Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  03.05.2015  11:32

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Tractat de geografia

Isidor Cònsul (2008)

Men?ame
 

Mentre a Bellpuig la darrera infantesa se’ns enganxava als problemes adolescents i a somnis difusos de futur, a Ivars d’Urgell, a escassos sis quilòmetres, hi havia una xiqueta que anava amb bicicleta fins al Castell del Remei, que no li agradava el futbol, que potser ja feia versos i que, davant de la pantalla de l’Espanyol, una sala de cine germana del Goya, veia les mateixes pel·lícules, vivia el galop d’unes històries semblants i Hollywood, com a fàbrica de somnis, li peixia una adolescència, si fa no fa com la nostra. Només set o vuit anys després es va revelar com una sòlida promesa poètica i, temps al temps, es va convertir en una de les poques veus fonamentals de la poesia catalana contemporània. En un dels poemes del seu primer llibre havia retratat l’univers femení de la Plana d’Urgell explicant que les xiquetes del seu poble seien en cadira baixa «i amb un davantalonet / i un drap tan llarg com un dia / sense pa-amb-xicolata, / si feien punt de cama, / si punt de cadeneta / o punt d’escapulari» [...].

La Maria-Mercè Marçal va néixer de manera circumstancial a Barcelona, l’any 1953, però es va esquerar entre Ivars d’Urgell i Seana. Vam coincidir al pati de lletres de la Universitat de Barcelona, però no ens vam tractar fins una pila d’anys més tard, en els darrers deu o dotze anys de la seva vida. Era senzilla, tenaç, afable i rebel: intel·ligent, serena, reflexiva i sagaç; d’aparença enganyosament fràgil, sempre un punt misteriosa i absent, i més aviat desordenada en els detalls de la quotidianitat. Però ningú no dubtava que tenia un dels caps més ben moblats dels escriptors del seu temps. Lluïa una fesomia abonançada amb qualitats fotogèniques de pillet entremaliat i, si mireu retrats, us adonareu que els ulls li parlen des de la cartolina, el rostre respira amb aire reposat i el gest dibuixa una seguretat de dona forta, armada amb el coratge que cal per moure’s a repèl de les convencions socials fins a afermar-se en la contundència de la seva coneguda «Divisa». [...]

Un vers de Cau de llunes, el seu primer llibre, cantava l’amor convidant a mossegar «la vida sota la lluna granada». Però el 5 de juliol de 1998 fou la mor qui donà al seu cos la queixalada definitiva. Tenia quaranta-cinc anys i només feia tres setmanes que l’havia vist per darrera vegada, al jardí de l’Ateneu Barcelonès, en la plenitud d’un migdia de juny que no va aconseguir llevar-nos el fred de la tristesa. Era l’hora del cafè i anava cofada amb un mocador. Encara la veig amb el rostre esblanqueït i el miracle d’uns ulls que li continuaven cantant amb el deix de pillet entremaliat de sempre.

El 5 de juliol de 1998 va escaure’s en cap de setmana. Era a Cervera i em van telefonar del diari Avui per anunciar-me la derrota definitiva i encomanar-me un article necrològic. Abans d’obrir l’ordinador, vaig agafar el cotxe i em vaig arribar fins al conreus de fruita que s’estenen entre Seana i Ivars. Hi vaig respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra. Qui sap si no va ser un gest d’herència cinematogràfica que encara deu rondar amagat, com un fantasma, en algun racó del galliner.

Isidor Cònsul, Tractat de geografia, Barcelona, Empúries, 2008, p. 32-35 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.