Américo Castro i els fills de puta dels catalans

La realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar

Vicent Partal
25.07.2022 - 21:40
Actualització: 26.07.2022 - 08:02
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir va fer cinquanta anys, dia per dia, de la mort de don Américo Castro a Lloret de Mar. La commemoració, per sort, ha passat completament desapercebuda per ací, que no estem per bromes. A Madrid hi ha hagut algun troglodita que ha intentat de recuperar l’efemèride, però poca cosa. Cinquanta anys després de cantar el gori-gori a don Américo, Espanya en realitat està més confusa que no aleshores. I el seu patiment ha estat arraconat pel dolor de nous patidors, més rendibles comercialment.

Espanya té una llarga nòmina d’intel·lectuals que han fet de la pròpia existència nacional el seu tema vital. I el seu dolor. Américo Castro n’era un de ben especial –en companyia d’espècimens com aquell animal d’Unamuno, amb l’Ortega que volia fer l’europeu, amb el Madariaga aquell (“espanyol de professió”) que Fuster identificava com la Carmen Sevilla del gremi intel·lectual, amb Menéndez Pidal, molt més sòlid però igualment obsessionat amb el monotema, amb l’Albornoz i en general amb tota la corrua dels qui en un moment o altre han patit per Espanya i han fet professió del dubte de què és en realitat.

El senyor Castro, com que era filòleg, encara donava més importància que els altres a la llengua, a la superioritat racial del castellà. En relació amb això, Borges –quin altre!– el va afaitar ben afaitat quan don Américo va escriure un paper menystenint el porteño i venint a dir que a Amèrica no es parlava un bon espanyol perquè el bon espanyol només es podia parlar a Europa i només el podien parlar els castellans. El debat va acabar com el rosari de l’aurora, cosa que va tornar a demostrar que quan toques les matèries pàtries la intel·lectualitat espanyola, i l’espanyolisme en general, és tan barroer i tan prepotent que les contradiccions s’acaben mostrant totes soles, com si fossen sol de maig.

I, com a prova, el mateix dia de l’aniversari de la mort de Castro, ací teniu el darrer episodi filtrat en les cintes aquestes del tal Villarejo. Un episodi en què se sent perfectament com, després de barallar-se amb un alt càrrec del Ministeri d’Interior espanyol, el tal Villarejo, altíssim càrrec de l’espionatge, li diu com si res: “Vénen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans.” No diu “aquests fills de puta dels independentistes”, o “aquests fills de puta dels convergents” o “dels republicans”, ni tan sols arriba a dir “aquests fills de puta separatistes”. No, no: catalans i avant. Fills de puta tots i tots sospitosos.

Algú podria pensar que l’exabrupte és una anècdota i prou, però no. Perquè, per més retòrica interessada que vulguen fer a vegades amb allò de la divisió interna –els socialistes sobretot–, la pètria realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar, un hijoputa, en el llenguatge banal del policia. I potser ells no se n’adonen, perquè els naix de les vísceres, però al final tan poc matís els delata i deixa clar que ens consideren enemics en bloc, i concretament pel que som.  Cosa que, de retop, els impedeix de comportar-se de manera que ningú, ningú, ningú, al seu costat es puga sentir mínimament tranquil ni còmode. Ni els porteños, tu…

 

PS. Fa poques setmanes un diari que sembla que l’escriga la Guàrdia Civil va afirmar que Jordi Cuixart vivia a Suïssa. No hi va haver manera humana de confirmar-ho, ni amb ell, ni amb Òmnium. Però, finalment, ahir Cuixart va decidir de confirmar-ho en un acte públic a Sant Just Desvern. Ací en teniu la informació.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
25.07.2022  ·  22:30

Som l’enemic. I ho som només per no ser com ells. I és així des dl principi. De fet, aquell escriptor tan famós que es deia Quevedo ja ens qualificava com a enemics a derrotar. I és senzilla, la raó. No som com ells.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
25.07.2022  ·  22:43

Si ja fa un temps que hem anat assumint que això es tracta d’una guerra nació contra nació i, per tant, d’una persecució amb tots els mitjans d’un estat contra una minoria nacional, crec que també hauríem de començar a assumir que a Espanya l’anticatalanisme és totalment assimilable a l’antisemitisme que hi ha a tot el món.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
25.07.2022  ·  22:53

L’estat espanyol odia els seus governats, a la vegada que no para de manipular-los, i als catalans ens odia però també ens empra com a “enemic intern”, com qualsevol dictadura que es preui. La part divertida és que fora del Principat de Catalunya la gent se’ls creu. Fins i tot la part castellanoparlant de la població del Principat se’ls creu. Se’n diu franquisme sociològic. Un desastre.

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
25.07.2022  ·  22:53

Atacar la llengua mare del ciutadà és atacar al ciutadà per raons d’una de les seves particularitats personals. Aquesta agressió té nom i està tipificada legalment.

joan rovira
joan rovira
25.07.2022  ·  23:01

Per conèixer qui ets cal posar, primer (atenció) i immediatament (intenció). Malament, si et distreus sovint en l’altre per a conèixer-te.

Si cal recórrer massa sovint com a (poble) a l’altre per a saber qui ets. Indica la teva manca de confiança o decadència del teu poble.

Per tant, tot i la bona intenció de l’editorial, segons l’opinió del professor Resina (30.08.2021 – 10:09), confirmaria on som.

Que com posaven en relleu els 52 comentaris amb atenció renovada i intenció acompanyada és reversible i engrescador.

Tan individualment com col•lectiva recuperar el qui érem per tornar a viure confrontant amb els altres pobles.

PS. https://www.vilaweb.cat/noticies/potser-si-que-barcelona-era-el-titanic/

juan aguilera
juan aguilera
25.07.2022  ·  23:23

Doncs soc un “hijoputa” als ulls del meu enemic, amb molt orgull ho accepto

Gerber van
Gerber van
25.07.2022  ·  23:25

Si se’n tingués l’oportunitat, Espanya es comportaria com Birmània i afusallaria quatre dissidents polítics per espantar la gent. Tot el meu suport al poble de Birmània que ha de patir sota una dictadura militar. Espero que mai no arribi tan lluny aquí. Però si aquest és el cas, hem d’estar preparat. Venen temps durs.

Un fill de puta Català per voluntat propi.

Josep Gualló
Josep Gualló
25.07.2022  ·  23:45

PER UN ESPANYOL HI HA MOLTA DIFERENCIA EVIDENTMENT ENTRE DIR “HIJO DE PUTA” O DIR “HIJOPUTA”

55 Anys enrera quan jo feia les milicies universitaries, en el campament hi havia “Aspirantes” de tot el “Territorio espanyol”.

Un andalús amb bona fe va dedicar un grapat d’hores a fer-me entendre la gran diferencia que hi ha entre dir “hijo de puta” que és l’insult més gran que existeix i dir “Hijoputa” que denota simpatia, admiració i fins i tot adoració.

L’exemple que em va posar és aquest (tradueixo). Quan passa la Macarena i la mires amb els ulls que treuen llagrimes sense voler se t’escapa dir-li !Pero hijaputa que bonita eres!

Per tant per un espanol els catalans només podem ser hijos de puta mai hipoputas.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
25.07.2022  ·  23:53

Cal reivindicar els fills de puta: unes persones que, en principi, no han fet res mal fet… com, segurament, la majoria de les seves mares.
Els insults de Villarejo demostren la seva barroeria, res més. La seva i la d’un sector significatiu del poder de l’estat español, incapaç d’afinar en qüestions de sexe, moral, terminologia i democràcia.
Hi ha catalans de tota mena. Només fa falta que siguem més els que estem convençuts que cal canviar els estats de coses injustos.
Els ideòlegs de l’espanyolisme imperial prou feina tenen per aclarir-se. No els destorbem.

Jaume Riu
Jaume Riu
26.07.2022  ·  00:01

LES RAONS I LES DÈRIES
Donc sí, Vicent, ens consideren enemics en bloc, i concretament pel que som. 
Però si fem una recerca de quines són les raons que tenen per fer una consideració tan extrema, no en trobarem cap.
És una dèria, i quan es tracta d’una idea fixa que incita persistentment des de fa segles a voler i detestar simultàniament als catalans, no es pot superar amb raonaments.
Per superar una dèria no hi ha cap possibilitat de raonar, perquè una dèria és una reacció instintiva i genètica.
La política de partits polítics hi col·labora, per això hem de canviar d’estratègia.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
26.07.2022  ·  00:09

No tots els espanyols són espanyolistes, és clar, però si que tots els espanyolistes són anticatalans i, d’aquests n’hi ha milions a l’Estat i un percentatge estadísticament esbiaixat en les cúpules del poder estatal. Aquest és el drama de la pell de brau, que més d’hora que tard l’acabarà fent malbé per a tots. Cap intel·lectual espanyol s’atreveix a dir-ho clar per por a ser rebutjat: a Espanya no existeix l’autocrítica pàtria.

Josep Jallé
Josep Jallé
26.07.2022  ·  00:26

Res de nou sota la capa del Sol. És el seu ADN. Salut!.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
26.07.2022  ·  00:40

Sí, és així.
A les universitats de Toronto (Universitat de Toronto, York University amb el Glendon campus) s’hi han passejat alguns d’aquests individus de la inteŀlectualitat espanyola: escriptors, lingüistes, medievalistes, periodistes (de molt famosos i de menys famosos). No només me’ls he trobat com a professora en aquestes institucions, sinó ja quan feia el doctorat a la U de Toronto. Han estat tots insuportables, amb aires de perdonavides, rient-se dels catalans i del català i a més sempre han dit un seguit de mentides d’allò més grosses, com en Luis Goytisolo (a tall d’exemple) que en una ponència a la Universitat de Toronto va dir que des del segle XV no hi havia hagut res a la literatura escrita en català que valgués mínimament la pena. Jo era asseguda entre el públic amb el professor Gulsoy (coŀlaborador de Coromines) i tots dos ens miràvem i no ho podíem creure. El professor Gulsoy és una bellíssima persona però incapaç d’enfadar-se en públic. Jo em vaig aixecar, ben ostensiblement, vaig agafar el braç del professor Gulsoy amb “anem”, i el vaig arrossegar (es va deixar) a la sortida, mentre jo deia amb claredat que no estava per sentir tanta bajanada. En sortir vaig fúmer un bon cop de porta.
He passat per coses així dotzenes de vegades. Però jo no sóc ningú, estic ben sola i amb prou feines puc mantenir les meves classes amb els atacs constants que tinc de l’ambaixada i diverses oficines d’Espanya.
Ens odien a mort!

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
26.07.2022  ·  00:55

El més fotut de tot i el més ridícul és, voler fer-se el simpàtic o riu-lis les gracietes. Quan en el fons sempre ens menyspreen.
Som tan diferents i tan diferents que no serem mai, veïns ben avinguts, si no tenim tot el poder d’estat català enfront de l’estat espanyol.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
26.07.2022  ·  01:13

La dèria de la que parla Jaume Riu i l’odi que esmenta la senyora Melgar, són gelos.
M’estic convençut.

Perquè malgrat tota la seva pressió per assimilar-nos i tot el robatori de tota mena de recursos durant segles, ens n’hem sortit.
I som una nació orgullosa, persistent i resilient que hem aconseguit tot amb esforç malgrat tots els pals a les rodes que ens han posat els nostres veïns.
I ens envegen.
I en el fons ens admiren.
I senten gelos perquè ells no són capaços de fer-ho.

És una mica com els jueus. Les contrarietats et fan més fort.

Joan López
Joan López
26.07.2022  ·  05:11

Ho tornarem a fer…..desde Suissa.
Bè bromas a part jo ja sabia que per els ñordos els catalans som el pitjor,l’enveja n’est la causa. Ara bè el catalans pro-nyordia que ho facin mirar.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
26.07.2022  ·  05:35

El que uneix a tots els espanyols es la UNITAT DEL GENOCIDI DELS CATALANS. Ens volen exterminar des del criminal francessot Felipe5, i la serie de borbons assassins i lladres que l’han seguit. Som a on som, i encara hi han panxacontents que volen pactar amb els nostres genocides, purs venuts i comprats es creuen importants per anar retre vassallatge en una MESITA BORBONICA O JUNQUERIL

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
26.07.2022  ·  05:46

Sí, sóc un altre hijoputa amb molt orgull que busca la llibertat d aquesta terra. Lluny de les bones persones podrides corrompudes fins al moll.

Josep Navarro
Josep Navarro
26.07.2022  ·  06:32

En el fons fan igual que els nazis amb els jueus. És de manual, inventar un enemic, per aglutinar la teua nació. Ja vam veure el – a pot ellos -. Eixa dèria pot ser perillosa. Ja vam hi veure com va acabar l’ orgia nazi. Jo la veritat enveje eixa forma de ser dels nostres veïns. Em sorprèn veure a persones de poca cultura, o amb formació, ser tan unides, amb eixa dèria nacionalista. Trobaràs a ben poques que no ho són.

Magdalena Sans
Magdalena Sans
26.07.2022  ·  06:56

Jo diria més, als espagnols els repugna encara més els catalans botiflers, per això s’en riuen dels de ERC i els menyspreen sense pietat….

Salvador Molins
Salvador Molins
26.07.2022  ·  07:09

Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol VIII. (L’efecte Manelic)

LES AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES

No per haver fallat quan intentava heure’ls,
deixa un poble els seus anhels. Pot sentir-se
frustrat però els afanys van més enllà dels
resultats.

Els catalans en som un exemple:
a través de la història, hem mostrat idèntic delit
que els portuguesos per alliberar-nos
d’Espanya, tot i que ells van sortir-se’n airo-
sos i nosaltres encara no.

Qui es nega a veure-ho? En primer terme
els periòdics deliris de grandesa dels espa-
nyols els incapaciten per a comprendre que
existeixin al seu redós pobles que no se sen-
ten, ni gens ni poc, complaguts d’ésser
súbdits submissos de la seva infinita arrogàn-
cia. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen
de voler tancar-nos a casa i de no trobar la
manera de conviure amb ells. Es pensen que
els tenim enveja quan contemplem la univer-
salitat de la seva expansió. Si poguessin,
intentarien convèncer-nos que l’espanyol
també és l’idioma oficial del cel.

El basc Miguel de Unamuno, en el seu lli-
bre Soledad, ja mig assimilat per l’aire de
Salamanca, confessa: «En el fondo del cata-
lanismo, de lo que en mi país vasco se llama
bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no
hay sinó anticastellanismo, una profunda
aversion al espíritu castellano y a sus mani-
festaciones. Esta es la verdad, y es menester
decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo
que se quiera mutua»

Ens veuen com formigues que no paren de
treballar, però que no tenen cap noble singu-
laritat ni cap missió divina. La febre dels seus
deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé
deixant-s’hi portar i, quan menys us ho pen-
seu, han pujat de temperatura. Com a mínim
han obrat així des que varen saquejar
Amèrica. Mireu la Història pel segle que vol-
gueu, són sempre en el mateix lloc: a punt
d’espoliar una altra víctima com si li fessin un
favor, ja que les seves actuacions les creuen
providencials. És un fet sense excepcions.

Començada la Segona Guerra Mundial, parti-
cularment el període que va de 1939 a 1942,
els dirigents del feixisme europeu es repartien
el món per després de derrotar totalment els
aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava
més amatent per veure què li tocaria. En el
Diari del comte Ciano, Ministre d’Afers
Exteriors de Mussolini, queda ben clar el
repartiment que volien fer. En ple any 1939,
Ciano escriu: «II Duce voule che con la
Spagna si cominci a definire il programma
futuro per il Mediterraneo occidentale:
Marocco integralmente alla Spagna; Tunisia e
Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-
vrebbe assicurarci la comunicazione
permanente con l’Oceano attraverso il
Marocco.»

En aquells moments, i entre els més exal-
tats jerarques del feixisme espanyol, cada
vegada que Mussolini els prometia tot el
Marroc per a ells, ja especulaven amb el
nombre de catalans i d’altra gent que consi-
deraven indesitjables que hi trasplantarien,
mentre repoblarien el nostre territori amb
homes de confiança de l’«imperio». No feia
anar Hitler d’ací i d’allà a milions de persones
com el pagès que treu d’un lloc a l’altre un
rusc d’abelles?

Aquells anys són els més sòr-
dids i terrorífics de tota la història de
Catalunya: els millors intel·lectuals del país a
l’exili, les presons plenes a vessar, els afuse-
llaments al Camp de la Bóta a diari, la fam a
la majoria de cases i, per torna, l’espasa de
Dàmocles que representava sentir a dir que si
el feixisme guanyava la guerra —i en aquells
instants avançaven victoriosos per tots els fronts—
a la majoria de catalans ens traurien definitiva-
ment de la nostra terra. Es parlava de trasplantar
dos milions set-centes mil persones. Dos milions
serien del Principat de Catalunya i del País Valencià
i la resta d’Euzkadi, Astúries i Múrcia, zones on també
sospitaven que hi havia molts rebels en potència.

Sovint els catalans semblem negats per a
comprendre els pocs escrúpols que gasten
els espanyols «con mando» en les seves esbojarrades
pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum
dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem
per la via de l’error de tant repetir-nos: «no serà tant».
Prou que parlem que hi ha catalans destres i «florentins»
que en el terreny de la política se les saben totes, però
posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels
espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba
al molí, que no té cap sospita de tot el que trama l’amo
i el contempla com el seu protector.

Un cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23
de febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen
dominar els fils de l’alta política ja estaven assabentades
que aquell intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió
d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada
com a nou dictador, amb més o menys guant
blanc i roses socialistes. No obstant, a La Vanguardia
del dia 25 de febrer de 1981, s’hi pot llegir un article de
Carles Sentís, en el qual interpreta al general Alfonso Armada i
bon punt el veu, en sortir del «parlamento español»,
aquella nit que havien estat tots els diputats segrestats,
declara: «Le di la mano pensando que a través de él se la daba a
todo el Ejército Español y al Rey del qual, el
hoy segundo jefe del Alto Estado Mayor, fue durante
múltiples años ayudante militar.»

Víctimes amb massa freqüència d’una
situació Manelic —no és pas casual que el
drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà, la nostra
gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot
estranyar-se si, descobertes les intrigues deli-
rants, ens sentim els catalans doblement
vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o
voler-nos mantenir enganyats i políticament
immadurs, és una temeritat que podreix les
situacions i mai no condueix, ni a una autènti-
ca pau ni a la veritable concòrdia.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

Espinalt també escrigué l’assaig: “Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?” I ell i els seus seguidors en feren una campanya proactiva, per a la Independència, prèvia a aquells Jocs.

Carles Blas
Carles Blas
26.07.2022  ·  07:10

Potser es la calor, però trobo curiós que tots els comentaris siguin sobre Cuixart (vagi per davant que jo també vaig donar-me de baixa d’Òmnium fa uns mesos), i cap sobre l’indigne comentari de Villarejo, o el fet que un diari (seria el Mundo, o el Periódico?) publiqués la notícia ja fa dies. D’on va treure la informació?

Delenda Carthago est. El govern col·laboracionista ha d’acabar.

Dario Beksic
Dario Beksic
26.07.2022  ·  07:38

Seguint les reflexions d’en Miquel Amorós i en Josep Navarro a dalt: Quina cosa ha de passar per a que els catalans, talment com els jueus, diguin “mai més” i actuin consequentment?

Carles Serra
Carles Serra
26.07.2022  ·  07:50

Apreciat Vicent, tu que ets un home llegit, em sorprèn que no tinguis clar lo que és aquesta espaÑa i majoritàriament la seva societat, després de 300 anys de colonització i totes les repressions, espoli i l’aniquilacio de la nostra cultura/llengua; no hi han proutes demostracions/evidències?
Ja em diràs Vicent l’història més recent arran del procés, d’on eran i de quina descendència venien els seus caps més visibles, Arrimadas, Carrizosa, Martín Blanco, Granados, Marín i així la llista és llarguíssima; també d’on surten majoritàriament els vots d’aquest partits faixistes/franquistes com Cs, VOX i PPSO€.
Ja em diràs Vicent que cantaven els treballadors la de Ford, tot anant manifestant-se cap a Barcelona, A POR ELLOS; tela telita.
No entenc NEGAR constant me’n aquesta REALITAT; ens varen venir 2.000.000 ciutadans dels diferents pobles d’aquesta espaÑa, buscant un treball més digne i un futur millor pels seus fills; aquest és la seva integració/agraïment?; TOTS, com tot a la vida NO, però hi ha un % molt significatiu, tant que un partit com Cs va ser la força més votada a unes eleccions amb això que alguns li diuen govern de Catalunya.
Evidentment com tota societat sempre hi han autòctons com Illa,el mossèn Oriol, Cunillera i així la llista també es llarguíssima, que s’han apuntat amb aquesta Idologia espaÑola, a part de viure d’ella.
Ja fa molt de temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit franco, alguns és un gran Franco com hem pogut viure i veure.
És com comentar l’història d’ER, que el llarg de la seva història (si ho tint ven entès 80 anys) sempre ha preferit pactar amb això que ells anomenen l’esquerra espaÑola, abans que lluitar per ser lliures d’aquesta espaÑa; com ara Vicent, com ara.
En fi Vicent, com també ja fa molt de temps algú va deixant dit, LA HISTORIA SE REPITE.

Raul Magdalena
Raul Magdalena
26.07.2022  ·  08:18

Ni Villarejo pot superar aquell taxista de Madrid que li va dir “catalán de mierda” a l’Albert Rivera

Ferran Moreno
Ferran Moreno
26.07.2022  ·  09:00

Que un representant de l’estat espanyol ens digui “fills de puta”, per un independentista com jo, és motiu d’orgull.

Ho hauríem de ser encara molt més i sobretot treure’ns de sobre aquesta fal·lera de sempre voler quedar bé.

Josep Salart
Josep Salart
26.07.2022  ·  09:03

RABHA HMMANE

A si, avui toca el linxament per part de fillsdeputa i de fillesdeputa de la MHP del Parlament.

Pep Agulló
Pep Agulló
26.07.2022  ·  09:05

” M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” (Joan Fuster)

Albert Ventura
Albert Ventura
26.07.2022  ·  09:30

Els botiflers diuen que afarta’m i diguem fill de puta.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
26.07.2022  ·  09:38

Som els jueus d’espaÑa: Untermenschen, infrahumans. I al ghetto de l’sutonomia hi tenim la repressió a càrrec de la policia indígena jueva, sempre servil davant els membres del Herrenvolk espaÑol dominant, a canvi d’una pagueta precària, sempre sotmesa a les decisions dels jutges que manen de debò. Es permet parlar cstalà (com el yídisch al ghetto), però no pas amb el Herrenvolk. Els servils servents indígenes saben prou bé que la llengua s’ens more (ens la maten), i amb ella s’acaba el païs, però continuen cantant les lloances d’aquesta espectral taula de diàleg, que aquesta setmana tindrà una foto com a únic gran resultat, mentre prediquen “diàleg, diàleg’ amb els qui ens fan portar l’estrella groga. Ni ells, no s’ho creuen, que puguin convèncer ningú. Però els serveix per anar estirant la pagueta i per estalviar-se alguna bastonada del Gauleiter.

Com al 1933, només els més ben informats han triat l’exili (a Bèlgica) mentre encara hi eren a temps. Les confiscacions “ad personam” ja han començat, però les deportacions massives encara no. De moment les lleis racials del règim es limiten a l’àmbit lingüístic i a l’escola, però la insoportable pressió sobre el català el fa retrocedir fins gairebé l’extinció entre els joves. Aturem-ho!! Hi som a temps?

Miquel Riera
Miquel Riera
26.07.2022  ·  10:00

D´els espanyols ja no em preocupa res , el seu naixament i la seva història els clasifica, els que si em preocupen , o més ben dit m´emprenyen, son aquells que es diuen Catalans per el sol fet de viure a Catalunya, pero son tant espanyols que no tenen cap respecte per la nostra llengua i desconeixen per complert la nostra història, son els més necesaris per mantenir a Catalunya com una Colonia d´Espanya

Tomas Pérez
Tomas Pérez
26.07.2022  ·  10:06

Racisme restringit d’origen nacional “Made in Spain”.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
26.07.2022  ·  10:06

Pep Agulló: Clavat! Espanya- PPCC…. , amics? Quan ens independitzem. Els bons amics s’admiren entre si. Les penes i les alegries són compartides, fetes pròpies. El rebuig, el recel, l’animadversió, la prepotència, el domini sobre els altres,,,,, són simples mostres de complexes d’inferioritat. És pel que ni s’estimen ni es fan dignes de ser estimats. És com tindre un escopí a la butxaca.

Rita Rey
Rita Rey
26.07.2022  ·  10:37

Aquesta hostilitat contra els catalans i les ganes de fer-nos desaparèixer la porten a dintre des de fa segles. Per tant, els seus insults em rellisquen.
Com deia l’àvia, brams d’ase no arriben al cel.
Nosaltres anar fent via.

Belén Solé
Belén Solé
26.07.2022  ·  10:48

Jo també ho vaig pensar: no diu fills de puta als independentistes sinó als catalans com a poble. Bé, més munició per a nosaltres.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
26.07.2022  ·  11:41

Fa temps que tenc ben clar que la raó de ser de l’estat espanyol consisteix en fer desaparèixer del món la nació catalana. Quan ho aconsegueixin l’estado farà fallida, no tendrà ja cap objectiu.

Daniel Mir
Daniel Mir
26.07.2022  ·  12:01

Jaume Bonet 11’41: “… ja no tendrà cap objectiu.”
Si que en tendrà: Tots aquells que “hacen cosas (rentables)”; valencians, balears, vascos, gallegs, canaris, i tutti quanti, per a xuclar-los-hi tot el que puguin fins a deixar-los secs.
Son del gènere de les paparres.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
26.07.2022  ·  12:32

Dieu animal a Unamuno, però a mi l’animalada m’ha semblat dir-ho. De vegades teniu la punta del llàpis poc esmolada, sr. director.

Marià Armengol
Marià Armengol
26.07.2022  ·  16:12

Som el seu enemic ancestral. Ens volen fer desapareixer. Només de cadascú de nosaltres depén el futur dels nostres fills a casa nostra.
Malauradament nosaltres no tenim cap Golda Meir, ni cap David Ben-Gurion.
Nosaltres tenim un hegemònic ‘ideòleg sense idees’ i un senyor petitet (una petita gent) que juga amb ‘tauletes de gignol).
Patirem … però ens en sortirem.
Com a primer pas hem de fer l’esforç de deslliurar-nos d’aquest llast. I caminar sense por.
l’1-O el poble estavem disposats.
Ho continuem estant!!!
PS: Agrairía a Vilaweb, i al sr. Partal en particular, que es tregui les manyoples quan es tracta de parlar d’ERC en general, i del sr. Junqueras en particular. El periodisme tracta d’explicar i comentar realitats, no de fer equilibris de funambulisme.
Salut!

Oriol Martí
Oriol Martí
26.07.2022  ·  17:03

Moltes gràcies !!
(Falten Marcelino Menendez Pelayo i Ramiro de Maeztu, si se’m permet la broma…)
Oriol Martí

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
26.07.2022  ·  20:15

No comentaré, doncs ja s’ha dit molt, el tema de l’odi / enveja / complexe d’inferioritat compensat amb una agressivitat malaltissa de l’espanyolet espanyolista.

El que si vull remarcar és que a qualsevol país democràtic, espanya no ho és, la sortida a la llum de les declaracions del Villarejo hagués provocat un terrabastall de dimissions i enjudiciaments.
Penseu en tot aquest marro sortint a la Gran Bretanya i com a protagonista Escòcia. Haurien fet un sanejament exemplar dels pocavergonyes implicats.

Josep Francesc Pèrez
Josep Francesc Pèrez
26.07.2022  ·  21:14

Que soc ciutadà de FilldePutaLandia? M’està bé, tu!

Rafael Anglès
Rafael Anglès
26.07.2022  ·  22:36

Molt d´acord amb el Sr. Miquel Amorós. Fa molts anys que visc a Cadis. No em diuen Rafael, per ells jo soc “el catalán”, m´enorgulleix. Els conec molt bé, no tinc gairebé cap discussió respecte a la meva catalanitat, pero se perfectament defensar-me i rebatre qualsevol dels seus arguments erronis, esviaixats, influïts com a “comida de coco”, i sé perfectament que com diu el Sr. Amorós, es una questió de gelosía i enveja. Si, en el fons ens admiren.
Un em va dir “Cataluña la han levantado los andaluces!” i jo li vaig preguntar perque no havien aixecat Andalusia?.
Salut a tots.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes