J. V. Foix, ‘Sol i de dol’

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

J. V. Foix, ‘Sol i de dol’ (Quaderns Crema).