La constitució de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català, els permisos atorgats als presos polítics i l’èxit del Consell per la República a Perpinyà marquen un canvi d’etapa en el procés cap a la independència.

El moviment comença a superar, doncs, el llarg parèntesi imposat per la lluita contra la presó i l’exili. I deixa d’anar a remolc de les decisions de Madrid. Ara, amb aquests darrers esdeveniments, es dibuixa el camí per on circularà l’acció republicana i hi ha molta més claredat perquè apareixen nítidament cinc carrils d’avanç, que podríem dir que circulen paral·lels en tres carreteres principals: la que aplega el trànsit legal, la del trànsit polític i la de la institucionalització de la república.

Dues vies per a canviar el marc legal espanyol

L’actual marc legal espanyol fa impossible una solució pactada del conflicte entre Catalunya i Espanya. Per tant, qualsevol possibilitat de canviar o superar aquest marc legal és important. I d’ací naixen dos dels possibles carrils.

1. La taula de diàleg entre governs. He explicat repetidament que sóc molt escèptic sobre la possibilitat que d’aquesta taula de diàleg isca cap solució. Però evidentment és un canvi. Una part de l’independentisme avui hi té dipositada la confiança que aquest carril servesca per a dibuixar un nou marc legal i una altra part creu que no servirà. Però no cal regalar a l’adversari la possibilitat que diga que no es vol negociar. Per això no és contradictori criticar-la i seure-hi. Se’n diu realisme.

2. El paper de control del TJUE. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és el màxim òrgan judicial espanyol i per tant pot ordenar canvis legals forts, mal que siga per una ruta delicada. De fet, ja ha intervingut decisivament en el cas del Parlament Europeu. Per aquest carril el camí a seguir és arribar a demanar al tribunal si l’autodeterminació és legal a la Unió Europea, pregunta que només té el sí per resposta possible. I aplicar aleshores amb fermesa les conseqüències, polítiques i jurídiques d’aquest pronunciament.

Dues vies per a mantenir el pols polític

Al costat de les vies per a canviar el marc legal, hi ha dues vies importants més que porten a mantenir el pols polític. Aquestes dues vies són la mobilització al carrer i els processos electorals, particularment les eleccions autonòmiques catalanes.

3. La mobilització permanent al carrer. Mobilització permanent no vol dir tots al carrer, cada dia. Però vol dir una mobilització persistent que impedesca la difuminació del conflicte entre Catalunya i Espanya i faça pressió tant damunt la classe política com damunt l’estat espanyol i la Unió Europea. L’acte de Perpinyà és, en aquesta línia, un exemple magnífic i em sorprèn que alguns partidaris de la taula de negociació el critiquen, si els afavoreix tant, perquè els permet de negociar collant encara més el govern espanyol. Siga com siga, la gent és la peça clau de tot i la que ho fa possible tot, com vam aprendre el Primer d’Octubre.

4.Les victòries electorals. D’ençà que es va proclamar la independència, totes les eleccions les ha guanyades l’independentisme i això cal mantenir-ho. No hi ha cap dubte que les eleccions autonòmiques seran molt importants per dues coses. En primer lloc, per si l’independentisme és capaç de superar el 50% dels vots, cosa que tindria efectes internacionals importants; i en segon lloc, per si hi ha les condicions per a tornar a formar un govern independentista, el tercer seguit. Perdre la majoria parlamentària significaria un colp a la capacitat negociadora i sobretot un pas enrere monumental que hipotecaria l’atenció que hi para la Unió Europea.

Hi ha un parell d’aspectes més que també seran importants: la possible reconfiguració del mapa de partits, que pot ser molt sorprenent; i comprovar qui guanya dins l’independentisme i si els dos principals grups de l’independentisme tenen temptacions o no de provar aliances noves que farien molt mal: siga un tripartit d’esquerres, siga un pacte com el de la Diputació de Barcelona.

La institucionalització republicana

5. La institucionalització republicana. Aquest és el cinquè carril i ara com ara, això sembla que només es pot fer entorn del Consell per la República, tot i que alguna cosa deu fer malament quan les inscripcions són les que són. Però val a dir que la capacitat de convocatòria demostrada a Perpinyà és important, que l’impuls dels consells locals pot ser una via d’avanç i que la consolidació del pluralisme ideològic que representa el trio Puigdemont-Comín-Ponsatí el fa atractiu, més enllà de la figura omnipresent del president legítim.

Siga mitjançant el consell, siga per una altra via –l’Assemblea de Càrrecs Electes, per a posar un exemple– és imprescindible que la institucionalització republicana vaja prenent cos, al marge del marc institucional i legal espanyol. Per què? Perquè el 2017 es va veure clar que la via ‘de la llei a la llei’ no era practicable perquè Espanya preferia sacrificar la democràcia a pactar res. I per tant cal un òrgan no autonòmic que puga negociar de tu a tu en nom de la ciutadania o que puga impulsar la presa del poder en més bones condicions que el 2017.

I on s’encreuen els camins?

Les cinc vies acabaran encreuant-se i complementant-se, oferint la possibilitat d’un nou embat final. Embat que pot ser imprevisible, però que també es pot dibuixar en la teoria.

Una possibilitat seria que la pressió del carrer i la contundència de les victòries electorals posassen tant contra les cordes el govern espanyol que acabàs acceptant una eixida pactada en la taula de diàleg.

Una altra seria que el TJUE acabàs desmuntant la trama corrupta instal·lada al cim de la justícia espanyola i certificàs el dret d’exercir l’autodeterminació. El govern de la Generalitat tindria aleshores unes condicions molt més favorables per a convocar un nou referèndum. O si Espanya persistís a aïllar-se del dret internacional i europeu, aleshores aquesta convocatòria, com va passar a Kossove, la podrien assumir directament les institucions no autonòmiques, comptant amb un suport internacional nascut de l’evident desobediència espanyola a la llei internacional.

Finalment, la combinació del carrer amb la institucionalització republicana pot originar situacions d’apoderament popular que canvien les regles del joc. Proclamar la independència a partir dels municipis, controlant el territori mitjançant àrees alliberades, per exemple. L’ocupació de l’aeroport i la batalla d’Urquinaona van demostrar que el recurs a la força per part de l’estat espanyol no és clar que es puga imposar. I les Marxes per la Llibertat van deixar clar que el territori és capaç de crear les condicions guanyadores.

Però tot això que explique té una condició prèvia, que és la voluntat de guanyar, la convicció que és possible de fer-ho. I aquest és el tomb que moltíssima gent va fer dissabte a Perpinyà, recuperant les sensacions de l’estiu i la tardor del 2017 i canviant el terreny en què ens movíem fins la setmana passada. En tots cinc carrils.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb