El primer, i més important, és el polític. La vida política a Grècia després de la dictadura fins ara havia estat dominada per dos partits, un de centreesquerra i un altre de centredreta, representats pel PASOK i Nova Democràcia, respectivament. El que vam veure i viure durant molts anys a Grècia va ser la rotació del govern entre totes dues formacions, que han dirigit el país amb majories còmodes i amb gran llibertat de moviment. Mai no s'havia qüestionat l'obediència total a les directrius dels partits i en els pocs casos en què havia passat, s'expulsava sense contemplacions el diputat rebel.

En aquest sentit, el fet que diumenge a la nit més de quaranta diputats hagin decidit votar contra les ordres dels seus partits, sabent que en serien expulsats immediatament i que no se'ls es podran tornar a presentar a les seves llistes les eleccions vinents, ha estat tota una revolució. I aquesta decisió empeny violentament el parlament grec cap a una nova era, en què cap partit no hi té la majoria ni la tindrà en les eleccions següents. Els partits hauran de treballar plegats, doncs, en governs de coalició.

Com és que van actuar així, els diputats rebels? Perquè hi perdien en tots elscasos. Si votaven en favor del memoràndum, no haurien obtingut probablement la simpatia dels votants en les eleccions següents; i si hi votaven contra, es trobarien immediatament fora del partit.

Tot plegat és bo per al futur polític grec? Crec que és l'únic futur polític que té el país i els nostres amics europeus no haurien d'amoïnar-se tant: al contrari, crec que se n'haurien d'alegrar.

El segon nivell és l'econòmic i social. Els grecs s'han adonat que el joc europeu i internacional (per mitjà de l'FMI) s'ha acabat. Saben que poden lluitar per una sortida pròpia i reclamar no sols la salvació del seu estat, sinó també el creixement d'aquest estat, que és l'única solució viable per al futur. I reclamaran negociacions reals no amb algun comissari llunyà, sinó amb els seus propis diputats. I ben aviat la ciutadania esperarà de l'acabat de constituir parlament (fins i tot sense eleccions) que resisteixi i lluiti. La gent està preocupada perquè els anys vinents seran molt durs. La gent ha entès ara que no sols la desocupació ha entrat a casa seva, no sols els seus sous es retallaran a la meitat, sinó també que ja no hi ha més drets dels treballadors. I, en contrapartida, demanarà esperança per als seus fills. Però no estic segura com es pot aconseguir. La lliçó d'ahir és que el progrés social grec no pot arribar a través de la via del conflicte, com ha estat el cas durant molts anys i ha centrat la vida política, sinó que ha d'arribar a través de la negociació i el diàleg. A més dels polítics, la societat ha d'aprendre a fer-ho.

I, finalment, tot el món ha pogut veure com cremava Atenes. Atenes és una ciutat que ha patit molt. Aixecada com una joia el segle XIX, des d'aleshores la ciutat ha estat saquejada moltes vegades, principalment per especuladors immobiliaris famolencs que hi han erigit monstres i han destruït la majoria dels edificis més bonics del centre. Com és possible, doncs, que només els edificis més bonics que quedaven hagin cremat avui a la nit? La gent plora i avui el centre d'Atenes és una catàstrofe. Qui ho ha fet? Han estat els grups anarquistes amb els seus còctels molotov? Ho va orquestrar tot la policia? Per quin motiu? Potser per atraure l'atenció lluny dels centenars de milers de manifestants pacífics i per reduir la reacció de la gent. On queda la veritat? Ningú no ho sap, però probablement es troba en algun punt intermedi. És veritat que la responsabilitat de la policia és gran. Malgrat que cinc-centes persones estaven preparades per a cremar Atenes, la policia ho hauria d'haver previst. Es diu que els bombers no podien passar ni arribar als focs. Però tots els manifestants donen un sol testimoni: no s'hi va veure cap bomber. Al contrari, el que s'hi va veure era la policia perseguint manifestants pacífics, alguns dels quals d'edat, fins i tot abans que els anarquistes comencessin la seva batalla urbana.

Valia Kaimaki és periodista d'Atenes.