Refermar la tropa

És un clàssic de les novel·les i els films de guerra. I de la guerra mateix. Es tracta d’aquell moment en què els derrotats comencen a dubtar de debò si podran refer-se. La moral decau, es miren l’adversari amb ulls d’impotència i comencen a sentir-se converses de gent que es demana: ‘Estem acabats?’ I aleshores un caporal, un capità, algú, fa una arenga o algun gest heroic. Qui el fa sap que no canvia res, ni canviarà res. Que la batalla ja s’ha decidit. Més que guanyar –que ja hi ha renunciat–, mira de no perdre tan de pressa o tan estrepitosament, o totes dues coses alhora. Els militars en diuen ‘refermar la tropa’ i és això que el PP, Ciutadans, Plataforma per Catalunya i tots els altres van intentar dissabte a la plaça de Catalunya.

En aquesta maniobra, la realitat no hi compta. No hi té cabuda. L’acte no va pas destinat a canviar-la, perquè ja saben que és endebades. I per això no miren prim a l’hora d’amollar frases que no resisteixen ni el mínim contacte amb la realitat. Quan Sánchez-Camacho diu que la majoria no és la Via Catalana sinó els ciutadans que no arribaven ni a omplir la plaça de Catalunya no és que s’haja tornat boja. És que no parla per a la societat, sinó per a la tropa. Dient això, no pretén canviar Catalunya, sinó solament evitar que els seus s’ensorren. Que s’ensorren més. Per això els fabrica una il·lusió a la qual contribueixen un grapat de mitjans amics. Una ficció. Una ficció que tan sols la tropa –i encara si és molt entusiasta– es pot arribar a creure. Que tots els altres ja sabem quina distància sideral hi ha entre l’una convocatòria i l’altra.

Tanmateix, alerta amb l’entusiasme. Després de dos anys seguits de comparar-nos, podem dir sense miraments que l’unionisme polític ha estat batut. Però tampoc no ens enganyem: en el referèndum n’eixiran molts més a votar que no. Que molts simplement no volen barrejar-se amb aquesta gent ni amb tot allò que aquesta gent representa.