Pijoan: ‘És una història d’amor postmoderna’

En aquesta entrevista Joaquim Pijoan, guanyador del Premi Sant Jordi 2006 per la novel·la ‘Sayonara Barcelona’ (Proa), s’anomena, amb humor, ‘el desconegut’ i, en conseqüència, la primera cosa que fa és presentar-se. També parla del llibre, de per què fa una crítica tan ferotge de la Barcelona actual, del sentiment de culpa del protagonista, de per què es va presentar al premi, de quina literatura l’interessa…La història se situa a l’abril del 2006. L’Abraham, el protagonista, torna a Barcelona després de vint-i-cinc anys d’estada al Japó. Havia fugit de la ciutat deixant afers pendents, sobretot amb dos personatges, la Mariona, que era la seva parella i que esperava una criatura, i en Quim, l’amic del cor, company de pis i d’inquietuds artístiques. L’Abraham sap que no tornarà mai més a Barcelona i necessita que el perdonin abans de retornar al Japó amb la seva dona, la Michimi. Ara, el protagonista, que ha idealitzat tant el món japonès com el seu passat, té un retrobament amarg amb la que havia estat la seva ciutat.

—Qui és Joaquim Pijoan?

Sóc ‘el desconegut’.

—Ah.

Em dedico a la pintura. Vinc de l’abstracció i ara faig una figuració expressionista, centrada en la figura humana, especialment en el rostre. Vaig néixer a Santa Cristina d’Aro l’any 1948, però fa vint-i-vuit anys que estic a Barcelona. He compaginat la pintura amb la literatura, encara que, aquesta última, l’he deixada més de banda. L’any 1982 vaig guanyar el Premi Documenta amb ‘Somni’. Fins ara no havia publicat cap més llibre. Quan em van donar el Premi Sant Jordi vaig dir que tenia els calaixos plens d’originals. Vaig exagerar una mica, perquè moltes de les coses que he escrit no són publicables, no tenen prou qualitat.

—Després de vint-i-cinc anys sense publicar, què el va motivar a presentar-se al Premi Sant Jordi?

Després de guanyar el Premi Documenta vaig passar un any a Itàlia . Suposo que el fet d’anar-me’n em va fer perdre l’oportunitat d’establir els lligams literaris que es necessiten per publicar. Vaig continuar escrivint llibres, però em mancava la relació amb els lectors. Ara me n’adono. Escric cada dia, com un exercici (composició de lloc, que deien els jesuïtes), perquè quan acabo d’escriure em trobo més bé, encara que la literatura neurotitza.

—S’acaba de contradir…

Si, és que sóc contradictori. De fet, els personatges de ‘Sayonara Barcelona’ també són contradictoris, amb ombres i llums. Deu ser una inclinació personal.

—I per què es va presentar al Sant Jordi?

Per una banda, perquè, com a escriptor, no estic convençut de la meva feina i necessito ‘feed-back’. Per una altra, per la incapacitat de trobar editor. És complicat el món dels editors; s’ha professionalitzat molt i quan els envies un original normalment no hi pots conversar perquè t’expliquin les impressions que els ha fet el llibre. Si no el volen publicar reps una carta molt correcta i en pau. Però jo trobava a faltar aquest ‘feed-back’. Vaig veure que alguns membres del jurat del Sant Jordi tenien una posició literària que m’agradava i em vaig presentar amb l’esperança que algun em donés alguna orientació.

—I va guanyar.

Sí, la sorpresa va ser total.

—Què volia explicar exactament a ‘Sayonara Barcelona’?

És una història d’amor postmoderna una mica complicada.

—Una història d’amor?

Sí, amor del protagonista a la seva dona, la Michimi; amor a la Mariona, la dona que va abandonar i que estava embarassada; amor al món de la pintura i al món de l’art. I, encara que no ho sembli, amor a la ciutat de Barcelona.

—Si, costa de creure, quan el protagonista, l’Abraham, té una visió de la Barcelona actual descarnadament crítica.

Jo sóc casat amb una dona japonesa i he passat setmanes al Japó. Cada vegada que he tornat, després d’una estada curta, m’ha caigut l’ànima als peus. Veus la ciutat bruta i la gent mal educada… Volia reflectir aquesta sensació. Però, si t’hi fixes, a mesura que avança la novel·la el protagonista adopta un cert conformisme, s’adapta a la ciutat. Jo volia fer una crítica de la Barcelona triomfalista que ens ven una certa propaganda, la que va adreçada als turistes. Però els qui residim a Barcelona no vivim aquesta Barcelona triomfal. Al Japó la tradició és un valor actual i estimat, i conviu amb la modernitat més rabiosa. Això també ho trobo a faltar aquí. M’agradaria que un noi de secundària acabés els estudis sabent quatre versos de Verdaguer, Maragall, Sagarra… Al llibre he exagerat moltes coses, però el mal hi és. I també hi ha una èpica del fracàs. He anat a cercar els perdedors. L’Abraham torna a la ciutat després de vint-i-cinc anys i torna per dir adéu, perquè creu que no tornarà mai més i perquè se sent culpable. Encara que s’hagi convertit al budisme, preserva el sentiment de culpa judeo-cristià.

—Però és un personatge instal·lat en la queixa perpètua.

És un personatge detestable i això és volgut, perquè ha de fer aquesta funció crítica. Per això parlo d’amor postmodern, perquè la postmodernitat és irònica i crítica. Encara que, quan torna a Barcelona, l’Abraham comença a deixar de ser detestable. Té idealitzat el món japonès i també el seu passat. I a això, s’hi afegeix una certa solitud. Tot plegat fa que l’Abraham provoqui rebuig.

—Per què incorpora el narrador com un personatge més del llibre?

Per justificar els canvis de persona narrativa, per aproximació al lector, i per fer una caricatura de la novel·la convencional i de gènere.

—No li agrada la novel·la de gènere?

Com a lector, cada vegada menys, i com a escriptor, ni hi penso. Un ‘Ventdelpla’ literari no té sentit per a mi.

—I què l’interessa en literatura?

M’interessa molt la literatura del jo. M’agrada molt ‘Ulisses’ de Joyce. Si un dia pogués escriure un llibre com ‘Ulisses’ em moriria satisfet. Però sé que no el podré fer mai i és una de les meves frustracions.

—De totes les novel·les escrites i desades, és aquesta la que té components més autobiogràfics? (cultura japonesa, generació dels 70…)

No, en tinc una que és la meva biografia disfressada. Aquesta és de les menys autobiogràfiques, encara que no ho sembli.