És normal i lògic que els fets que es van esdevenir ahir al Parlament de Catalunya causen un gran desconcert i fins i tot molta indignació entre els votants independentistes. Això que va passar fou tan dolorós com tots sabíem que era inevitable. Però aclareix, i molt, el panorama polític. Avui, evidentment, vivim l’apogeu de la consigna, tant als partits com als mitjans que s’han deixat convertir en mitjans de partit. Però les hores passaran i els fets restaran. Per això cal recordar-los.

El 21 de desembre els resultats de les eleccions estripaven el full de ruta del govern espanyol que ho havia confiat tot a la victòria d’Inés Arrimadas. Els 36 diputats de Ciutadans no servien de res contra els 70 de l’independentisme. I no hi havia tampoc cap alternativa a la majoria independentista. A més, Junts per Catalunya esdevenia el primer partit en nombre de diputats de la majoria i, per tant, Carles Puigdemont en teoria era qui havia de ser investit president. Aquella nit era difícil d’imaginar una derrota més contundent del bloc del 155. Es podia formar un govern amb majoria absoluta independentista, encapçalat pel president que Rajoy havia pensat que podia foragitar.

Si no som ací, definitivament, és per la ingerència del jutge Llarena. Amb la força que li dóna la repressió sense límits legals que exerceix i amb el poder de tenir uns presos als quals pot fer la vida més fàcil o més difícil, Llarena ha anat alterant la realitat electoral fins a aconseguir el resultat que volia. Que les urnes no tinguen valor. Sobta molt veure que això ha acabat passant amb la complicitat d’una mesa del parlament on hem vist com els vots d’un partit que té presos se sumaven amb els d’un partit que els ha duts a la presó contra els drets d’uns altres presos. Però ha estat així. El fet és el fet, encara que siga un fet impensable només vint-i-quatre hores abans.

Al final tot plegat és la conseqüència de no haver-se enfrontat al jutge com a cambra parlamentària, com a representants dels votants; la conseqüència de no haver seguit el camí, la unilateralitat, traçat per la gent d’arreu del Principat el primer d’octubre de l’any passat. Qualsevol raó que es vulga donar i que no faça passar per davant això és molt poc honrada. O massa reveladora. Per exemple, quan ahir Oriol Junqueras va piular que calia mantenir com fos la majoria al parlament jo em vaig demanar si allò que calia mantenir no era, molt abans, la sobirania de la cambra. Una cosa que, com s’ha demostrat, no és per força equiparable.

Siga com siga, ara s’ha d’entendre què passarà d’avui endavant i no sembla que puga haver-hi grans alternatives. El govern no crec que es puga sostenir en aquestes condicions i, per tant, unes eleccions semblen l’opció més natural. Amb la qual cosa els independentistes tindrem l’oportunitat de triar quin camí ha de seguir el país amb molta més consciència i amb molta més precisió, sabent molt millor quin projecte defensa de veritat cadascú. La confusió evident i fins a un cert punt lògica en què es van moure les eleccions del 21-D, on tothom semblava defensar les mateixes coses, ara no es podrà sostenir.

Hi ha qui deu pensar que unes eleccions ara seran un desastre per a l’independentisme, perquè és evident que els camins d’ERC i Junts per Catalunya avui s’han separat, possiblement d’una manera irreconciliable. Però el vot de la gent no el podem endevinar ni se l’enduen els partits d’una elecció a una altra, com si fos propietat seua. Per això aquests darrers vint anys hem vist pujar i baixar escons frenèticament, cosa que podria tornar a passar, perfectament.

En qualsevol cas, el debat que compta a partir d’avui, el que serà realment transcendental, no el trobareu a les portades dels diaris, tampoc en aquest. Ni depèn dels relats que ens vulguen endossar. Ara clarament, i finalment, hi ha tres projectes que ja no es tocaran sinó molt tangencialment els uns amb els altres, cosa que farà difícil de confondre’ls. I els ciutadans, d’avui endavant, tenim l’obligació de diferenciar-los per a triar-ne un amb plena consciència i votar-lo. S’ha acabat allò de tant és l’un com l’altre.

Aquest país, els darrers vuit anys, ha demostrat una capacitat de debat polític i una maduresa democràtica que causen admiració. I per això estic segur que és allà on tot ha nascut, a les converses de carrer i en la curta distància, on el xoc brutalment expressat avui al parlament es decantarà, en la direcció que la majoria vulga. Allà hi haurà, hi ha ja, el debat de veritat, el que ens dirà cap on anem. Que cadascú, que cada votant, decidesca lliurement i amb el cap clar el rumb que vol per a Catalunya. Que al final la democràcia és això i nosaltres només serem derrotats si ens creiem que som solament aquesta cosa tan trista, gallinàcia i incapaç que hem vist ser el nostre parlament, en compte de recordar que som, també i al costat d’això, el país valent que va ser capaç de fer el primer d’octubre.

PS: Aquests dies ja tindrem temps de parlar d’alternatives i de possibilitats. Però avui no em puc estar de recordar una pregunta que vaig fer fa dies en un editorial i que era si realment resultava possible de fer la república governant alhora una comunitat autònoma. O si per ventura el camí que cal recórrer és un altre, des d’un angle completament diferent. Això del govern efectiu no era, al capdavall, un qui dia passa any empeny? En parlarem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb