Batlle de Badalona o Partit S.A.

«No us heu demanat mai per què cada dia la mediocritat és més exagerada en la cúpula de la política catalana i espanyola?»

Vicent Partal
22.04.2020 - 19:51
Actualització: 22.04.2020 - 21:47
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La teoria política ens ensenya que hi ha quatre maneres de bastir aquell consens mínim que qualsevol societat, però encara més qualsevol societat democràtica, necessita per a viure.

Hi ha el consens que es basa en l’existència d’una societat civil forta, capaç de discutir racionalment, i que té, constitucionalment, garanties que els processos de decisió democràtics seran sempre respectats per l’estat. Seria el cas de les societats nòrdiques, d’Alemanya, del Regne Unit o els Països Baixos, si més no fins fa poc.

En segon lloc, hi ha el consens que emergeix d’una gran autoritat personal. És un model complex perquè de vegades coincideix i és possible en democràcia i de vegades, no. Però Churchill o Mandela, per a posar dos exemples ben diferents, van ser capaços d’aconseguir-lo.

En tercer lloc, hi ha la violència. L’ús de la violència generalitzada per a crear, amb la repressió, una por social que no deixa de ser un consens. Seria el cas, sobretot, de les dictadures, però també de moltes democràcies en moments excepcionals o contra determinats sectors polítics i socials.

I hi ha finalment la gran fàbrica de consens que naix de l’establiment d’un sistema clientelista, de la corrupció. En aquest cas el consens es forja amb un intercanvi d’actuacions polítiques per a obtenir beneficis econòmics, directes o indirectes, personals o col·lectius, però finançats sempre amb recursos públics.

Molts governs, especialment als països democràtics, acaben fent combinacions. Els dos primers mètodes són complicats. El primer origina una estabilitat extraordinària i és l’enveja teòrica de tothom però imposa un control ferri dels polítics i reclama una moralitat elevada i compartida. Difícil. El segon és una loteria: els grans líders no apareixen del no-res ni apareixen quan tu vols. Per això els altres dos mètodes, dissortadament, formen part del funcionament de la major part d’estats del món, especialment de les democràcies tèbies. La violència és antiestètica i ineficaç a la llarga, però a vegades serveix de darrer refugi, per a mirar d’evitar que l’estat s’enfonse –què ens n’han d’explicar, d’això, a nosaltres! Tothom està d’acord, però, que és un recurs extremadament volàtil, de manera que és el quart mètode el que, sobretot, ha acabat imposant-se.

El clientelisme té el problema que és molt car i aixeca escàndols constants. Però és funcional. Sobretot si hi ha unes bases constitucionals que l’abonen. Això passa a l’estat espanyol o, per a posar un altre exemple que no siga sempre el mateix, a Itàlia.

Fent servir el clientelisme, convertint-se per dir-ho així en empreses, els partits polítics adquireixen un gran poder sobre els individus i la societat. Especialment exagerat en el cas de l’estat espanyol, perquè la transició es va dissenyar amb el control com a única obsessió i amb els partits com a mecanisme privilegiat per a exercir-lo. Per això, de totes les possibilitats, es van triar les pitjors i es van imposar, per exemple, les llistes tancades o la manca de democràcia interna. No són elements anecdòtics, no són tries circumstancials, sinó peces i principis clau del disseny de la transició. Al final del franquisme l’obsessió dels reformistes era l’estabilitat. La democràcia era secundària. I el resultat d’aquella tria horrible, esclerotitzat amb el pas del temps, són aquestes màquines monstruoses en què s’han convertit avui els nostres partits polítics.

No us heu demanat mai per què cada dia la mediocritat és més exagerada en la cúpula de la política catalana i espanyola? Doncs és un procés, si em permeteu de dir-ho així, darwinista. Qui hi ha al capdamunt de la burocràcia partidista domina la cadena alimentària del Partit S.A. –ja m’enteneu. I d’acord amb aquesta dominació distribueix i atorga sous i beneficis, prebendes; col·loca aquest o aquell allà on li convé, per interessos o per afinitats que no tenen res a veure amb el bé comú ni amb la capacitació del personatge.

Cada partit teixeix una xarxa entorn del seu dirigent i del seu aparell. I com més curt intel·lectualment parlant i més immoral siga aquest dirigent i aquest aparell, més curt i immoral acaba esdevenint el partit, per autoprotegir-se. I amb el temps, si els vots consoliden el negoci, menys interès té el partit a envoltar-se de persones dotades d’alts nivells morals o competències indiscutibles: són una amenaça per al cap del negoci, per a l’encarregat.

Per a un encarregat que no oblidarà ni un minut que l’objectiu és de generar vots per a generar el poder que genere prebendes que, ben repartides, li serviran per a mantenir-se allà on és. No es tracta, per tant, de discutir què és millor o pitjor, què convé ni encara menys si les polítiques quadren amb els principis que dius defensar. Ni tan sols es tracta de cercar els millors per a cada lloc ni de preguntar-se si aquell que t’interessa de situar en aquell lloc hi és adequat, en realitat, si està capacitat o en condicions d’exercir aquella responsabilitat que li encomanes. I així funciona la màquina, implacable, fins i tot quan sonen totes les alarmes. Tal com es va demostrar ahir amb el cas del batlle socialista de Badalona.

PS. Bon Sant Jordi a tots. Aquesta vesprada a les sis ens trobarem, si ho voleu, per celebrar-lo amb Núria Cadenes i més convidats, en una altra d’aquestes converses confinades que anem improvisant per a mantenir el contacte directe amb els lectors i subscriptors. I recordeu que avui i cada dia podeu continuar comprant i regalant llibres. A les llibreries.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.04.2020  ·  22:25

Ja fa molt temps que els càrrecs públics són, en bona mesura, menys que mediocres. Però la evolució lògica d’aquest sistema de partits clientelars és la implosió. Perquè el nivell, moral i intel·lectual va baixant tant que, quan apareix una situació extraordinària, no són capaços de superar-la. És el que ara els passa als partits espanyols. El Psoe, per exemple. des de Illa i Sánchez, que ni entenen quin és el joc i quin el problema, fins a l’ex-alcalde de Badalona.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
22.04.2020  ·  22:34

Iceta sa, sala sa, gal sa, tripartit sa. Democracia de la vulgaritat i encara hi ha gent que va a votar per forrar politiquets miserables i mediocres. Democracia on line i fora politics

Asun Tejero
Asun Tejero
22.04.2020  ·  22:39

Per experiència personal, sempre he vist, que un bon cap, te un bon equip, busca els millors, treballa amb els millors, obté millors resultats. Per contra un mal cap, s’envolta, de gent que no li faci ombra, gent mediocre que no actua, gent que no discrepa, en definitiva gent sense criteri. Avui dia, els caps dels partits polítics, son mediocres, per tant els seus equips, son la mediocritat mes absoluta. Trobar un bon líder, avui, impossible.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
22.04.2020  ·  22:47

Un sistema mafioso sobre la sociedad inerme incomparablemente mucho más organizado y poderoso que lo de la mafia siciliana de Corleone

Constituido por el mismo Estado: gobierno, partidos políticos, magistratura, policía, ejército y la añadidura de todos los medios de comunicacion

Tanta suciedad será muy difícil ganarla con las buenas maneras

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
22.04.2020  ·  22:52

Bon article.
Em permeto d’afegir-hi dos apunts:
1. Haver convertit les administracions públiques en empreses de col-locació les ha hipertofiades de forma innecessària amb tot de paràsits. Alhora, ha disparat les despeses; ergo, més impostos, més requalificacions urbanístiques, etc
2. Les administracions públiques funcionen, en general, bé (vull dir que donen bon serveis a la ciutadania). Això és degut a que a totes elles hi ha una part funcionarial formada per gent professionalment honesta que assumeix el pes de la feina.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
22.04.2020  ·  22:55

Tens tota la raó, jo diria que és la pandèmia de la política i dels polítics avui dia.

El problema és com tallem això, estan més estesos que el covid-c-19 i un confinament no ho arregla.

Però és curiós, que sempre que es destapa algun cas de corrupció o el que sigui d’algun membre del PSC, apareix en les noticies un cas de corrupció als jutjats de l’antiga Convergència relacionada amb el tristament més famós tres per cent. Maniobres de distracció a tota màquina.

Tenim mala peça al tele.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
22.04.2020  ·  22:55

Si és així, i sembla que si, la pregunta és:
En quina situació tenim els nostres partits auto anomenats independentistes?
Quin és el nivell de podrimenta?

Seria interessant saber-ho

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
22.04.2020  ·  23:10

“Cada partit teixeix una xarxa entorn del seu dirigent i del seu aparell”
Aquesta és la realitat dels partits i sistema espanyol.
I els partits catalans no són cap excepció; de tal manera que abans és guanyar vots que el bé de Catalunya o la seva població.

Amb el sistema de partits actual no hi haurà mai independència (i els partits catalans l’accepten de molt bon grat).

Una nota al marge: Darwin seguia la doctrina de T Henry HUXLEY patró del sistema liberal del Mercat_Deu. De tal manera que el darwinisme és obra d’Huxley, no pas d’un pobre Darwin no massa intel·ligent i que va ser utilitzat pels pares de l’economia de mercat coetanis seus.

joan rovira
joan rovira
22.04.2020  ·  23:20

Les persones passen les “organitzacions” no. D’aquí que fins que no es canviïn aquestes organitzacions, cosa que no s’ha fet, excepte en una de les organitzacions empresarials NO canviarà res. Tal com @ Carles Farre insisteix a fer-nos adonar de com està organitzat en xarxa el poder mundial o, com explicava en una metàfora @ Pep Agullò, que l’adapto en el sentit que tots nosaltres en som la paret, en diferents estrats o nivells, segons l’organització de la societat catalana colonial, predemocràtica i “clientelar”, en graus alarmants, actual.

La primera filada de la paret és “la personal” on estem tots: espanyols del 155, catalanistes autonomistes i independentistes. Cal fer efectiu, com recorda sempre @ Josep Salart consum responsable o, @ Albert Miret i tants altres el mandat del 27 d’Octubre del 2017.
La segona filada és l’actual “organització política de la societat “que cal canviar. Llei electoral catalana amb llistes obertes i votació directa.
La tercera filada és l'”organització administrativa” que cal canviar. Llei de la funció pública catalana.
La quarta filada és l'”organització territorial” que cal modificar per evitar la situació colonial. Llei de l’administració territorial catalana.
La cinquena filada és l'”organització de les universitats i dels col•legis professionals” per evitar el clientelisme. Llei d’universitats i Llei dels col•legis professionals.
La sisena filada que afecta a tots els ciutadans. Llei dels drets dels ciutadans a la informació visual, premsa i les noves tecnologies.

La majoria de persones estan en més d’una filada o nivells de l’organització de la societat i cal desmuntar-la des de cada nivell. Si has anat a totes les manifestacions, com deu ser el cas de molts polítics, però no denuncies la manca de llei electoral o l’organització territorial o, si has estat professor o tens una professió lliberal i votes candidatures polítiques NO fas el que hauries de fer per ser conseqüent. Per això, no es belluga res de cap filada.

La pregunta és per què els actuals polítics NO fan res per canviar les diferents filades mentre demanen testimonialisme als ciutadans? I l’Advocacia, no denuncia el sistema judicial; Col. Economistes, espoli fiscal, Col. Enginyers, competències; Col. Arquitectes, habitatge social; Col. Periodistes, informació i no manipulació; etc. Cal descolonitzar-se, que vol dir sortir del “clientelisme” actual perquè sinó la societat és una estafa compartida que mena a la seva desaparició per estagnació.

Que diferents comentaristes manifestem. Així com; apunta @ Juan Martin Alegria sovint sobre la distinció entre causa, desencadenant i conseqüència. Parlant de les conseqüències assolim un primer grau de consciència, del desencadenat un grau més; però no resolem res. La solució està en la causa. I la causa és l’organització colonial; que no es tracta o poques vegades directament com avui que ho celebro. Enhorabona!

Només si reaccionem des de tots els nivells de l’organització de la societat catalana el mur en el qual estem tots immersos caurà perquè és mental i d’interessos, com el 1931 i 1976, que els partits varen pactar com intenten fer ara amb el sistema colonial espanyol; mitjançant personatges que són clarament facilitadors -dobles agents- o, traficants -quintacolumnistes- dels partits i de la resta del entramat professional. La situació actual a banda, d’antidemocràtica i indigna, ens allunya de participar en la construcció del nou paradigma.

Els personatges passen però les organitzacions, no. I repeteixen uns altres els mateixos vicis.

PD. Gràcies a VilaWeb i a tots els comentaristes per mantenir aquest espai de trobada. Bon Sant Jordi a tots.

Joan López
Joan López
22.04.2020  ·  23:36

No tenim gaire bé politics,tenim ejecutius d’empresas privadas amb diners publics,enomenadas partits,per aixó portem tans anys que surten casos de corrupció,i de politics con problemas greus de conductas o adiccions. Peró no tot està perdut,pocs peró hi han alguns que si que son politics honestos,hens correspond a nosaltres identificar-hos.
Bon sant jordi a tothom

Santiago Díaz
Santiago Díaz
22.04.2020  ·  23:50

Com és costum seu, ens ofereix una reflexió pregona, serena, valenta, I també diria inquietant, per ser el reflexe -al meu parer molt bó- de la realitat que vivim, I davant la qual sento que puc fer poc.
Gràcies Vicent!
Santiago Quijano

Josep Salart
Josep Salart
23.04.2020  ·  00:02

Avui l’editorial l’he trobat pedagògic, i vull quedar-me en un part que, per mi, ja ho diu tot:

“” Cada partit teixeix una xarxa entorn del seu dirigent i del seu aparell. I com més curt intel·lectualment parlant i més immoral siga aquest dirigent i aquest aparell, més curt i immoral acaba esdevenint el partit, per autoprotegir-se. I amb el temps, si els vots consoliden el negoci, menys interès té el partit a envoltar-se de persones dotades d’alts nivells morals o competències indiscutibles: són una amenaça per al cap del negoci, per a l’encarregat.””

Llegint-lo deu vegades, quedes enganxat a …..” i amb el temps, si els vots consoliden el negoci..”

Nosaltres, amb el permís de les trampes de la JEC, sempre tením la clau, per fer del territori que hem escollit viure, un lloc on els valors que entenem normals, estiguin a l’abast de tothom i de tot, des de protegir a una formiga i una flor per les abelles, a fer desaparèixer les residències de gent gran. Quan ens vulguin vendre una cosa, ja sabem de sobres que no es per anar be nosaltres. Doncs, desmontem-ho¡¡

Joan Rovira, no puc estar més d’acord amb el seu, els seus comentaris. Abraçada.

Enric Queraltó
Enric Queraltó
23.04.2020  ·  00:08

I a això com se li dona la volta? Ens han ensenyat a justificar la mediocritat i la corrupció, qui pot agafa i qui no agafa és perquè no pot. Aquest es un penques però al altre no el conec i tinc mandre de informar-me, total perquè? Nari nan, nari nan, nari nan, tal dia farà un any.

Antoni López
Antoni López
23.04.2020  ·  01:03

Article molt encertat, com els comentaris. Jo,que no vaig gaire enteratr, he arrivat , havent llegit tota la plana, a la conclusió que en comptes de partits tenim “càrtels”, no violents , integrats per un elvat % de panolis , dirigits, es un dir, per un mestretites, astut (pero res del’altre mon) i amb ansia de poder; de poder viure be. Doncs si això es aixina estem fotuts: El “cartel dels partis i el cartel de la toga i el cartel pel que calgui…la aixecarem torta la paret, com hi ha Deu
COMPREU AL MENYS UN LLIBRE I TORNEU A CASA. Salut per a tots/es.

Núria Castells
Núria Castells
23.04.2020  ·  01:09

Molts dels individus que arriben a dalt de tot són mediocres especialment en sentit moral. Ara bé, tenen determinades capacitats. No són “mediocres” en tots els aspectes. Penso en Iceta, Pedro Sánchez, Felipe González, Aznar, Santiago Abascal, Soraya S de Santamaría, etc. En molts d’ells es pot observar una barreja de narcisisme i amoralitat molt característica. Una barreja que els permet escalar, obrint-se pas implacablement, fins a assolir l’objectiu, que no és altre que el poder.
Aquestes característiques de personalitat expliquen també que, un cop a dalt, el que menys els importi sigui el bé públic.
Crec, fermament, que mentre no tinguem clar amb quina mena de personatges juguem la partida, anem venuts.
La teoria política, i la sociologia són bàsiques per entendre el funcionament dels personatges i dels engranatges polítics que suportem.
Però la psiquiatria, encara més.

Bon Sant Jordi a tothom!

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
23.04.2020  ·  01:15

Una descripció exacta de l’estat de la qüestió. Només faria un apunt en el sentit que, aquesta “evolució”, connecta bé amb l’evolució que va tenint la societat com a conseqüència d’aquest gran invent “neocon” que es la globalització. La globalització ha aconseguit imposar una nova manera de veure el nostre futur, una nova fe: no hi ha alternativa a les forces del mercat globalitzat. O t’apuntes al sistema, o quedaràs com un persona residual en aquest món de meravelles; o t’apuntes a la corrupció, gran o petita, o no tindràs lloc al partit; o t’apuntes a la compra per internet o seràs un tonto que compra car, etc.
Què bé que ens aniria un llibre que posés al dia aquella meravella de treball periodístic revelador que es va dir l’Oasi Català.

Matilde Font
Matilde Font
23.04.2020  ·  03:09

Com sempre Vicent, molt aclaridora la manera d’exposar-nos la realitat dels nostres governants i polítics en general. Gràcies un altre cop.

Bona diada de Sant Jordi a tothom i que compreu molts llibres i roses a les llibreries i floristeries dels nostres pobles.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
23.04.2020  ·  03:41

Alguna llei impedeix que els ciutadans s’ajuntin per interessos ideològics, econòmics, polítics, ciclistes, windsurfistes, castellers o boletaires i es constituexin en assemblea?. S’auto-organitzin, que s’acurin molt de prescindir d’aquells vampirs institucionals que tenen permanentment parades les antenes per detectar on hi ha sang per a xuclar i que es presentin a les eleccions?. Si no és per aquest camí, em sembla que no hi ha remei.
Les actuals màfies polítiques i electorals estan perfectament aferrades i copen els llocs estratègics i de decisió i impedeixen que qualsevol proposta democràtica tingui possibilitats de reeixir i superar els interessos interns dominants. No cal ni dir que els actuals partits polítics estan tan desacreditats, carregats de merda, de compromisos vergonyosos, i de personal impresentable,que cada día perden més prestigi, fiabilitat i l’addicció de més votants.

Carles Serra
Carles Serra
23.04.2020  ·  03:51

Gràcies Vicent per el teu art

Lluís Paloma
Lluís Paloma
23.04.2020  ·  04:09

Tens raó, Vicent. És depriment. De totes maneres, si t’atreveixes a sortir del marc barceloní, crec que un estudi sobre el canvi que hi ha hagut a l’Ajuntament de Terrassa, fet des de l’objectivitat més absoluta, podria ser molt interessar per a tots els companys lectors. A les municipals de fa prop d’un any, Jordi Ballart, amb la marca política Tot per Terrassa i un programa estrictament terrassenc (municipalista, per tant), va aconseguir tornar i arrabassar l’alcaldia al PSC, el seu antic partit amb el que havia acabat en punxa, i la veritat és que es nota el canvi, després de quaranta anys de PSC que en general van ser molt semblants a allò que avui ens descrius en un editorial genial.

Joan Ortí
Joan Ortí
23.04.2020  ·  04:16

Vicent, article per emmarcar!
Has descrit perfectament el càncer de la política a casa nostra.
Si el sistema per ell mateix ja es pervers, llistes tancades, amiguis-me, corrupció; el nou sistema inventat per Tarradellas i Adolfo Suárez del cafè per a tothom, va alimentar el sostre considerablement del amiguis-me i les noves administracions autonòmiques han estat unes fabriques improductives i unes agencies de col·locació comprant vots a carretades.
Tot això acompanyat per una assegurança de permanència en el sistema que t’oferia la possibilitat de passar com alcalde a ministre i sinó com ambaixador o en algun consell d’administració d’una gran empresa o ministre d’afers exteriors.
Aquest indecent mercadeig de la política s’ha anat erosionant perquè els partits tancats en ells mateixos no han sabut formar a noves fornades de polítics mes o menys brillants perquè el propi sistema no ho permet i llavors el nivell polític ha baixat en picat i els polítics s’han convertit en purs funcionaris per conservar com mes temps la poltrona i prou.
La pandèmia i el càncer del sistema ja esta servit.
De totes maneres el sistema a vegades juga males passades i si al final no et converteixis en president del senat un company directe de la teva llista passarà a ser ministre de sanitat, com a mínim queda compensat no? Tant sa val que no tingui ni idea del mon de la sanitat, s’ha de cobrir la quota territorial de partit.
Descrita fins aquí la profunda i fastigosa mediocritat de la política, entre la teva magnifica descripció Vicent i alguns comentaris de lectors de VilaWeb això està dat i beneit.

Però crec que mes que mai hem de reaccionar i la societat catalana desprès de la pandèmia i de la manera en que s’ha gestionat a tot arreu, hem de prendre la resolució que el sistema s’ha de canviar radicalment. Prous partits tradicionalistes del regim del 78, prous llistes tancades. Implicació de la societat civil en la primera línia de la gestió política, implicació total de la joventut de Catalunya per vestir una nova manera de fer política. CDR, ÒMNIUM, ANC, TSUNAMI tots units per trencat el sistema del 78 i vestit un nou sistema. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de ser completament diferents.
Si ara no fem una certa revolució del sistema, el sistema sens acabarà engolint definitivament.
PS.- A Europa tenim ja una reacció en aquesta direcció: https://www.lavanguardia.com/natural/20200414/48502376874/nace-una-alianza-social-politica-y-economica-para-la-recuperacion-verde.html
Catalunya no pot deixar passar aquesta oportunitat de capgirar-ho tot com un mitjó.

Rosa Guallar
Rosa Guallar
23.04.2020  ·  07:03

Molt ben explicat. Resumint: gent curta i amb connivència plena. Aquesta és la causa de la mediocritat dins dels partit. De la mediocritat que ens governa des de Madrid. España és així. Però a Catalunya també ho podem observar. També en algun partit indepe… Tanta cohessió i tanta cúpula…i que si té tants anys d’història…bla bla bla.

Antoni Gavarró
Antoni Gavarró
23.04.2020  ·  07:17

Tenim una hidra de mil caps que ocupa el lloc del drac que ens cal vèncer en els temps actuals.
L’admirat Partal n’il·lumina un dels caps que pot ser seria més senzill abatre amb l’aliança de la premsa no cortesana, que encara en queda, amb el cos electoral més format políticament, que diria que dia rera dia creix.
Però és una hidra venjativa i cruel, que utilitza aquest cap clientelar per amagar la seva naturalesa simplement violenta que és antiestètica i poc productiva a mitjà termini però que li confereix una brillantor d’adrenalina tòxica que enlluerna als qui en realitat són les seves principals víctimes, els qui la serveixen no per clientelisme, sinó per tradició cultural en el sentit sociològic de Burdieu.
El monstre en té molts d’altres de caps, i actuen harmoniosament per un objectiu que l’alimenta i el sosté: l’aràcnic mos d’exigència diària del nostre esforç, del nostre talent, de la nostra humanitat.
Sant Jordi certament tenia coratge, una llança, un escut i un bon cavall, però sobre tot coneixia el plec exacte per on havia de ferir i matar el drac.
Nosaltres amb el primer d’octubre del 2017 també n’hem aprés el punt flac, l’exercici insubornable dels drets, però la llança era curta, no teníem escut i més que un cavall, muntavem un asenet simpàtic però espantadís. Massa sovint ens oblidem que salvàrem amb el nostre coratge col·lectiu el tall més preuat per a l’alimentació de la bèstia: la nostra dignitat com a poble, però no estroncàrem la sagnia dels tributs.
Avui en mig del dol general pandèmic, és el nostre dia de roses i llibres, de passió i reflexió, de determinació i coneixement. I pot ser sí que cal atacar el cap clientelar, però solament si és part d’una estratègia més general indispensable per abatre definitivament i del tot la bèstia, no fos cas que ens quedessim inclusivament sense el ruc xaruc.

Carles Farre
Carles Farre
23.04.2020  ·  07:26

Perquè també ho es la gent que els vota

Felix Figueras
Felix Figueras
23.04.2020  ·  08:18

La resposta és ben senzilla.
Personatges com Iceta o Sol ho gestionen tot.

Marià Puig
Marià Puig
23.04.2020  ·  08:24

Més clar i entenedor, no es pot explicar. Que be que existeixis . Moltes gràcies.

Albert Miret
Albert Miret
23.04.2020  ·  08:44

L’editorial d’avui m’ha agradat molt. Explica a la perfecció les organitzacions d’uns partits que avui, tal com són, ja no serveixen per res a la societat, més aviat han fet que la societat els serveixi a ells per assolir el seu interès de riquesa i de pervivència en el poder. És incontestable, funcionen així, però en tot plegat m’ha semblat que falta una premissa més, i és l’absència de presentació demostrable dels resultats de cada legislatura. Mai es fan públics resultats demostrables -amb alguna cosa més que paraules-, del que aquell equip o equips han assolit per al progrés i/o el benestar de la població que els va elegir. Per tant, aquesta ambigüitat quan no ocultament dels resultats palpables i reconeguts, que en l’empresa privada seria una condició “sine qua non” de la pervivència en un lloc de responsabilitat, acaba de tancar el cercle de la ineficàcia, i avui ja s’ha arribat al punt que en la propaganda electoral, els partits no expliquen els seus objectius, com a molt, els enuncien, però mai expliquen com ho pensen fer. Si ho fessin, la gent podria valorar el nivell de credibilitat o bé que els estan aixecant la camisa, que és el que passa. Quan t’ho llegeixes, veus que allò no són objectius, si no cartes als reis per a il·lusionar els il·lusos que no es pregunten ni critiquen res i regalen el seu vot per qüestions d’estètiques i/o simpàtiques que intel·ligents i contrastables. Per això cal exigir les llistes obertes, perquè com a mínim podríem deixar de votar a inútils públics i reconeguts, amagats en llistes obligatòries gairebé sempre elaborades per ells mateixos.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
23.04.2020  ·  09:11

Molt encertat. Molt encertats els comentaris també, especialment interpel·lat pel del Jordi Pedemonte, parcialment contestat pel felix Figueras.

Bon Sant Jordi!

josep soler
josep soler
23.04.2020  ·  09:21

Genial! La millor diagnosi de les cúpules dels partits que he vist mai. No cal un llibre de 900 pàgines, amb 600 paraules en Partal ha fet un precís mapa mental dels partits. La brevetat és la cortesia dels savis.

Josep mir
Josep mir
23.04.2020  ·  09:24

Així, els votants de què serveixen. De NINOTS?

Ramon Sans
Ramon Sans
23.04.2020  ·  09:25

Gracias por el artículo, si se decía que un país que margina a las mujeres pierde un 51% de la materia gris disponible , si se decía que quien no tenga un sistema educativo gratuito de calidad para tod@s pierde otro porcentaje de gente brillante…

Añadimos lo que el sr. Partal denuncia en su artículo , añadamos que el sistema clientelar hace que se conviertan en puestos políticos hasta los bedeles cuando en otros estados nórdicos que funcionan todo es meritocracia y tendremos el desastre servido …

Como decía Alfonso Guerra quien se mueve no sale en la foto, y nadie RECTIFICA a la mano que le da de comer , ni en privado ni mucho menos en público… y el desastre crece.

Tengo el convencimiento moral , ojalá me equivoque , que en Madrid esto está ocurriendo con la crisis sanitaria y con la sospecha que el “primer soldado” está al frente con una cohorte de aduladores, impermeables al buen juicio que llegan a soltar burradas como lo de ayer que las personas muertas han sido acompañadas por el ejercito https://www.elnacional.cat/es/politica/robles-mortes-coronavirus-ejercito_495429_102.html … y que aplican recetas según titulares de prensa .

Yo quiero la independencia para parecerme a los países nórdicos y que ojalá España también lo consiguiese, pero dudo que España se lo plantee y empiezo a dudar que todos los partidos catalanes lo quieran.
Si es cierto que muchas personas, ONGs quieren lo mejor para la sociedad , lo demuestran cada día con su trabajo y solidaridad sin esperar nada a cambio… ojalá rectifiquemos y ganen los buenos .

Salut i sort .

Pep Agulló
Pep Agulló
23.04.2020  ·  09:35

UNA S.A. A COSTA DE LA CIUTADANIA

És ben bé això.

L’editorialista diu:” l’obsessió dels reformistes era l’estabilitat. La democràcia era secundària…”. En rigor s’hauria de dir: la democràcia era incompatible, perquè la finalitat d’aquella transició era la continuïtat del règim del 39 per altres mitjans. Les formes democràtiques, eren i són això, disfresses per a l’homologació a Europa. Res més.

El tercer i quart model, no són democràcies perquè la política es fa contra la ciutadania. Aquesta diferència s’ha de destacar.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
23.04.2020  ·  09:40

Snyr. Rovira. Un plaer llegir el seu comentari.
Bona editorial snyr. Partal.
Bon San Jordi a tothom i totadona

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
23.04.2020  ·  09:45

M’ho he preguntat moltes vegades! i em sembla molt bona explicació la que ha fet Vicent. Moltes gràcies i una bona Diada a tothom.

alfons jorro
alfons jorro
23.04.2020  ·  09:46

L’estat espanyol ha creat un ambient polític judicial i de pors…. que les persones vàlides, cada vegada passen més de la política. Si continuem amb aquesta inèrcia, al final una gran majoria de càrrecs públics estaran ocupats per inútils i vividors

Lluís Caula
Lluís Caula
23.04.2020  ·  09:57

Encertat l’article, però per mi, aquest Sr. el ex batlle, ens ha demostrat amb els fets ho que tu has explicat vers els partits, a mes ens ha mostrat, el seu baix nivell humà i de principis democràtics que posseeix, vaja per mi es un fatxa
Bona diada
Lluís Caula

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
23.04.2020  ·  10:02

Aquest canvi a la forma d’escollir els nostres representants l’ha de promoure els mateixos que ja hem escollit, doncs tenen el poder delegat.
Ho veig molt difícil.

Va haver-hi el cas de Primàries d’en Graupera que no va tirar endavant perquè els votants actuen en un 75% per inèrcia i la resta per clientelisme. O potser 70, 25 i 5% que si pensa qué i a qui vota.
Tampoc no sé si un cop assolit el poder hagués mutat a ser “casta”, com li ha passat a Podemos/Comuns.

El canvi podría començar fent que tothom que es presenti a eleccions signi d’entrada una carta de dimissió si no compleix el que va prometre en campanya, i, per part dels electors, votar només els polítics que es presentin amb aquesta carta de dimissió.
Així tindríem promeses electorals creïbles, perquè saben que han de poder complir-les, i no ens vendrien fum (com ens ha fet algun partit otrora dit independentista) només per segrestar el nostre vot.

David Badia
David Badia
23.04.2020  ·  10:55

Diguem clar i català, el principals culpables del que ha passat a l’Alcaldia de Badalona es ell, l’Iceta , Salvador Illa i sobretot el parti PSOE-psc.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
23.04.2020  ·  11:14

No val la pena perdre-hi el temps. Ni el sr. Pastor ni el seu partit s’ho valen.

Daniel Mir
Daniel Mir
23.04.2020  ·  11:14

De fa molt de temps se sap que els bolquers i els polítics s’han de canviar sovint i per el mateix motiu. És el principi de Peter, pur i dur: tot-hom tendeix a ocupar el seu nivell d’incompetència i Arquímedes ja sabia que l’or s’enfonsa i la merda sura.

Res de nou sota el sol.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
23.04.2020  ·  12:11

Excel·lent descripció del clientelisme, del nostre sistema polític. Crec, Vicent, que aquest editorial l’hauries de guardar per el pròxim llibre que escriuràs perquè es mereix unes bones tapes i una bona estanteria. De fet, dit d’una altra manera, amb molta menys precisió i menys qualitat literària s’ha dit de moltes maneres el mateix, des de fa molt temps de forma reiterada, en els comentaris als teus editorials. És una constatació profundament decebedora i trista, perquè després d’això què?. És evident que la desunió de l’independentisme és en l’arrel del clientelisme, com també ho és el processisme, mantenir-se en aquest estatus teatral de fer veure que vas a totes sense moure’s ni un pam per tal de mantenir la paradeta. I és que les prebendes són molt importants i els soques que ocupen llocs als ajuntaments, parlament o diputacions, alguns des de fa molts anys -autèntica carrera professional- què farien en el mercat laboral dels mortals?. Després de molt temps parlant dels mals de l’enemic potser ara ens tocaria parlar de com en sortim d’això. Trobo a faltar reflexions o propostes per trencar aquest cercle viciós. Si demà tornem a parlar i demostrar la mala gestió del govern central o el clientelisme dels nostres partits polítics, malament, estarem perdent el temps. Ja n´hi ha prou de llepar-nos les ferides. Si volem sortir del pou hem de deslligar-nos de tota la merda del passat recent, de tota, de la dels altres i de la nostra. Si som una nació, i ho som, segur que tenim prou pòsit intel·lectual, prou savis i prou honestedat per redissenyar la sortida. Parlem d’això si us plau.

David Mascarella
David Mascarella
23.04.2020  ·  12:17

Els partits els formen persones oi? algú aquí diu coses molt assenyades que caldria canviar sobre aquest model organitzatiu d’una societat cohesionada i civilitzada que no tenim com al Nord?

Potser per començar caldria que des de baix, es treballés en el camp polític, i en comptes de recórrer a l’autoflagel·lació es prengués la iniciativa en primer terme, de millorar els partits amb la incorporació d’aquells que tenen clar el camí. Segur que la militància i la societat amb el seu vot, recolzarien l’aire fresc de les noves aportacions. I si per causes superiors no fóra possible, doncs canviar el sistema.

Un partit és un instrument per actuar en democràcia, un ganivet o una destral també són instruments, que serveixen per cuinar, o fer llenya, i també per matar, depèn de qui el fa servir. El descrèdit de la fòrmula més democràtica de participació és aquest.

Josep Francesc Pèrez
Josep Francesc Pèrez
23.04.2020  ·  12:35

Per a mi, el problema primari que té el sistema rau en la forma de triar el líder del partit.

En qualsevol partit hi ha conformat un nucli de poder. Els que més s’hi mouen. Els més ambiciosos de poder, aquells que es projecten sobre la militància i saben moure’s projectant confiança sobre els companys, o por d’arraconament si no els mostres afecció manifesta. Aquesta última provoca submissió, si l’individu té voluntat de medrar dins del partit.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
23.04.2020  ·  12:41

Només cal mirar la foto dels que al psc van pujar a Pastor i la foto de Dolors Sabaté.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
23.04.2020  ·  12:59

Excel·lent anàlisi! Els mateixos mecanismes factuals que utilitzava el franquisme en els seus grups de poder, s’ultilitzen als actuals partits polítics. La clau del franquisme no era el feixisme, era la corrupció! La corrupció organitzada quanticament, diria, entre aquells diferents grups de poder, i tutelada i afavorida per la presència o l’ombra, de un dictador amo de la violència, que decidia qui tenia dret a robar i qui no, i fins on podia arribar. I que establia així un equilibri entre tots els grups de poder: l’exercit, l’esglesia, la noblesa de roba (els funcionaris burócrates) i els terratinents barrejats amb una alta burgesia (grans empreses, bancs,…) domesticada per produir i no molestar.
Desaparegut el dictador, o substituit més o menys simbolicament per un rei, el mecanisme segueix funcionant, amb uns partits i uns governs que segueixen el model a petita escala i en els diferents àmbits territorials (país, regions,ajuntaments). A petita escala d’acord amb la modesta part del poder que realment tenen. Així es fa una selecció natural darwiniana dins dels partits, però en negatiu: només arriben als alts càrrecs els més ineptes! Els politics d’avui són pitjors que els d’ahir, però millors que els de demà. Un exemple frapant és el que ha passat al Psc: la seva evolució històrica ha sigut i és exactament aquesta. Però desgraciadament, aixó amb més o menys intensitat, ha passat també a tots, tots, els partits.
I serà molt difícil trencar aquest cercle viciós. Només ho veig possible amb un canvi bàsic de consens, general i per tant constituent. Més val que seiem tot esperant….

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
23.04.2020  ·  13:12

Bona analisi per comprendre l’estat espanyol i el comportament dels partits amb esperit colonialista.
Llàstima que hi ha un partit que es diu independentista i que está agafant els mateixos tics (i que, per a mi, ja no fa part dels nostres). Camina amb un coix i acabaras com ell.
La clau està en el nostre vot. Jo crec que no cal crear altres organitzacions (o partits) per les proximes eleccions. Es suficient una llista amb el President Puigdemont al capdavant. Tenim la Crida. Tenim JxCat. Tenim l’Albano Dante.Tenim un fotimé de gent valuosa que no tindria problemes amb presentarse sota una sola llista.
No ens cal més confusió.
I si la CUP o els CDRs o el sursum corda diuen que és una estrategia “convergent”?. A hores d’ara, aquesta critica és iniqua i absolutament anti-historica.
A proposit, perque ningú parla del Consell per la Republica?. Perqué no es fa una nova campanya d’adhesions?.
Ara ja és clar que la independencia només vindrà per la via de l’exili. I el President Puigdemont és l’unic que ha analitzat i ha reconegut els errors d’Octubre.
Per això, considero que és el més qualificat per no repetir-los.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
23.04.2020  ·  13:44

Ès el model clientelar de partit i de pseudo-democràcia bastit, junt a l’encarregat Abril Martorell del mai prou ben valorat Adolfo, per aquell altre pare putatiu (perdó, prostitutiu) de la pàtria, Alfonso, germà d’aquells Juan i Antonio que van criar fama i encarregat pel porta-girat Felipe d’ordenar digitalment, amb els dits la mà, que llavors encara no estava la tecnologia per filigranes, el vot del diputats, entre molts altres encàrrecs, i que va imposar el lema “Er que ze mueba no zale a la foto”, de fondes ressonàncies democràtiques.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
23.04.2020  ·  14:02

Molt aclaridor Vicent, gràcies. On ens trobem després de quaranta anys!

jordi Rovira
jordi Rovira
23.04.2020  ·  15:19

Sí, tan aclaridor com no ho havia estat mai
No pas pel to d’aquesta editorial; sinó en general, la consciència de molta gent vestint sobre el subjecte Espanya, una mirada que va més enllà de una dicotomia o altra: República, monarquia; democràcia, dictadura; esquerres o dretes.
En efecte, estem anant més enllà. Molt més del que cap discurs hagués assajat provar en aquest país nostre. Ja no és descontentament, tampoc és ràbia; només un treball fi i minuciós que va descabdellant el què d’un sistema que no pertoca ni respon a les demandes existents.
I no es trata de fer llenya de l’arbre caigut, només de veure que ja estava a terra. Senyors: el rei va nu!

Joan Cuscó
Joan Cuscó
23.04.2020  ·  15:25

L’analisi es pot aplicar perfectament, per exemple, a la sexta farreras i cia.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.04.2020  ·  16:20

El episodio nacional del que ha sido protagonista el ex-alcalde de Badalona, por cierto, yo siento mucho que este señor, en tanto que persona, haya llegado al punto de vivir lo que ha vivido, una pena, es un fracaso personal mucho antes que un fracaso político, no quisiera estar en su piel en estos momentos, este episodio nacional, en mi opinión, pone en exergo una cosa que nos debiera aterrorizar a todos.

El mundo de la política, de los cargos políticos con cierta relevancia, es un mundo (aquí y en la China mandarina) endogámico pero no solo de dentro de cada uno de los partidos sino dentro del conjunto del corpus político. El mundo de los políticos es como el mundo de los banqueros. Se hacen concurrencia y se reparten cuotas de mercado pero entre ellos, si hace falta, se defienden, al igual que se defiende cualquier gremio, si el ataque proviene de otro gremio.

Cae el alcalde de Badalona del PSC, debido a una deplorable patología (el caso Cristina Cifuentes fue otro) ¿Y? Y no pasa, ni pasará nada, porque en el mundillo de los alcaldables de Badalona (y es solo un ejemplo) unos y otros sabrán perder o ganar para perpetuarse. Que hoy pierde el PSC y gana el PPC, pues no pasa nada, que en un improbable rebote gana Guanyem Badalona en Comú, pues no pasa nada, la cosa quedará siempre dentro de las reglas del mundillo de los políticos, defender al gremio.

Es como en la mafia siciliana, calabresa o napolitana, se respetan entre ellos porque se reparten el territorio y el negocio. Unas veces uno gana más que otro y, otras veces otro gana más que uno pero, el objetivo, es, ante todo, mantener el negocio.

A mis treinta, treinta cinco años solía ir con cierta regularidad, por razones de trabajo, en el ámbito de asuntos sociales, a Gasteiz. En aquellos años, sin ser un ingenuo rematado pero sí un poco, recuerdo que yendo a un bar cerca del Parlamento Vasco, me encontré a varios parlamentarios de signos opuestos compartiendo, en alegre conversación, pintxos, zuritos y vinos. Me quedé a cuadros. ¿Cómo es posible que una hora antes se hayan echado los trastos a la cabeza en sede parlamentaria y ahora hacen risas comiéndose unas croquetas de bacalao?

Años después, reflexionando sobre la escena (es una escena que siempre me ha perseguido) llegué a la conclusión de que se puede ser enemigo político pero también ser dama o caballero en torno a un pintxo y un vino.

Muchos años después, entendí que no, que ni lo uno ni lo otro. Entendí que todo era una cuestión gremial, casi como entre las distintas mafias, no nos queremos pero nos necesitamos, mantengamos el rollo, y lo peor, entendí que quienes mantenían ese sistema somos nosotros, los votantes.

¡Dramático!

¿Cómo salir de esa trampa tan sibilina, la mal llamada “democracia”?

Pues, la verdad, admito que no lo sé. No tengo la fórmula mágica.

Lo que sí sé es que Catalunya, a partir de su enfrentamiento del 1-0, una primicia en la historia de este país, contra el omnipotente Estado Español representado por la Corte del Reino, se encuentra en una posición más cercana a conseguirlo que, por ejemplo, Castilla La Mancha.

Ahora, quizás, probablemente, lo que falta por hacer es enfrentarse abiertamente, sin complejos, ni miedos, a nuestra propia Corte del Reino (la del Principado), a la de todos aquellos que, por mantener su estatus gremial, son capaces (y lo hacen) cantando eternas milongas procesistas y mantener así sus puestos a costa de nuestro voto. NO, no sólo es ER(C), es también todo ese establishment falsamente independentista de los ex-convergentes, e incluso de las Pilar Rahola que se rasgan las vestiduras para no romper un plato (que me disculpe el atrevimiento), de la advenediza y entrañable Bea Talegón e incluso del español, defensor ambiguo de la independencia de Catalunya, Santiago Niño Becerra, en fin tantos y tantos que lo único que hacen es golpear con un palo al agua para ver cómo se transmiten las ondas sin que, jamás, creen un tsunami de verdad.

En muchos de los comentarios a muchos de los editoriales del sr. Partal se repite el comentario de lo del Consell per la República y de la poca gente que se ha inscrito. Estoy inscrito al CXR y soy socio (habiendo pagado cuota); creo que menos del Barça y de la Asociación de Castellers me he asociado a todo lo que un independentista catalán puede asociarse (pagando cuota).

Yo ya tengo todas las camisetas de las Diadas de los últimos 9 años. Tengo la taza solidaria diseñada por Jordi Cuixart. Me he comprado el libro del Raül Romeva, el de este y el de aquel. He soltado un montón de euros por este y aquel. He participado en este sopar groc y en aquel vermut nosécuantos. He ido a reuniones del CDR de mi pueblo que más que reuniones parecían reuniones parroquiales, me he autoinculpado, en fin, creo haberlo hecho todo o casi todo.

Bueno, pues mi reflexión es que TAMPOCO el CXR nos dice con claridad meridiana cuál es la hoja de ruta. Pareciera como que el gremio de los políticos, este también, sigue actuando como un ente gremial. Y si por parte de Carles Puigdemont, Toni Comin y Clara Ponsatí no fuere así, que nos lo digan clara y nítidamente. Los candidatos a contagiarse del virus del Principatvirus, nosotros los votantes, se lo agradeceríamos.

Basta ya de marear la perdiz.

Roser Caminals
Roser Caminals
23.04.2020  ·  16:23

És hora de donar suport a un moviment, no a un partit.
Al CxR no se n’hi dona prou, i al FR d’en Graupera no se n’hi va donar gens, perquè molts votants són còmplices d’aquest clientelisme i no saben sortir de les quatre parets del partit.

Bon Sant Jordi a tothom des d’EUA.

david graupere
david graupere
23.04.2020  ·  20:17

No podria estar-hi més d’acord, amb vós, Sr. Partal. Em complau dir-ne menjadores oficials, trobo que és un nom més festiu i adient del que avui fan els polítics.

La societat catalana s’ha espanyolitzat força, una mica més que la valenciana, al seu torn, la murciana -renegada del seu passat valencià- la seva espanyolització és en grau màxim, els mena a un espanyolisme feixista i anticatalà, la murciana en perdre els referents valencians, la seva identitat-matriu, deriven en una exaltació de la cultura imposada, de forma estrafeta i reaccionària, perquè van ben perduts com a societat. L’assimilació cultural és una desfeta del mateix sistema cultural.

Jaume Riu
Jaume Riu
23.04.2020  ·  20:41

No puc estar-hi més d’acord.
Comparteixo plenament l’anàlisi tan didàctica i, diria jo, reposada i serena per ser més contundent.
Al final del franquisme l’obsessió dels reformistes era l’estabilitat. La democràcia era secundària, o era senzillament incompatible com diu Pep Agulló, i el resultat d’aquella tria horrible, esclerotitzat amb el pas del temps, són aquestes màquines monstruoses en què s’han convertit avui els nostres partits polítics.
En efecte, mireu al cap d’amunt de les cúpules dels partits i mireu els currículum personal dels que manen, i n’obtindreu una descripció precisa de quina és la ideologia del partit.
Per cert, ja hi ha un canvi de paradigma amb una alenada de líders que no són polítics però estan circumstancialment a la política. D’aquests hi ha exemples com Macron, Puigdemont, Cuixart, Forcadell, Ponsatí, Romeva, o el mateix Torra.
La política de partit és la religió de la democràcia, amb els mateixos inconvenients.

Jaume Gras
Jaume Gras
23.04.2020  ·  22:28

No sé si això es conseqüència exclussivament del pas del temps. Fa 35 anys, durant els primers compasos de la “democràcia que ens vam donar entre tots”, a la comarca del Baix Llobregat, de casos una mica heavy com aquest, en aquest cas de dependència als diners, també se’n van donar diversos: a Viladecans, Sant Andreu de la Barca, Olesa, Pallejà, L’Hospitalet de Ll. etc…i sempre coincidia amb les mateixes sigles.El que passava era que l’oasi català, també el de la premsa, magnificava el que volia i també callava el que corresponia. Sobretot si eren forces de progrés. Aixì hem arribat.Per altre banda, que no s’enfadi ningú, fa temps que no heu passejat per Badalona? No pel passeig, no… sino per la zona on hi viuen (malviuen) els 270.000 mil restants. Salut i Sort.

Josep Barba
Josep Barba
23.04.2020  ·  22:30

.Hem vist comunes, organitzacions, docents, sindicals o d’acció social, que funcionaven i creaven. Els actors compartien una idea no dogmàtica i creativa, que s’anava manifestant en la seva actuació. Algunes encara funcionen, però altes han desaparegut, han anat perdent vitalitat i s’han anat desfent.
El procés destructiu més corrent, s’inicia amb l’entrada d’oportunistes, paràsits o tramposos, que no comparteixen l’esperit creatiu. Cal barrar el pas a l’entrada d’aquestos elements i no és fàcil, trobar una norma o mecanisme eficaç.
Els nous elements no actius o paràsits, s’incrusten, encara que sigui de manera inconscient, en la xarxa energètica del organisme, i fan que perdi vitalitat; el parasiten.Quan això passa i no s’hi posa remei, els més compromesos, si creuen que no poden redreçar la situació marxen, amb el que el conjunt es va degradant; i mica en mica aniran marxant altes i altres fins que la organització mor per inanició i desapareix. Pot ser que sorgeixi un líder trobi la manera de que la organització pugui parasitar el seu entorn, i allò que va néixer irradiant, s’ha corromput. Aquí si que la paraula, és escaient. Es parla sovint de corrupció, d’una manera inadequada, no més es pot corrompre allò que ha estat sa.
Aquest ha estat el fracàs de moltes organitzacions llibertàries, que no han trobat una norma organitzativa rigorosa. La CNT que al congrés del Primer de maig de 1936 va plantejar amb una gran lucidesa, un reguitzell de problemes de organització i representació política, apuntava cap una revolució molt innovadora. El problema és que va admetre en el seu sí, personatges que eren malfactors en el sentit literal de la paraula; aquesta va ser la ruïna de la revolució anarquista.
He conegut empresaris que explicaven amb admiració el funcionament de les seves empreses col·lectivitzades. El Sr. Joaquin Folch Girona, que als anys seixanta era un del individus més rics d’Espanya, feia elogis dels anarquistes que van col·lectivitzar l’empresa de la família. Quan li van comunicar que l’empresa era del treballadors, i si abans era l’amo, ara era ciutadà Folch i el comitè duria la gestió. Va entendre que havia de marxar, que allà sobrava. El comitè li va demanar que s’ajuntés al projecte, dons ell els podia ajudarconeisperò li volia marxar, i que li demanaven que els ajudés.
En altres col·lectivitzacions va primar la rapinya, la venjança i el resultat va ser la victòria del feixisme.
La Guerra Civil va ser una guerra, fruit d’un enfrontament criminal, que van atiar els més destructius. Una oportunitat perduda.
Franz Borkenau a la seva obre The spanish cockpìt relata una discussió entre un anarquista anglès i un espanyol. L’espanyol li deia que ells, els anglesos, mai no podien fer la revolució dons eren fills de menestrals i botiguers, gent honrada i conservadora, però els espanyols eren fills de lladres i bandolers dits i podien fer-la.

Aquesta va ser la gran errada, el predomini de la rancúnia i la rapinya, sobre la creativitat.

Si no resolem aquest problema, anem a la merda, o no hi anem, ja hi som.

l

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes