Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  22.12.2013  19:28

Autor/s: Josep Miquel Martínez

Camp de concentració d'Argelers

A França i Espanya s'oculta la història dels camps de concentració francesos

Men?ame
 

Aquest estiu he visitat les ciutats d’Argelers i Cotlliure (Catalunya Nord) amb la meua família. Feia temps que desitjàvem veure en persona l’escenari on els republicans espanyols havien començat l’exili aquell gener de 1939, quan la Guerra Civil ja es donava per perduda. La caiguda de Barcelona en mans del bàndol colpista de Franco va provocar un èxode cap a França sense precedents a Europa. Havia llegit i escoltat històries terribles sobre el camp de concentració d’Argelers on es van amuntegar –-en unes condicions inhumanes de fred, fam, polls, sarna i disenteria-– milers de republicans. En menys de set dies van arribar a la platja d’Argelers vuitanta-mil persones. El camp va ser construït per controlar els refugiats durant quinze dies, però el van mantindre operatiu durant dos anys més, coincidint amb el moment crític de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nazi de França. Milers de persones, homes, dones, gent gran i xiquets, van morir sobre la sorra perquè ningú no havia previst res per a l’acolliment dels exiliats i els primers mesos d’aquell dur hivern els van passar només amb la roba que portaven posada. Pel camp van passar quatre-centes seixanta-cinc mil persones. Els refugiats militars i civils van rebre el tracte de presoners de guerra i van patir abusos de part de les autoritats militars franceses. Uns maltractaments que es van agreujar quan el govern col·laboracionista de Vichy va prendre mesures contra els denominats 'indesitjables': jueus, immigrants, francmaçons, gitanos i comunistes.


La història dels camps de concentració alemanys, com el d’Auschwitz o el de Mauthausen, ha estat estudiada, divulgada i homenatjada. En canvi, la història dels camps de concentració francesos, on hi van anar a parar milers de conciutadans nostres, es manté oculta de manera que ni tan sols entra dins dels plans d’estudis francesos ni espanyols.


Els habitants d’Argelers van ajudar els primers refugiats, però els militars francesos van obligar els veïns a tancar-se a casa sota l’amenaça d’internar al camp de concentració les persones que ajudaren d’alguna manera els exiliats. Es va estendre un silenci que ha perdurat al llarg del temps i no ha estat fins aquests darrers anys quan han començat a fer-se els primers homenatges i reconeixements públics per part de l'Ajuntament d’Argelers promoguts per l’alcalde Pierre Aylagas.


Quan visites Argelers has d’anar informat de què va ocórrer allà per a poder trobar el rastre dels fets històrics que es van produir en aquella platja. Aquell tram de costa s’ha convertit en un centre d’oci i de vacances molt poblat i s’ha de cercar bé al mapa on està ubicat el cementiri d’espanyols i el monòlit que marca on començava el camp de concentració. Primer vam visitar la Casa de l’Albera, un antic edifici al cor del poble on s’expliquen els oficis i el món rural d’aquell contrafort muntanyenc. El contingut d’aquest museu està molt ben presentat, però ens va sorprendre que les referències històriques al camp de concentració foren tan escasses. Aleshores ens van informar que hi havia el Centre d’Interprétation de Documentation sur l’Exil et la Retirada (CIDER).


El CIDER està ubicat en un lloc apartat fora del poble. Quan vam arribar al centre vam tindre la sort de coincidir amb Jacqueline Payrot, tinent d’alcalde d’Argelers que té al seu càrrec aquesta instal·lació que fa alhora de museu i d’arxiu documental. Ens va convidar a seure amb ella i vam tindre una conversa molt interessant sobre el camp. L’impressió que vam tindre és que, malgrat els esforços de tanta gent per evitar-ho, els centres de recerca sobre l’exili republicà pateixen una certa desconnexió entre ells. Al Centre d'Interpretació van prendre nota d’alguns detalls dels quals no tenien constància, com l’obra compromesa amb la Segona República Espanyola de l’escriptor valencià Max Aub (1903-1972) i del seu pas per diversos camps de concentració. Aub va escriure la sèrie 'El laberinto mágico', compost per obres com 'Campo francés' (1965) o 'Campo de los Almendros' (1968). Va escriure també l’aborronador 'Diario de Djelfa' (1944 i 1998), una crònica de la seua estada al camp de concentració algerià els anys 1941 i 1942, des d’on es va poder exiliar a Mèxic.


Els darrers anys s’ha produït un important avanç quantitatiu i qualitatiu en la recuperació de la memòria amb l’obertura d’un conjunt patrimonial heterogeni d’espais, des d’itineraris a centres d’interpretació, passant per fites i vestigis. Si nosaltres visquérem en un país normal, hauria arribat ja l’hora de veure creat un memorial sobre el camp de concentració dels Ametlers, ubicat al paratge alacantí de la Goteta, on les tropes franquistes van internar vint mil republicans que havien acorralat i detingut abans al port d’Alacant. En canvi, la realitat és ben distinta: l’any 2008 la Comissió Cívica d’Alacant per a la recuperació de la Memòria Històrica va col·locar un cartell i va plantar un ametler en record dels morts al camp de concentració dels Ametlers. Només quaranta-huit hores després, uns neonazis van arrancar l’arbre i van pintar una esvàstica sobre la placa commemorativa. Aquest fet constata que, de moment, no podem viure en un país civilitzat.