22.04.2020 - 21:50
La teoria política ens ensenya que hi ha quatre maneres de bastir aquell consens mínim que qualsevol societat, però encara més qualsevol societat democràtica, necessita per a viure.
Hi ha el consens que es basa en l’existència d’una societat civil forta, capaç de discutir racionalment, i que té, constitucionalment, garanties que els processos de decisió democràtics seran sempre respectats per l’estat. Seria el cas de les societats nòrdiques, d’Alemanya, del Regne Unit o els Països Baixos, si més no fins fa poc.
En segon lloc, hi ha el consens que emergeix d’una gran autoritat personal. És un model complex perquè de vegades coincideix i és possible en democràcia i de vegades, no. Però Churchill o Mandela, per a posar dos exemples ben diferents, van ser capaços d’aconseguir-lo.
En tercer lloc, hi ha la violència. L’ús de la violència generalitzada per a crear, amb la repressió, una por social que no deixa de ser un consens. Seria el cas, sobretot, de les dictadures, però també de moltes democràcies en moments excepcionals o contra determinats sectors polítics i socials.
I hi ha finalment la gran fàbrica de consens que naix de l’establiment d’un sistema clientelista, de la corrupció. En aquest cas el consens es forja amb un intercanvi d’actuacions polítiques per a obtenir beneficis econòmics, directes o indirectes, personals o col·lectius, però finançats sempre amb recursos públics.
Molts governs, especialment als països democràtics, acaben fent combinacions. Els dos primers mètodes són complicats. El primer origina una estabilitat extraordinària i és l’enveja teòrica de tothom però imposa un control ferri dels polítics i reclama una moralitat elevada i compartida. Difícil. El segon és una loteria: els grans líders no apareixen del no-res ni apareixen quan tu vols. Per això els altres dos mètodes, dissortadament, formen part del funcionament de la major part d’estats del món, especialment de les democràcies tèbies. La violència és antiestètica i ineficaç a la llarga, però a vegades serveix de darrer refugi, per a mirar d’evitar que l’estat s’enfonse –què ens n’han d’explicar, d’això, a nosaltres! Tothom està d’acord, però, que és un recurs extremadament volàtil, de manera que és el quart mètode el que, sobretot, ha acabat imposant-se.
El clientelisme té el problema que és molt car i aixeca escàndols constants. Però és funcional. Sobretot si hi ha unes bases constitucionals que l’abonen. Això passa a l’estat espanyol o, per a posar un altre exemple que no siga sempre el mateix, a Itàlia.
Fent servir el clientelisme, convertint-se per dir-ho així en empreses, els partits polítics adquireixen un gran poder sobre els individus i la societat. Especialment exagerat en el cas de l’estat espanyol, perquè la transició es va dissenyar amb el control com a única obsessió i amb els partits com a mecanisme privilegiat per a exercir-lo. Per això, de totes les possibilitats, es van triar les pitjors i es van imposar, per exemple, les llistes tancades o la manca de democràcia interna. No són elements anecdòtics, no són tries circumstancials, sinó peces i principis clau del disseny de la transició. Al final del franquisme l’obsessió dels reformistes era l’estabilitat. La democràcia era secundària. I el resultat d’aquella tria horrible, esclerotitzat amb el pas del temps, són aquestes màquines monstruoses en què s’han convertit avui els nostres partits polítics.
No us heu demanat mai per què cada dia la mediocritat és més exagerada en la cúpula de la política catalana i espanyola? Doncs és un procés, si em permeteu de dir-ho així, darwinista. Qui hi ha al capdamunt de la burocràcia partidista domina la cadena alimentària del Partit S.A. –ja m’enteneu. I d’acord amb aquesta dominació distribueix i atorga sous i beneficis, prebendes; col·loca aquest o aquell allà on li convé, per interessos o per afinitats que no tenen res a veure amb el bé comú ni amb la capacitació del personatge.
Cada partit teixeix una xarxa entorn del seu dirigent i del seu aparell. I com més curt intel·lectualment parlant i més immoral siga aquest dirigent i aquest aparell, més curt i immoral acaba esdevenint el partit, per autoprotegir-se. I amb el temps, si els vots consoliden el negoci, menys interès té el partit a envoltar-se de persones dotades d’alts nivells morals o competències indiscutibles: són una amenaça per al cap del negoci, per a l’encarregat.
Per a un encarregat que no oblidarà ni un minut que l’objectiu és de generar vots per a generar el poder que genere prebendes que, ben repartides, li serviran per a mantenir-se allà on és. No es tracta, per tant, de discutir què és millor o pitjor, què convé ni encara menys si les polítiques quadren amb els principis que dius defensar. Ni tan sols es tracta de cercar els millors per a cada lloc ni de preguntar-se si aquell que t’interessa de situar en aquell lloc hi és adequat, en realitat, si està capacitat o en condicions d’exercir aquella responsabilitat que li encomanes. I així funciona la màquina, implacable, fins i tot quan sonen totes les alarmes. Tal com es va demostrar ahir amb el cas del batlle socialista de Badalona.
PS. Bon Sant Jordi a tots. Aquesta vesprada a les sis ens trobarem, si ho voleu, per celebrar-lo amb Núria Cadenes i més convidats, en una altra d’aquestes converses confinades que anem improvisant per a mantenir el contacte directe amb els lectors i subscriptors. I recordeu que avui i cada dia podeu continuar comprant i regalant llibres. A les llibreries.
