Feijóo i la redempció autonòmica de l’espanyolisme

"La concepció que Feijóo té d'Espanya és l’oportunitat que els hereus de la vella Convergència esperaven"

Ot Bou Costa
04.03.2022 - 18:51
Actualització: 04.03.2022 - 19:20
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En el seu darrer discurs al congrés espanyol, amb to de funeral i les mans tremoloses, Pablo Casado va capgirar de cop el to virulent i decimonònic dels darrers anys i va recordar a Pedro Sánchez una cosa que ell mateix li havia dit fa quatre anys, però que ara sonava sorprenent, fins i tot incongruent, com una redempció: “La nostra responsabilitat és eixamplar l’espai de la centralitat perquè tant el PP com el PSOE puguem guanyar, sense necessitat de pactes amb els qui no creuen en Espanya, ni aliances amb els qui van atemptar-hi en contra.” La gràcia de la frase és que es pot llegir en el sentit tradicional, en què els enemics d’Espanya són els independentistes, els nacionalistes bascs i els comunistes, però pot llegir-se exactament en el sentit contrari: Vox, els ultres agressius que durant l’era Casado van sobrevolar sempre el cel fosc amenaçant d’empènyer qualsevol Espanya sense el PSOE cap a l’extremisme, han de restar al marge de la reconstrucció de l’estat.

No era fàcil d’interpretar què volia dir, exactament, ni per què ho deia: Casado s’ha passat prop de quatre anys titllant el PSOE de partit antiespanyol, i el seu govern, d’il·legítim, però ara, en canvi, legitimava la idea d’una missió compartida entre el PP i el PSOE perquè defineixin ells la centralitat espanyola per sortir-ne guanyant. Forçant un punt la interpretació, Casado, fidel al seu partit malgrat tot, posava la primera pedra per a asfaltar el camí de Feijóo, perquè els més extremistes del PP no li diguessin traïdor de bon començament. Segurament, el seu missatge misteriós volia dir que ell havia provat de superar Vox fent un discurs similar al de Santiago Abascal, però com que s’ha vist que ell no ha tingut prou força, i que l’únic lideratge que amalgama el seu partit és Alberto Núñez Feijóo, un personatge molt més serè, moderat i distanciat de Vox que no pas ell, cal provar una altra cosa.

La tesi abstracta de Casado, eixamplar la centralitat des del bipartidisme, té tan sols una interpretació per als socialistes: en lloc de pactar-hi, en lloc de dependre’n, el seu deure és absorbir els partits de la perifèria peninsular per a espanyolitzar-los, a fi de canalitzar la seva energia política, sovint reformista, a voltes transformadora, i redirigir-la al servei de l’estat, tal com, d’altra banda, el PSOE ha desitjat de fer sempre. Però com es concreta, la mateixa idea, en el cas del PP? Sens dubte, el plantejament deixa de banda l’opció de pactar amb Vox, perquè això potser seria una redefinició sui generis de la centralitat, que la desplaçaria cap al nacionalisme més exacerbat, però Casado no parlava de desplaçar la centralitat, sinó d’eixamplar-la. La versió integrista de “creure en Espanya” és la de Vox, que volgudament o no quedava fora del discurs de Casado, o bé la de Feijóo, que aquestes darreres hores ha dit que blindarà la llibertat dels barons del seu partit, que optarà per la descentralització i que creu en l’Espanya de les autonomies.

Si Casado parlava de no pactar “amb els qui no creuen en Espanya”, cal tenir en compte que la manera que té Feijóo de creure en Espanya és, precisament, creure en el règim autonòmic. A diferència de Casado, d’Abascal o, fins i tot, d’Isabel Díaz Ayuso, Feijóo pot arribar a entendre les reivindicacions de Catalunya. Però els dóna una comprensió regionalista: a Galícia ha pogut neutralitzar pràcticament el nacionalisme gallec conservador perquè l’ha absorbit amb les reivindicacions de gestió i competències. La seva Galícia és galleguista d’un punt de vista distributiu, d’equilibri territorial. No hi ha cap condició profunda d’identitat, no hi ha cap conflicte nacional en la seva manera de ser un nacionalista gallec, sinó una posició concreta sobre el repartiment dels recursos. El seu país és tan assimilat que la seva manera d’entendre Espanya permet teòricament de reorganitzar-la tot atenent alhora la pluralitat i la rigidesa irrevocable de l’estat espanyol.

Per això la concepció de Feijóo és l’oportunitat que els hereus de la vella Convergència esperaven. Així com el PSOE es pot anar menjant els independentismes progressistes dels Països Catalans i del País Basc que fan veure que es pot ser independentista sense ser nacionalista, el PP d’aquesta nova etapa mirarà de créixer xuclant tot el suc dels nacionalismes de l’estat perquè esdevinguin regionalistes. No sé si Casado feia aquest discurs conscientment o no, però en la mesura que era l’únic discurs possible per a legitimar el tomb cap al PP de Feijóo, sembla que aquesta és l’Espanya que ens espera. L’estatisme de la gran coalició, justificada per la inestabilitat del retorn de la guerra a Europa, voldrà redimir l’espanyolisme, regenerar-lo, per mitjà de l’autonomisme, afavorint-se del greix que l’independentisme rendit li ha donat després de la patacada del 2017. L’aliança explícita del PP i el PSOE els sortirà cara, als espanyols, a llarg termini. Però si aquí ens continua fent vergonya parlar de nació i d’identitat, pot costar-nos una erosió encara més intensa.


Macron respira

Fotografia: Yoan Valat.

La frase que ahir va pronunciar el president francès, Emmanuel Macron, després d’haver-se tornat a reunir amb Vladímir Putin, no era tan sols un avís sobre Ucraïna, sinó sobre la Unió Europea que vindrà: “El pitjor encara ha d’arribar”. Més enllà de la guerra, la declaració, tan altisonant, tan sols volia dir que Putin està disposat a arribar fins al final, com ell mateix ja havia dit. Era també una manera d’ungir-se a si mateix com l’únic dirigent europeu amb cara i ulls per a redreçar la Unió Europea i fer-li trobar el seu lloc. Per això la va fer coincidir, en temps i gravetat, amb l’anunci que es presenta novament a les eleccions presidencials, que es faran el mes que ve, i en les quals no té de moment cap competidor amb possibilitats gaire elevades.

Tot i que Macron va refiar-se massa, abans de la invasió, de les mitges veritats endevinades que li va mig revelar el president rus sobre les seves intencions (“Tranquil, que si negociem, no faré res”, més o menys), el president francès sembla que va trobant la manera de sortir reforçat de la guerra. En absència d’Angela Merkel, amb el fluix paper d’Ursula von der Leyen, i afavorit per la presidència temporal del Consell d’Europa, Macron, que per bé o per mal té alguna idea d’on vol anar, tindrà com més va més força al nostre continent i, per tant, també més influència sobre tots els seus homòlegs, incloent-hi Pedro Sánchez, que miraran d’assemblar-s’hi.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes