP…
Per què TV3 no diu mai res del Consell per la República? Perquè està sota el control d’ER i el grup Godó.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
03.03.2020  ·  16:13

Està molt bé la ruta teòrica. Ara mirem com passem de la teòrica a la pràctica.

Quina utilitat pot tenir pactar alguna cosa amb qui no té cap capacitat de complir-la O fer-la complir?. Dons si, s’ha de criticar i posar en evidència lo inoperant que es aquesta taula i seguir posant pressió a PSOE, Podemos i ER per què hi hagi gestos evidents i crribles.
El govern de la Generalitat que sortirà de les eleccions tornarà a ser un govern incompetent com l’actual, a no ser que obliguen als partits a aclarir les aliances abans de les eleccions i no ens deixem enganyar. Com van fer alguns pobles amb les aliances contra natura a les municipals.
El Consell per la república hauria de ser un òrgan representatiu. No per quotes de partits com fins ara. Si és l’òrgan que ha de tirar endavant l’estratègia de ruptura i en un futur pactar els termes del referèndum no pot estar controlat pels partits. Està bé que es mantinguin els exiliats al capdavant, però s’haurien de fer eleccions a la resta de llocs de decisió i aquest seria un bon incentiu per què la gent s’hi volgués inscriure. Veurem si els consells locals donen gaire de si.

Mentrestant, gaudim de la càrrega d’energia que ens ha comportat Perpinyà!.

Roser Caminals
Roser Caminals
03.03.2020  ·  16:21

Gràcies, Vicent, per un anàlisi optimista però també esclaridor.
No totes les vies s’obriran, però unes quantes que ho facin poden ser suficients.

Els socis del Consell per la República no paguem quotes mensuals.

Realisme sí, derrotisme no.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
03.03.2020  ·  22:37

Copio paraules del Sr. Martin
“No veig que poguem guanyar sense que Puigdemont o Junqueras parlin de GENOCIDI planificat.”

Els mitjans de comunicació dels naZionalistes espanyols, mentint, difamant, esperonant l’odi irracional vers Catalunya, fan una feina de rentat de cervell als espanyols brutal, com la feia Goebels per Hitler.
Aquí en canvi, parlant amb la veritat i amb una història demostrable d’opressió i repressió dels darrers 300 anys, som massa suaus. A més es disposen de dades fefaents sobre l’expoli fiscal i el maltracte econòmic que rep Catalunya, i els països catalans en general, en comparació amb la resta d’espanya.

Doncs el que diu el Sr. Martin, explicar amb vehemència, dia si i altre també, per part dels nostres polítics independentistes, tot allò que no podem fer en infraestructures i en serveis socials perquè no gaudim com a mínim del 90% del que paguem, no volem el 100%. I a sobre suportant que els curts de gambals ens diguin insolidaris.
A veure si aconseguim obrir els ulls als espanyolistes que viuen s Catalunya i entenguin que la caritat ben entesa comença per un mateix.
Que no ens enganyin Comuns i PSC dient que cal pressupostos socials abans que independència, això seria posar el carro davant dels bous.

D’altra banda i ja tocant el tema electoral el primer que hem de tenir clar és que sempre, sempre, hem de votar. Si no anem ells vindran.
I el millor fora no votat fragmentats com voldrien alguns espanyolistes i alguns “indepedentistes”, si noal contrari, com deia el Sr. Partal fa un parell de dies, votar a un partit únic, a semblança del SNP, amb l’únic objectiu de esdevenir independents.

Per això els partits haurien de ser generosos i abandonar plantejaments electoralistes i fer un únic front per aconseguir la republica Catalana.
Al respecte tinc esperances de que PdCAT i ERC ho vegin clar, sobre tot quan la taula de diàleg demostri el que va dir la Consellera Ponsatí, que és una distracció per guanyar temps i blanquejar internacionalment el PSOE de Pedro Sànchez.
No es tracta de rebutjar-la perquè sí, cal perquè no ens retreguin que no hem volgut dialogar, però sense altres factors de pressió espanya no negociarà realment res.

Arnau Boronat
Arnau Boronat
03.03.2020  ·  23:04

Entenc les víes, però no entenc aquesta distinció constant entre gent i polítics. Perquè Vicent no planteges la possibilitat de que la gent s‘empoderi políticament i el carrer entri a les institucions? El consell de la república no hi ha més inscrits pk s‘enten com una eina dels (i en específic d‘uns) polítics i no de la gent. Primàries Catalunya crec que pot representar tal plantejament.

Salut i que no defalleixi la lluita!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes