Jordi, company,

La presó sempre és injusta per als presos i preses polítics. Però hi ha dies carregats d’una especial intensitat personal o col·lectiva que els fa doblement feixucs i injustificables. Avui centenars de milers de ciutadans i ciutadanes sortirem al carrer ‘per vosaltres’, en la doble accepció del terme: en representació vostra, d’una banda; i per vindicar la vostra dignitat i reivindicar la vostra llibertat, de l’altra. Avui tots serem Jordi Sànchez, i Jordi Cuixart, i Oriol Junqueras, i Joaquim Forn, i Raül Romeva, i Josep Rull, i Jordi Turull, i Carme Forcadell, i Dolors Bassa; i Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel, Marta Rovira i la resta d’exiliats i represaliats. I, en nom vostre i nostre, recordarem que d’ençà del primer d’octubre del 2017 som República, i que ha arribat l’hora que fem República.

Ara fa un any, Jordi, vam engegar el camí que havia de ser definitiu per a assolir la llibertat. El parlament acabava d’aprovar les lleis que reconeixien la sobirania nacional de Catalunya i, per tant, la superioritat de la voluntat popular expressada en referèndum. Amb això, el conflicte polític per la llibertat de Catalunya feia un salt qualitatiu de gran importància.

Durant alguns anys, sobretot des del 2010, el debat confrontava dret natural i dret positiu, legitimitat i legalitat. A Catalunya, una àmplia majoria de la ciutadana, que aleshores ja havia arribat al 80%, defensava que l’autodeterminació és un dret legítim, al qual podem aspirar i al qual també hem d’aspirar. Però al regne d’Espanya els partits del bloc borbònic i els aparells de l’estat afirmaven que aquest no era un objectiu legal perquè no ho deia la constitució. Legalitat contra legitimitat: allò que diu la llei contra allò que està bé. El 6 i el 7 de setembre la majoria parlamentària va posar les bases d’una nova legalitat catalana. Des d’aquell moment el conflicte contraposava dues legalitats.

Ara fa un any, Jordi, molts arreu del país preparàvem un referèndum, el del primer d’octubre, que, malgrat la repressió judicial i la brutalitat policíaca, vam celebrar i vam guanyar. El projecte de fer un referèndum d’autodeterminació havia tingut el suport gairebé unànime al Secretariat Nacional de l’ANC celebrat a Badalona l’11 de juny de 2016, i va ser ratificat pels nostres afiliats en una consulta. Molt aviat la idea va superar els recels de sectors diversos del mateix independentisme i ja va ser anunciada en la Diada d’aquell any. Els mesos següents va concitar força adhesions. Finalment, el primer d’octubre de 2017 vam superar totes les previsions: gairebé 2.300.000 persones hi vam votar, i la immensa majoria ho vam fer afirmativament.

Després va venir l’increment de la repressió fins a nivells propis d’una dictadura. En Jordi Cuixart i tu vau ser els primers a sofrir-ho i vau esdevenir presos polítics del regne d’Espanya, en una situació ignominiosa que gairebé ja fa un any que dura. La nit del 16 d’octubre, quan vau ingressar a la presó de Soto del Real per ordre de l’Audiència espanyola, molta gent va plorar i les cassolades van arribar a índexs còsmics arreu de Catalunya. Des d’aleshores no ens hem aturat.

Algun dia haurem de fer un balanç públic, des de la memòria política i des de la història, dels encerts i errors que hem comès aquests gairebé dotze mesos. Segur que molts ja l’anem fent ara. Però crec, Jordi, que ara i aquí ja cal destacar-ne dues conclusions.

La primera: més de dos milions de ciutadans i ciutadanes ja hem fet el tomb, i aquest pas és irreversible. La nostra memòria, el nostre relat personal i col·lectiu, ha estat fixat al primer i al 3 d’octubre. Des de llavors ja no som vassalls del rei d’Espanya, sinó ciutadans de la República catalana. I aquesta convicció col·lectiva ha esdevingut la nostra fortalesa principal i la garantia que la victòria serà nostra.

La segona: l’Assemblea Nacional Catalana va néixer amb un únic objectiu, el de fer realitat la República catalana. Que l’ANC ha treballat bé i amb eficàcia ho corrobora tristament la constatació que els seus dos primers presidents, la Carme Forcadell i tu mateix, Jordi, sou a la presó. És amb aquesta voluntat que hem continuat treballant els qui us hem seguit, sovint en moments difícils, tal com ara el nou secretariat i la nova presidenta, l’Elisenda Paluzie. L’ANC és més necessària que mai, i cal que entre tots en preservem la independència i la unitat.

Per acabar, Jordi, deixa’m dir-te una cosa de la qual ja sé que ets plenament conscient. Tens una dona i una família admirables. Tens molts amics i companys que t’estimem. I hi ha tot un poble al darrere disposat a lluitar per la llibertat –la teva, i la de tothom.

Ara ens toca perseverar fins a vèncer.

Agustí Alcoberro

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.