La guerra de l’enciam (Xavier Deulonder i Camins)

       Jo esperava que, igual com “La Dansa del Sabre”, on usant la música de la peça d’aquest títol del compositor armeni Aram Khatxaturian (1903-1978), la Trinca donà la seva visió del cop d’estat del 23 F de 1981, “La Guerra de l’Enciam” hagués esdevingut el record d’uns temps passats que, afortunadament, ja no tornaran mai més.
       Tanmateix, arran dels fets esdevinguts al Voló aquest darrer mes de juliol, la versió trincaire de “El Sitio de Zaragoza” torna a ser, per desgràcia, una cançó d’actualitat, de cap manera obsoleta o passada de moda.
       El dia 12, per tal d’acontentar els pagesos nord-catalans, el prefecte dels Pyrénées-Orientales va reforçar els controls al Voló sobre els camions de fruita procedents de territori espanyol.
       Dues setmanes després, el sindicat agrícola FDSEA va convocar una manifestació de pagesos al peatge del Voló, els quals, a més, van decidir passar a “controlar” —paraula usada ací d’una manera impròpia perquè de controls només en poden fer les autoritats competents i, únicament, en els casos que marqui la Llei— ells mateixos els camions procedents de l’altra banda.
       Finalment, el dia 27, en els seus “controls”, els pagesos van acabar abocant la càrrega d’un camió a l’asfalt.
       Ara per ara, la darrera actuació dels camperols ha estat llençar fruita davant del consolat espanyol de Perpinyà i del supermercat LIDL de Clairà (Rosselló).

       Segons sembla, els agricultors legitimen les seves pràctiques atribuint tots els mals de la producció nord-catalana de fruita i llegum a l’increment de les importacions espanyoles.
No crec pas que els pagesos assaltants del Voló distingeixin la producció agrícola sud-catalana i valenciana de l’espanyola; però, fins i tot suposant que ho fessin així, igualment trobaria condemnable la seva acció.
       La llibertat de circulació de béns i serveis establerta als Acords de Schengen, que, amb les seves accions, els pagesos nord-catalans suprimeixen unilateralment, sotmet la venda de productes a la llei de l’oferta i de la demanda.
Per tant, si, per la seva qualitat i preu, la fruita i els llegums nord-catalans fossin competitius, no hi hauria cap problema per col•locar-los en qualsevol lloc de la Unió, fins i tot a Espanya, sense necessitat d’assaltar camions ni al Voló ni enlloc.
Amb la seva coacció, doncs, els pagesos pretenen obligar la gent a comprar els seus productes, mentre que, en una situació de llibertat, tothom consumeix allò que, dins de les seves possibilitats adquisitives, li sembla millor.
A part d’això, si els pagesos nord-catalans tinguessin dret a recórrer a la força per defensar els seus interessos econòmics, llavors, tothom podria fer igual.
Evidentment, el detall que més crida l’atenció en les batalles de “la Guerra de l’Enciam” és la tolerància de les autoritats franceses que, com és lògic, disposen de prou mitjans per evitar concentracions o manifestacions a les autopistes, com tampoc no s’ha vist mai un pagès jutjat a França per aquesta mena d’actes de vandalisme.
L’explicació d’aquesta actitud dels responsables de l’ordre públic, sense la qual les accions dels pagesos serien impossibles, es troba en la tradició francesa de subvencionar els productes agrícoles, els quals, com és lògic, si necessiten rebre ajudes de l’Estat, pagades pel conjunt dels contribuents francesos, és perquè no són competitius, és a dir, perquè no són prou bons.
       A més, França és també la principal defensora a Europa de la Política Agrària Comuna (PAC), que, subvencionant i protegint la producció europea no fa res més que perpetuar la misèria a l’Àfrica impedint-li exportar la seva producció agrícola.
       Per altra banda, el passat mes de març, Marine Le Pen va aconseguir un èxit de públic a Bompàs on, entre d’altres bajanades, hi afirmà que per crear ocupació calia posar fi a la competència deslleial derivada de l’esfondrament de les fronteres i tornar al proteccionisme econòmic per així preservar la competitivitat francesa.

       No puc estar-me, doncs, de recomanar la lectura de l’article “El fantasma” publicat per Joan Francesc Mira el 30 de juliol a l’AVUI
(http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/439748-el-fantasma.html), on, analitzant l’extrema dreta francesa i europea en general, observa com les mesures del programa de Marine Le Pen són “tan d’esquerra com el d’un trotskista sense reciclar” i que “portarien el país a la ruïna immediata i a un estat de catàstrofe i de caos fàcilment previsible”. “Això que proposa Marine Le Pen”, comenten des de la Banque de France, “és el mateix que ha fet Zimbàbue… Amb els resultats coneguts”.
       Com és natural, aplaudir, tal com va fer-se a Bompàs, el discurs de Marine Le Pen és l’altre element que porta a situacions com les del Voló.

Xavier Deulonder i Camins (31/7/2011)
deulonder@mesvilaweb.cat