Opinió

 

1/73>

Eugeni Casanova

18.07.2013

Eugeni Casanova: Que enviïn algun tanc, per favor

Ja no es mostren tan segurs d'ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l'estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s'havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo: amenaces, constitució, amenaces, constitució... El 'diario global en español', far del progressisme a occident, rectifica després d'haver vist com alguns teòrics de l'espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar 'és un argument imbatible' i que Catalunya pot anar-se'n d'Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, 'Referéndum permanente'). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella 'algarabía' de l'Onze de Setembre no era cap 'soufflé' i els comencen a tremolar les cames.

El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del 'dret de saber'. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació.

El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l'exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d'Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l'agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l'iber, LAPAO 'maravillao'...

L'estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d'El Mundo i el ministre d'Interior publicant una 'soap opera'. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s'ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d'informes i espies han apunyalat per l'esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.

L'endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el 'rigor mortis' s'ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder... I resulta que els polítics més ben valorats són els 'radicals' (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia.

L'estratègia espanyola la va detallar Aznar: 'Si volen trencar Espanya abans s'haurà de trencar Catalunya.' La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la 'rojigualda'. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s'han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l'estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell...

La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s'hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s'estimen més no comptar-se.

El punt culminant de l'estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns 'hidalgos' sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l'exèrcit, la supressió de l'autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S'entén que fins i tot en una democràcia feble com l'espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l'executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón... fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l'AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s'han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?

És viable la proposta de Vidal-Quadras d'un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l'endemà? Suspendrien les llibertats públiques 'ad aeternum'? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.

Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l'expropiació de Repsol YPF a l'Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l'altre –en bona mesura per culpa d'Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D'ací ve l'avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d'independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.

Cada generació de catalans s'ha rebel·lat d'una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d'un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure's els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s'adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l'Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer...

Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l'agenda de 'happenings' sobiranistes queda una mica buida entre l'Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l'estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l'aire lliure.

Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.

Editorial