L’endemà que un conductor envestís la instal·lació a la plaça de Vic contra la repressió espanyola, la batllessa de la ciutat va dir que l’atac havia estat una ‘bretolada sense contingut polític’, un acte ‘totalment aïllat i espontani’. També ens arribaven les primeres veus que el protagonista tenia ‘problemes psicològics’, com també se sol dir, casualment, dels que infonen terror arreu del món quan són hòmens blanquets i catoliquets. I així, en vint-i-quatre hores, mentre escrivia aquestes ratlles, ja teníem sobre la taula tot el paquet d’atenuants del delicte. I ara ja podem denunciar l’individu per odi, conducció temerària i tot allò que s’hagi d’atenuar.

La broma aquesta de la ‘bretolada’ i l’acte ‘aïllat’, després d’un any de ‘bretolades’ i actes ‘aïllats’ de diversa intensitat, ja no fa ni riure. Sigui com vulgui, la munió d’unionistes que van celebrar l’acció ‘sense contingut polític’ d’aquest brètol sí que no són cap fenomen aïllat, ni generen cap dubte sobre la seua ideologia política, i també seria massa suposar que tinguessin tots ‘problemes psicològics’ (algú s’adonarà mai del mal que fa associar els ‘problemes psicològics’ als delictes?). O sigui que la diagnosi continua essent la mateixa: la deshumanització de l’independentisme que fa que tot s’hi valgui mentre faci mal, que tot allò que fereixi un independentista és festa i xauxa, ja vingui d’un imbècil amb carnet de conduir o ja vingui d’un llamp que li caigui al cap.

Com sempre que un unionista ‘x’ perpetra una ocurrència vandàlica, les víctimes –perquè si ens toquen a una, ens toquen a etcètera– ens demanem retòricament què passaria si naltros féssim exactament igual. Que ara servidora, per exemple, agafés el cotxe en cas de tenir-ne i m’emboliqués a envestir paradetes d’ultres en carrers de vianants, o, si molta mandra em feia, que em dediqués a animar els meus a través de les xarxes, a l’estil Ignasi Guardans o Hermann Tersch, perquè fessin la mateixa cosa que el paio de Vic. Ningú no dubta que abans de poder dir piu ja seria camí de l’Audiència espanyola com una segona Tamara Carrasco, perquè si amb un xiulet, un pòster i un missatge de veu ja en tenen prou per acusar-te com a un gihadista de la Rambla, per la mateixa regla de tres, amb una imitació fidel a la del terrorisme global sobre rodes, estant com estem en alerta 4, els faria petar les costures del codi penal.

I espera’t, perquè essent independentista encara em podria permetre més mandra i no treure ni el cotxe del garatge, perquè segons el dret penal creatiu que ens té sotmesos, les forces repressores em podrien acusar de tanta merda com se’ls acudís i, al damunt, el jutge em podria imputar tot el ventall d’intencions i delictes potencials que li passessin per la imaginació, de nou com amb la Tamara Carrasco, o els presos polítics, o els exiliats, comptant-hi l’Adrià del CDR d’Esplugues, que ens n’oblidem sovint, i tants i tants processats arbitràriament per l’estat venjador. Això, si no és la seua policia mateix que es dedica a vandalitzar els símbols de rebuig a la injustícia –injustícia poètica– i/o a trencar nassos de ciutadans a la llum del dia, com amb el fotoperiodista Jordi Borràs, i a sobre que sigui la víctima qui acaba denunciat.

I amb tot això, per al gust dels senyorets espanyolistes, encara t’has d’estar de protestar. Que els fa nosa tant de groc i que l’espai públic tal-tal-tal. Quins pebrots, els nens consentits de l’estat. Tenen dos milions de veïns amenaçats per l’ombra de la repressió, i a sobre pretenen no veure’ls enlloc ni sentir-los queixar-se, dues tasses. Que no es notin, que no traspassin, que callin, que s’amaguin. A cagar a la via. La ràbia de dos milions per força s’ha de notar, insensats, que són dos milions de gotes que vessen el vas. Dos milions tan diversos que n’hi ha que també avorrim les performances de les creus; oh, i ara què? Doncs que la llibertat d’expressió va primer. I cada vegada que un unionista l’ataca, que no hi ha dia que no en passi una, la doble vara de mesurar dels nostres adversaris es fa més llarga.

Però el problema més gros aquí no és la vara desigual dels ultres, que va amb el tarannà feixista, ni la de l’aparell político-judicial de l’estat, que incompleix els estàndards democràtics i per això volem pirar. La doble vara de mesurar que marca la diferència és la de l’espanyolisme diguem-ne moderat, que és incapaç de condemnar sense pal·liatius els atacs als independentistes, si és que els arriba a condemnar, si és que no els justifica, si és que no els tolera amb el seu silenci tral·larà. Si fins i tot hem vist gent del 15-M fent córrer mems humorístics de l’atac de Vic, un exemple per a saber de què parlem.

Parlem de gent per a la qual una votació parlamentària per a fer un referèndum (un referèndum!) te la venen com un Vietnam, plora que ploraràs, però el cop d’estat del 155 te’l consideren democràcia pura. Gent a la qual una protesta en groc els fa mal a la vista, i vinga piulades i mals humors a les xarxes, però les violacions de drets humans que denuncia el mateix groc els fan xiular i mirar cap a una altra banda. Perquè, segons indica la vara màgica de mesurar, tant són els repressors com els oprimits, les víctimes i els botxins, tots són igual a totes bandes. Parlem de gent que deuen pensar-se que, en una república catalana, l’estat els tractaria com ens tracta als dissidents la seua estimada Espanya, quan justament pel que lluitem, malgrat la doble mesura dels ‘moderats’ que no oblidarem mai, és perquè sigui tot al contrari possible d’aquest podrimer infrademocràtic que, per més que els foti que el repudiem visiblement, no ens cansarem de denunciar.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb