Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  25.03.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Joan B. Culla: 'Junqueras ha fet el primer relleu pacífic de la història d’ERC'

Entrevistem l'historiador i autor del llibre 'Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política'

Men?ame
 

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és, per primera vegada des del franquisme, el segon partit de Catalunya en representació parlamentària i les enquestes apunten a una evolució encara més positiva. Després d'uns anys convulsos per les lluites de poder internes, el lideratge d'Oriol Junqueras sembla que ha calmat l'esperit revolt del partit. En un moment com aquest és interessant de poder fer una aturada, mirar enrere i observar quin trajecte ha fet durant vuitanta-dos anys la formació degana de la política catalana. L'historiador Joan B. Culla ens ofereix aquesta possibilitat amb un llibre de més de 750 pàgines: 'Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política' (Edicions la Campana, 2013). En aquesta entrevista ens explica alguns aspectes determinants per a entendre la història d'ERC i la situació de calma actual.

Es pot resumir la història d’ERC com una dialèctica entre l’ànima de Macià i la de Companys?
—No. Això seria una visió reductiva i massa esquemàtica. D’entrada, perquè la idea aquesta que als anys trenta en Macià representava el nacionalisme radical i en Companys l’esquerranisme és una reconstrucció a posteriori. En aquell moment, l’esquema no era ben bé aquest. L’Esquerra dels anys trenta, recollint la tradició del republicanisme nacionalista o catalanista del primer terç de segle, era molt més magmàtica. No hi havia dues famílies i prou. La cosa anava més pel 'tants caps tants barrets' que no pas per una divisió binària.

Però aquest relat s'ha fet.
—A posteriori és cert que s'ha volgut construir una mica aquest relat del Macià nacionalista radical i del Companys esquerranista poc catalanista. En Macià venia de posicions que eren les pròpies d'un tinent coronel de l'exèrcit espanyol. I per tant, no venia de cap nacionalisme radical. Amb el pas del temps, cap als anys vint, es va convertir en el símbol del nacionalisme radical. Però venia d'un espanyolisme monàrquic que era el propi d'un tinent coronel de l'època. En Companys tampoc no respon a la caricatura aquesta d'un individu d'esquerres molt poc catalanista. Havia estat a les joventuts de Solidaritat Catalana el 1906-07. És cert que la seva trajectòria va ser més en ziga-zaga, i la d'en Macià, més rectilínia. Però d'això no se'n pot deduir aquest esquema contraposat, que pot haver interessat de transmetre des del mateix partit en algun moment determinat per la comoditat d'explicar batalles posteriors.

La naturalesa calidoscòpica del partit ha estat una font d'èxit i conflicte alhora?
—Les convulsions dels anys trenta s'explicaven fàcilment perquè es tractava d'un partit òmnibus, un partit 'arreplega-ho tot'. Per tant, era normal que un partit amb sensibilitats i sociologies tan diferents bullís com una olla. Aquesta era la seva força i la seva feblesa a la vegada: li permetia aconseguir més del 40% dels vots i l'abocava a picabaralles constants. Però la paradoxa és que la història dels últims trenta anys i escaig ha estat tant o més convulsa –potser força més convulsa–, però sense tenir el 40% dels vots. Del 1976 ençà, mai no ha recollit una heterogeneïtat tan gran com als anys trenta, ni de bon tros!

Com us ho expliqueu això?
—Encara que potser no sigui gaire científic, podem dir que la tendència a l'olla de grills –aquesta disputa pública i notòria– formava part de l'ADN del partit des d'un bon començament. Ho diré d'una manera una mica més científica: Esquerra Republicana és un partit d'esquerres que no té en el seu ADN ni un cromosoma leninista. Per 'leninista' entenc la idea aquella del centralisme democràtic. És a dir, es pot discutir tot però quan hi ha una decisió presa, aquesta passa a ser sagrada i cal aplicar-la amb disciplina; i qui s'hi posi en contra, és fulminat instantàniament. Aquest element propi dels partits comunistes es va estendre als partits socialistes i també socialdemòcrates dels últims cinquanta anys. A Esquerra, d'això no n'ha tingut mai ni una gota en el seu ADN. I, per tant, la tendència ha estat que la direcció o la majoria pot decidir allò que vulgui, però la base o un sector determinat no es priva de dir allò que li sembli ni de criticar tant com pugui. D'això en tenim molts exemples els últims anys i ho explico en termes una mica científics en el llibre.

Per exemple...
—Ara em ve al cap el congrés de Lleida del 2004. El partit acaba d'arribar al poder, és a la cresta de l'onada, amb cinc o sis consellers... en el millor moment des de l'any 1932 o 1933. Aleshores, la direcció intenta modificar els estatuts per deixar enrere l'assemblearisme i adoptar un format de congressos convencional com la resta de partits, congressos de delegats. I la base ho tomba en el moment més dolç de la història del partit des de fa setanta anys. Ostres! Surten allà uns militants de base sense càrrecs de cap mena, fan una esmena i guanyen contra la direcció del partit... Puigcercós, Xavier Vendrell, és a dir, l'aparell. I el deixen fora de joc. Això al PSC i a CiU és inimaginable.

Esquerra és diferent?
—A Esquerra això passa. I no una vegada sinó que passa sovint. És que això forma part de l'ADN de l'artefacte i els militants ho han incorporat en la seva cultura política i ho consideren un valor a reivindicar. Diuen: 'Nosaltres no som un partit com els altres.' Recordo que en aquest episodi que ara recordava de Lleida –jo hi era–, en Xavier Vendrell, que va defensar el canvi d'estatuts, va dir: 'Hem de ser un partit que funcioni com els partits normals; no pot ser que a la vigília d'un congrés no sapiguem si serem mil o cinc mil.' En canvi, el militant de Gràcia que va fer la defensa de l'esmena guanyadora va dir: 'El secretari d'organització ha dit que havíem de ser un partit com els altres. Si jo volgués formar part d'un partit com els altres, ja militaria en un altre partit. Si milito a ERC és perquè no vull que sigui un partit com els altres.' En aquell instant vaig tenir clar que guanyaria l'esmena contrària a la voluntat de l'aparell.

ERC ha passat moments molt difícils. Quan ha estat més a prop de la desaparició?
—El primer risc de desaparèixer va ser clarament en la desfeta del 39. Esquerra va sofrir la repressió franquista com ningú. Era un partit que estava molt mal preparat per a aguantar una repressió com la que hi va haver. El PSUC era un partit comunista amb una cultura diferent, que incorporava la idea de la clandestinitat. Un partit clandestí, a Esquerra no se'l podien ni imaginar. A més, era un partit molt visible que havia tingut centenars de batlles i regidors i no hi havia manera de camuflar-se. Va ser víctima d'una repressió tan bèstia que hauria pogut desaparèixer perfectament. Però als anys quaranta va fer una certa revifalla tant a l'interior com a l'exili. En canvi, quan l'expectativa d'una caiguda del franquisme en el final de la segona guerra mundial es va dissipant, Esquerra comença a esllanguir-se i durant els cinquanta i, sobretot, dels seixanta pràcticament deixa d'existir com a organització. El que encapçala Heribert Barrera als anys seixanta és un cercle d'amics; dos-cents o tres-cents escampats per diversos països que a vegades es veuen... Però res a veure amb els partits de l'època –fins i tot Unió Democràtica– que tenen uns militants identificables.

La fi del franquisme arriba amb una Esquerra tocada de mort...
—Entre el 75 i el 76 és el moment que ERC hauria pogut desaparèixer i ens hauria semblat ben normal a tots plegats. En aquell moment, ni els que figurava que ho eren, com Barrera, no veien gens clar que valgués la pena i que tingués sentit de fer reviscolar la marca. La prova és que Barrera aposta pel Reagrupament de Pallach. I es presenta com un matís o sensibilitat dins d'aquella formació. No és fins el 76 que Barrera arriba a la conclusió que sí que val la pena mirar de refer el partit i es desvincula amistosament de Pallach i ho prova. Però aquesta prova parteix de zero. El partit no té cap organització a l'interior del país. Del període franquista no hereta res més enllà del llegat moral o del patrimoni del passat, que és un intangible que ningú no sap quina força tindrà. El record del partit de Macià i Companys no es pot concretar en res, d'entrada. I aquells homes al voltant de Barrera fan un esforç de reconstrucció molt abnegat, però amb uns resultats limitats.

I s'ho juga tot en les eleccions del 77.
—Exacte. El gran repte del partit eren les eleccions del 77. Si ERC no hagués passat el tall en aquells comicis –cosa que hauria pogut succeir perfectament–, hauria desaparegut i ningú se n'hauria estranyat. Els llibres ho explicarien amb tota la naturalitat del món i de manera ben raonada. Però van aconseguir un diputat, Heribert Barrera, que va ser present al debat constitucional i estatutari i que hi va fer un paper brillant. Sense cap influència real, però estèticament molt agraït. En el moment del consens i de les rebaixes, quan tothom renunciava a tot, ell es va erigir en l'únic que reivindicava la república i l'autodeterminació i es va guanyar la simpatia de molta gent a Catalunya. Això va carregar les piles d'Esquerra per passar el 79 i el 80 i fer un paper molt remarcable en les primeres eleccions catalanes amb el 9% dels vots, catorze diputats i una posició decisiva en la formació de govern.

A partir d'aquí les coses es van anar complicant.
—La gestió del capital acumulat a partir del 80 és discutible. Hi ha qui va considerar que el suport a Pujol havia estat un error... i alguns altres que deien el contrari. Jo no hi entro. El fet cert és que el capital aconseguit el 80 s'esgota de mica en mica fins el 85 i el partit arriba al 86 amb la pell i els ossos, amb un electorat de seixanta mil persones, sense renovació de quadres i molt envellit; amb una imatge de partit del passat. A partir d'aquest moment és quan hi ha dos intents de reviscolar el partit. Un de part de Joan Hortalà, que representa una renovació molt ortopèdica i molt poc connectada amb la identitat històrica del partit. I, al mateix temps, l'entrada al partit de Colom i Carod, amb l'ànim explícit de canviar-lo des de dins i fer-lo seu. La convivència d'aquests dos projectes no podia funcionar de cap manera: Hortalà volia anar fent la viu-viu i els altres volien canviar el partit i fer-ne un instrument de l'independentisme fins aleshores extraparlamentari. I peta en el congrés del 89 a Lleida; Hortalà surt per la finestra i Colom i Carod es fan amos del partit i aprofundeixen la política de rejoveniment, de modernització del discurs i de creació d'una estructura de partit clàssica. També treballa en aquesta línia des de les joventuts Joan Puigcercós: d'una dotzena passen a ser un miler. La creació del partit tal com ara el coneixem arrenca d'aquests anys.

Hi ha cap període que us hagi despertat més curiositat com a historiador?
—M'ha interessat especialment, perquè és una època poc coneguda i que per a la gent d'avui resulta llunyana, que és justament aquesta etapa de reconstrucció del partit que va del 76 al 80. Ens ajuda a entendre d'on va sortir ERC, perquè pràcticament no existia abans d'aquest període. A més, he tingut la sort d'haver pogut comptar amb la documentació de la persona que va reconstruir el partit en aquell moment a les ordres de Barrera, Josep Fornas. Ell conservava a casa seva en aquell moment tot aquest arxiu i me'l va deixar consultar amb tota llibertat. Vaig poder fotocopiar tot allò que vaig voler. Hi havia les actes dels òrgans directius, molts papers on ell prenia notes, sobre campanyes electorals, finançament del partit, diners per a les campanyes, etc. Aquell període ara queda lluny perquè han passat més de trenta anys. Penso que havia estat poc explicat i mal explicat i em sembla que he aportat informació nova amb fonts i documentació noves. Ara, des d'un punt de vista de l'atractiu narratiu de la història, és evident que els anys 1990 i els 2000 en tenen molt. Si jo fos novel·lista, seria més fàcil de fer una novel·la a partir d'allò que ha passat aquests últims anys. Els cops d'efecte, el dramatisme del relat... els trobem de manera prou sucosa en els episodis del trencament Colom-Rahola i en coses d'aquestes, però també són fets més coneguts.

Ara ERC sembla en disposició de construir una veritable alternativa de govern. A què ho atribuïu?
—En tot cas, viuen un moment insòlit de pau interna. Això és mèrit de les circumstàncies, però també seu. Ja he dit en alguna ocasió que el relleu de Joan Puigcercós i la seva gent de la direcció ha estat la primera retirada pacífica des que existeix el partit. El relleu de Puigcercós per Junqueras és el primer que es fa sense punyalades, morts ni escissions. Això és important. Jo ho explico en termes mèdics: la clatellada que es van clavar el novembre del 2010 i el maig del 2011 va ser de tal magnitud que el 'puigcercocisme' va quedar completament estabornit. Va quedar commocionat en un xoc post-traumàtic; en estat catatònic després de les eleccions al parlament, però sobretot després de les municipals. I això va fer que, quan van veure que emergia l'alternativa Junqueras, no es veiessin amb ànims de plantar-hi cara i presentar batalla per exigir el 50% del poder. No els vull treure mèrit, però la magnitud del desastre els va portar a pensar: 'I ara què vols que fem? Si ara muntem un altre merder intern, desmuntarem el partit i no en quedarà res. Retirem-nos i deixem que Junqueras agafi el poder. Intentem salvar algun moble, deixem alguna gent nostra en algun càrrec directiu, però no plantem batalla en absolut.' A més, Junqueras ha sabut fer el relleu amb prou flexibilitat i seguretat per no posar el dit a l'ull dels qui se n'anaven. No els ha humiliats. Ho dic a favor seu, com un elogi. Entre una cosa i una altra, aquest ha estat el primer relleu pacífic de la història d'Esquerra.

Com ha afectat l'elaboració del llibre l'amistat personal que teniu amb algun dels protagonistes dels últims anys?
—Hi ha influït en un doble sentit contradictori. Per un costat, m'ha aconsellat de renunciar a les fonts orals. No he basat cap informació del llibre en entrevistes amb els seus protagonistes. No he fet una entrevista de tres hores amb en Carod, tres més amb en Puigcercós, tres més amb en Ridao, etc. He defugit la fórmula que cadascú m'expliqui la seva versió de la història. M'hauria trobat en la incomodíssima situació d'haver de decidir qui m'enganyava més i qui m'enganyava menys. Vaig creure que això no tenia cap sentit. Vaig decidir de deixar-ho de banda i fer servir les fonts escrites, que sempre són més de fiar encara que també tinguin limitacions. Per un altre costat, com que jo he seguit amb prou atenció, sempre des de fora, l'evolució d'aquest partit i hi he tingut amics i coneguts, he pogut recórrer a la meva pròpia memòria dels fets i al meu dietari en determinats casos que són explicitats en el llibre. Per exemple, el moment que el Colom fa l'oferta a Rahola perquè s'incorpori com a cap de llista. En aquell moment jo em veia amb la Pilar gairebé cada dia i parlàvem constantment i, per tant, tinc una versió directa personal sobre aquella oferta, els dubtes que ella tenia i la seva decisió final. Era absurd fer com si no ho recordés, perquè ho havia viscut i en tenia record personal. Renunciar a les fonts orals i fer ús de la memòria personal i escrita han estat les conseqüències, aparentment contradictòries, de la meva amistat amb algun dels personatges que surten al llibre.

Men?ame