25.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 26.07.2022 - 08:02
Ahir va fer cinquanta anys, dia per dia, de la mort de don Américo Castro a Lloret de Mar. La commemoració, per sort, ha passat completament desapercebuda per ací, que no estem per bromes. A Madrid hi ha hagut algun troglodita que ha intentat de recuperar l’efemèride, però poca cosa. Cinquanta anys després de cantar el gori-gori a don Américo, Espanya en realitat està més confusa que no aleshores. I el seu patiment ha estat arraconat pel dolor de nous patidors, més rendibles comercialment.
Espanya té una llarga nòmina d’intel·lectuals que han fet de la pròpia existència nacional el seu tema vital. I el seu dolor. Américo Castro n’era un de ben especial –en companyia d’espècimens com aquell animal d’Unamuno, amb l’Ortega que volia fer l’europeu, amb el Madariaga aquell (“espanyol de professió”) que Fuster identificava com la Carmen Sevilla del gremi intel·lectual, amb Menéndez Pidal, molt més sòlid però igualment obsessionat amb el monotema, amb l’Albornoz i en general amb tota la corrua dels qui en un moment o altre han patit per Espanya i han fet professió del dubte de què és en realitat.
El senyor Castro, com que era filòleg, encara donava més importància que els altres a la llengua, a la superioritat racial del castellà. En relació amb això, Borges –quin altre!– el va afaitar ben afaitat quan don Américo va escriure un paper menystenint el porteño i venint a dir que a Amèrica no es parlava un bon espanyol perquè el bon espanyol només es podia parlar a Europa i només el podien parlar els castellans. El debat va acabar com el rosari de l’aurora, cosa que va tornar a demostrar que quan toques les matèries pàtries la intel·lectualitat espanyola, i l’espanyolisme en general, és tan barroer i tan prepotent que les contradiccions s’acaben mostrant totes soles, com si fossen sol de maig.
I, com a prova, el mateix dia de l’aniversari de la mort de Castro, ací teniu el darrer episodi filtrat en les cintes aquestes del tal Villarejo. Un episodi en què se sent perfectament com, després de barallar-se amb un alt càrrec del Ministeri d’Interior espanyol, el tal Villarejo, altíssim càrrec de l’espionatge, li diu com si res: “Vénen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans.” No diu “aquests fills de puta dels independentistes”, o “aquests fills de puta dels convergents” o “dels republicans”, ni tan sols arriba a dir “aquests fills de puta separatistes”. No, no: catalans i avant. Fills de puta tots i tots sospitosos.
Algú podria pensar que l’exabrupte és una anècdota i prou, però no. Perquè, per més retòrica interessada que vulguen fer a vegades amb allò de la divisió interna –els socialistes sobretot–, la pètria realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar, un hijoputa, en el llenguatge banal del policia. I potser ells no se n’adonen, perquè els naix de les vísceres, però al final tan poc matís els delata i deixa clar que ens consideren enemics en bloc, i concretament pel que som. Cosa que, de retop, els impedeix de comportar-se de manera que ningú, ningú, ningú, al seu costat es puga sentir mínimament tranquil ni còmode. Ni els porteños, tu…
PS. Fa poques setmanes un diari que sembla que l’escriga la Guàrdia Civil va afirmar que Jordi Cuixart vivia a Suïssa. No hi va haver manera humana de confirmar-ho, ni amb ell, ni amb Òmnium. Però, finalment, ahir Cuixart va decidir de confirmar-ho en un acte públic a Sant Just Desvern. Ací en teniu la informació.
Som l’enemic. I ho som només per no ser com ells. I és així des dl principi. De fet, aquell escriptor tan famós que es deia Quevedo ja ens qualificava com a enemics a derrotar. I és senzilla, la raó. No som com ells.