Bernhard von Grünberg: ‘És una vergonya que Espanya s’allunyi d’Europa i dels debats democràtics’

Entrevista al polític alemany, que serà observador internacional en el referèndum de l'1 d'octubre

VilaWeb
Andreu Barnils
30.06.2017 - 06:45
Actualització: 30.06.2017 - 08:45

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’alemany Bernhard von Grünberg es dedica a la política des de l’any 1971, i té una llarga trajectòria com a diputat del partit socialdemòcrata alemany, l’SPD. Von Grünberg també s’ha implicat en organitzacions en favor dels llogaters alemanys i en favor dels refugiats. Coneix des de fa anys la realitat catalana. Va ser observador internacional el 9-N, per exemple. I aquesta setmana ha estat a Barcelona per a recollir un premi de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català. VilaWeb va aprofitar la seva estada per a entrevistar-lo i es va trobar amb un home molt preocupat per la deriva autoritària de l’estat espanyol.

Podríeu presentar-vos una mica per a la gent que no us conegui?
—Faig política des del 1971. Una llarg carrera. Ara mateix sóc el cap d’una organització de llogaters de Bonn. Hem ajudat les associacions de llogaters que teniu ara ací. He estat diputat al parlament de Nord Westfàlia, fins fa pocs dies. També sóc vice-president d’una organització que recull diners per a donar a l’ONU i que els destina als refugiats. I també, sembla, sóc un dels pocs polítics que té opinió sobre Catalunya, la lluita contra Espanya, i en favor de la independència. Nosaltres, els alemanys, vam ser part de la guerra civil espanyola, al costat de Franco. Per tant cal que també ens impliquem en aquesta qüestió. És una qüestió molt important.

He llegit que dèieu que Espanya es va convertint en un estat autoritari. Per què ho creieu?
—Ara em podré explicar una mica. Vaig ser observador internacional el 9-N i el 27-S. I sempre m’he demanat com era possible que Espanya no digui parlem-ne quan hi ha un milió o un milió i mig de manifestants al carrer. I cada any. Veig que la seva resposta és sempre no. No. No. No. Vaig veure com el Tribunal Constitucional tombava l’estatut, i ja vaig dir aleshores que s’havia de reaccionar. I que, si més no, s’havia de poder parlar de canviar la constitució. I res, cap reacció… Excepte portar la gent a judici. És una bogeria. L’única cosa que aconsegueixes és radicalitzar els catalans. Portar els polítics als tribunals és una bogeria.

Fotografia: Xavi Serrano

Oh, és que vulnerem la llei. I, per tant, cap als tribunals.
—La qüestió no és si es vulnera la llei. En política sempre has de poder tenir una resposta als conflictes. S’han de reunir les parts, i sempre es pot trobar una solució plegats. Plegats, es podria trobar una solució en el federalisme, el de veritat. Plegats, es podria parlar de Franco. Plegats, es podria parlar d’autonomia. Plegats, es podria parlar d’Europa, i de com hem de fer avançar les estructures democràtiques europees, i no els sistemes autoritaris. Això és molt important. A Europa, fixeu-vos, tenim aquests estats autoritaris com Hongria. També en part a Polònia. És una vergonya que Espanya s’allunyi d’Europa i dels debats democràtics.

Doncs prepareu-vos, perquè ens enviaran la policia l’1 d’octubre. Voleu dir que no?
—Sí. Conec la història. Per això és important que en parli amb polítics alemanys. I que reaccionin. Perquè ara la resposta és ‘no vull cap més conflicte’. I de moment, no diuen res. Però haurien de reaccionar.

Ho faran?
—No ho sé pas, si reaccionaran. I si ho fan, no sé si ho faran públicament. Però, si més no, que entenguin què passa, aquí. Hi ha gent que encara es pensa que això és una qüestió de rics i pobres, com al Nord d’Itàlia amb la Lliga Nord. I que aquí són els catalans que no volen ser solidaris. S’ha d’explicar que això és un conflicte polític i cultural. Jo me’n vaig adonar fa temps.

Martin Schultz, ens coneix bé?
—Diria que sí.

I Merkel?
—Ningú no sap exactament què vol. Aquest és el problema. I és una política que sempre reacciona al darrer minut. Suposo que ella i Rajoy deuen tenir una bona relació, però estic segur que Merkel haurà de reaccionar a mesura que el conflicte pugi de to.

Quin paper hi hauria de tenir la UE?
—Fa de mal dir. Primer, haurien d’entendre’l, aquest conflicte. I que no es pensin que això és com Itàlia. Després, s’ha de veure que el poder ha de ser cada vegada més a Europa, al Parlament Europeu. I, per tant, el poder dels estats nació es va reduint. Hem d’entendre que si Europa vol triomfar ha de resoldre els problemes de la gent jove del sud d’Europa. I hem de veure si les estructures financeres europees són prou solidàries. Els estats nació ja no són tan importants i creix la importància de les regions. El poder, tal com ho veig jo, ha d’anar més a Europa i no tant a Madrid. Hem de veure com conviuen les llengües, les cultures, les diferències. Hi ha debat a Escòcia i a Irlanda del Nord sobre el Brexit. Estic convençut que els escocesos votarien contra Londres, aquesta vegada. Per tant, el debat s’obrirà a Escòcia i potser en més regions. Hem de fer una Europa nova, lluny de sistemes autoritaris.

La UE ens expulsarà?
—No ho sé pas. Per mi, ara és urgent que s’entengui el problema. Què passarà després, no ho sé. Intueixo que Escòcia marcarà el camí. Allà l’un vol ser membre de la UE i l’altre ha votat d’anar-se’n. Europa té pressió, allà dalt. Seria molt millor que tots volguessin formar part d’Europa.

Vindreu l’1 d’Octubre?
—Sí. M’hi han convidat. Seré l’encarregat de transmetre a Alemanya què veig. No sóc un gran polític, però sí que tinc connexions. Per exemple, amb Martin Schultz ens coneixem bé.

Fotografia: Xavi Serrano.

Us imagineu que ens detenen el president?
—No m’agradaria que tinguéssiu pànic. Jo crec sempre en la política. Crec en les solucions. Però, en aquest cas, no n’estic pas segur. Estic molt confós. Com he dit, quan vaig veure que el Tribunal Constitucional tombava l’estatut vaig pensar que trobarien el camí. I no el van trobar. El meu partit, l’SPD, va ajudar durant els anys de la transició espanyola, i la fundació del partit també. I aleshores era clar que la constitució incloïa articles que defensaven la unitat amb contundència. Però va semblar que valia més així, per evitar que algunes parts d’Espanya volguessin romandre dins el sistema franquista. La unitat era important. Però els temps canvien. I s’ha de poder parlar de tot, això inclòs. I de la cultura catalana. Ara, no tenen mai respostes polítiques, i la resposta de la repressió és una bogeria. Si porten la policia i envolten el parlament… Ja havíem tingut una guerra civil, aquí, per aquesta idiotesa de dur Franco al poder. Els polítics europeus han d’entendre què passa. I solucionar les coses. I han de dir a Rajoy que de cap manera una altra guerra civil.

Escolteu, Alemanya ens rebria amb els braços oberts? Mireu que ens n’hi anem tots.
—[Riu.] Alemanya ja té una certa història, ja. Qui és alemany? Això és un debat que ja vam tenir amb Kaliningrad, Königsberg. Fa uns quants anys va haver-hi un moviment en aquesta zona russa, a la mar Bàltica, perquè volien ser alemanys i deixar de ser russos. I vam rebutjar-ho, fa deu anys. El meu pare va ser el degà de la Universitat de Königsberg. Hi vaig sovint. La meva família en prové. Segle XVII. Som prussians.

Franco va canviar l’hora a Espanya per tenir la mateixa que l’Alemanya nazi. Doncs encara no s’ha canviat. Ho sabíeu?
—Que bèstia. I explica la història del pensament, també. Veig que aquí encara en celebren l’aniversari de la mort cada any. Ara us explicaré una història. El meu pare era un oficial nazi d’alta graduació. I després de la guerra, presoner a Rússia. Quan en va tornar, va fundar partits d’extrema dreta a Alemanya. I jo, a Bonn, vaig fundar organitzacions que fessin llum damunt el passat nazi del país, i de gent com el meu pare. I explicàvem als joves què havia estat l’època nazi. Per tant, per mi és important veure com Espanya tracta del franquisme.

La Falange era el partit franquista. Encara és legal. La Fundació Francisco Franco, també.
—Ho sé. Però mireu. Aquestes coses necessiten temps. Nosaltres vam necessitar que passessin quaranta anys després de la guerra. Vaig fundar aquella organització aleshores. Però abans van caldre quaranta anys de silenci, i de desnazificació. Els oficials havien d’anar als judicis, i, per exemple, el meu pare el van expulsar de l’administració. He estat a Sud-àfrica, també. I a tot el món és important de parlar d’aquestes coses.

Per què no parleu amb Mariano Rajoy? Això ajudaria.
—No sé pas si em rebria.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies