Treballar amb humor

Quan vam sortir del col·legi ens van dir que teníem molt on triar, que hi ha una infinitat de carreres universitàries, formacions i feines. Però poques vegades ens van parlar d’una de les professions més antigues i necessàries: la de l’humor. Hem buscat diferents persones que fan de l’humor més que la seva professió. Per ells, la ironia, l’enginy, l’agudesa i en definitiva el riure, s’han convertit d’una manera o altra en la seva forma de vida.

Quan pensem en humor sempre ens venen al cap cares conegudes com Andreu Buenafuente, Jose Corbacho o Eva Hache entre molts d’altres. Ells són la part visible d’un món basat en el  “riu-te’n de tu mateix i seràs més feliç” i en el qual tothom que ho vulgui hi té cabuda. Però en tot cas, millor que siguin ells mateixos els qui ens ho expliquin.

Berto Romero: “No hi ha públic difícil, sinó humoristes inexperts”

Potser el nom d’Alberto Romero Tomás no us diu res. Però si diem Berto, la cosa canvia. És gairebé casi impossible que no us soni el seu nom, perquè l’heu vist a la televisió, l’heu escoltat a la ràdio, l’heu llegit com a columnista al diari Público i, fins i tot, heu corejat amb ell algun super-èxit.  Sortit de la factoria catalana d’humoristes d’El Terrat, ara també és fundador de la companyia artística El Cansancio. En Berto porta ulleres de pasta i és d’aquelles persones amb una gràcia natural. Nascut a Cardona l’any 1974, aquest humorista ens parla de crisi i creativitat en clau d’humor, clar.

-Has col·laborat per televisió, radio, has fet de guionista, també d’escriptor, ets blocaire, i en el teu temps lliure, també actor. ¿Esclau de l’ humor o només pluriocupat?

-Reconec que la meva situació és molt atípica. I sí, sóc un esclau de la meva feina. De fet, sóc autònom, i com ja deus saber “autònom”  és una paraula sinònima d'”esclau”.

-¿I la crisi? ¿També la nota un humorista?

-No. No ens afecta en absolut. Pensa que vivim rodejats de luxe i tota mena de comoditats. I el fet de prendre moltes drogues (inherent a la professió d’artista) també t’ajuda a no adonar-te gaire de res, je je.

-Tot i que les coses estan molt negres, diuen que sempre és millor prendre-s’ho amb humor. Tu això ho tens fàcil…

-A veure, és la meva feina. I també una manera de veure la vida, que recomano a tothom. Això no vol dir que vagi per la vida rient de tot com un cretí. En part és innat, però també té una part d’entrenament. Pots escollir on enfocar, allò negatiu o allò positiu. Tampoc és fàcil. No pensis que no em costa de vegades posar-me a fer humor quan les coses van malament.

-Quants cops somrius al dia i quants cops fas riure?

-Crec, honestament, que el dia que comenci a comptar aquestes coses segurament m’hauré tornat boig i entraré a una hamburgueseria amb una escopeta. Suposo que somric i faig riure a algú moltes menys vegades de les que ho hauria de fer.

-Com passes de ser el “graciós” del grup o el qui explica acudits als sopars de casa a ser un professional de l’ humor?

-No era el més graciós del grup, tampoc. Era molt observador, però no era el que més feia el “capullo”. Però al final, doncs vaig fer el pas, com tothom, per (intentar) lligar, suposo.

-Així què per lligar, no? Diuen que les dones, al final, el que més valoren són els homes amb sentit de l’humor…

-Sí, també diuen que treballar dignifica l’home i tampoc és veritat.

-Què és el que trobes més graciós i en què penses per fer riure la gent?

-Moltes coses, no hi fa fórmula màgica. S’ha d’anar investigant contínuament. Ara em fa molta gràcia quan la gent no s’entén. La incomunicació és trista, però molt divertida.

-I quines coses no et fan riure i et posen seriós?

-Totes les que posen de mal humor i entristeixen a qualsevol persona normal; la injustícia, la malaltia, el dolor, la violència, l’estupidesa, el sistema bancari i la “carpinteria” metàl·lica.

-Com prova el món de la musica i la teva popular cançó ‘Me lo tiro’?

-Molt bé. No sé que fer amb tants Grammys. Els tinc al jardí, fent de nans.

-Com sorgeix?

-De molt treballar cada dia, provant moltes coses, de vegades surten bé, d’altres no. I del talent. Darrere Border Boys hi ha els guionistes del programa, en especial Álvaro Carmona i Tomàs Fuentes. Aquesta va ser una ocurrència afortunada.

-Com t’enfrontes a un públic difícil i quin creus que ho és?

-No hi ha públic difícil, sinó humoristes inexperts.

-Ara a més també ets tuitaire. A Twitter hi ha competència? Molts pensen que està ple d’humoristes anònims…

-Fer humor no és exclusiu dels humoristes. Tota la vida se n’ha fet als bars hi ha  les reunions familiars. Twitter és la gran tertúlia de bar del segle XXI. Però jo no acostumo a escriure massa acudits al meu Twitter, tampoc.

-T’empipa que no t’hagin inclòs a l’anunci de Campofrio?

-Molt. Potser no torno a menjar embotits mai més, del “puteig” que porto.

-Què hem de fer per prendre’ns la vida amb més humor?

-Simplement fer-ho. No té més.

Iñaki Urrutia: “No crec que es pugui aprendre a ser graciós. Però sí es pot perdre la gràcia!”

Iñaki Urrutia, humorista barceloní. Ha passat per “El Club de la Comèdia”, “Paramount Comedy” i altres programes de televisió com “No le digas a mamá que trabajo en la tele…” També ha participat a molts programes de televisió. I a l’actualitat se’n recorda i es riu dels anys 80 amb l’obra “Maldito Naranjito” mentre dóna tombs per tot Espanya. Si els humans som 90% aigua, sembla que l’Iñaki és 90% espectacle. Es manté sempre ocupat. Des de televisió, fins a publicitat, ràdio o teatre. Allunyar-lo de les càmeres i dels focus, de moment, sembla impossible.

-“No le digas a mamá que trabajo en la tele”. ¿La teva família sap que ets humorista?

-Ara s’ho comencen a creure, em veuen una persona sana i amb una hipoteca…

-Com vas començar?

-Doncs no ho sé, jo només sé que tenia moltes ganes de saber si a part de la meva família i dels meus amics, la gent es reia amb mi. I un dia, a un casament, per impuls, vaig sortir a l’escenari i vaig començar a explicar acudits. I la gent reia i no em coneixia.

-Professió o vocació?

-Total i absoluta vocació… que, ara, em reporta beneficis.

-Es pot viure de l’humor sense ser molt famós?

-Sí… jo ho faig!

-Treballes en diversos formats: monòlegs, teatre, televisió. Et sents més còmode en algun gènere en especial?

-Tots tenen ‘alguna cosa’, tot i que crec que on més còmode em sento es damunt d’un escenari explicant les meves tonteries.

-L’any 2001 vas ser finalista del concurs de monòlegs de “El Club de la Comèdia”. Els concursos serveixen per alguna cosa? Els recomanaries a joves aspirants?

-Serveixen per molt, moltíssim, sobretot quan estàs començant perquè aprens molt (coses bones i dolentes) i, com en el meu cas, poden ser una motivació i una plataforma.

-Prefereixes actuar en petit format, com per exemple en un bar, o en sales més grans?

-Jo crec que “l’hàbitat” natural del monologuista està a una sala petita on veus perfectament les cares del teu públic i pots explicar el que tu vols sense que et censurin ni et censuris.

-Què fas quan et toca un públic difícil?

-“Apretar” el cul, arremangar-me la camisa i “tirar p’alante”…Cal aixecar-ho com sigui!

-Després de ‘Maldito Naranjito’, quins projectes tens?

-Sempre hi ha coses, però no es pot dir perquè sinó es ‘gafen’. Encara tenim temps per gaudir de naranjito!

-Fent un cop d’ull al teu currículum, és molt evident que el treball d’humorista és de tot menys rutinari. Quins factors consideres abans d’implicar-te en un altre projecte?

-En aquests moments de la meva vida i de la meva carrera (ui, ha sonat molt seriós això, no?) l’únic que busco és que el projecte em faci riure i que la gent amb què vull treballar m’aporti moltes coses. Després ja vindran els diners, etc.   

-L’etern dilema: es pot aprendre a ser graciós?

-No crec que es pugui aprendre. Et poden ensenyar tècniques per arribar a fer riure. El que sí que crec que es pot aconseguir és perdre la gràcia!

-¿Què en penses de les escoles d’humor?

-Estan per a que t’ensenyin determinades eines, però crec que haurien de ser valents i donar-te notes. És a dir, si arribés el cas caldria dir: “Noi, deixa-ho estar que no serveixes per això i quan abans te’n adonis més disgustos t’estalviaràs”.

-Com veus l’escena còmica a Espanya en comparació amb altres països?

-La veig molt bé. Crec que tendim massa a comparar-nos amb el món anglosaxó, però veient els meus companys de generació i sobretot com pugen les noves generacions, no crec que estiguem malament. Una altra cosa és el públic. Encara no tenim un públic molt implicat.

-Aconsella’ns: com ens podem prendre la vida amb més humor?

-Doncs això precisament, que t’ho prenguis tot amb més humor. TOT.

Enllaços
Array
Array