Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  17.08.2010  06:00

Autor/s: M. S.

'La vaca cega', el poeta popular

El poema respon al sentiment de l'amor ampliat als éssers més imperfectes

Men?ame
 

Joan Maragall forma part de la memòria col·lectiva, és el poeta popular per excel·lència. Molts dels seus versos ja formen part de la memòria popular i la gent no sap qui els va escriure. Bons exemples en són 'El cant de la senyera', 'L'Empordà' i 'La sardana'. Ara, segurament, el poema més conegut de Maragall i que la gent l'associa indiscutiblement al poeta és 'La vaca cega'. Forma part de la sèrie 'Pirinenques'. Explica Glòria Casals: 'la primera pirinenca respon a l'atracció de la terra; 'La vaca cega' al sentiment de l'amor ampliat als éssers més imperfectes, els 'Goigs de la Verge de Núria' responen a l'espiritualitat dels PIrineus, per extensió la Catalunya de Maragall.' ('Poesia. Edició crítica' de Joan Maragall, La Magrana 1998).

LA VACA CEGA

                Topant de cap en una i altra soca,
                avançant d’esma pel camí de l’aigua,
                se’n ve la vaca tota sola. És cega.
                D’un cop de roc llençat amb massa traça,
                el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
                se li ha posat un tel. La vaca és cega.
                Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
                mes no amb el ferm posat d’altres vegades
                ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
                Ses companyes pels cingles, per les comes,
                pel silenci dels prats i en la ribera,
                fan dringar l’esquellot mentres pasturen
                l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
                Topa de morro en l’esmolada pica
                i recula afrontada... Però torna
                i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
                Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
                al cel, enorme, l’embanyada testa
                amb un gran gesto tràgic; parpelleja
               damunt les mortes nines, i se’n torna
               orfe de llum sota del sol que crema,
               vacil·lant pels camins inoblidables,
               brandant lànguidament la llarga cua.

Men?ame