«Potser sí que l’escrigui, [un dia,] un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes», diu Víctor Català al «Pòrtic» dels seus Drames rurals (1902).

Dos anys després, al «Pòrtic» d’Ombrívoles (1904), acaba dient: «Quelcom encara demana en mi parlar de tristors ombrívoles: no em demana pas dir-vos-les a vosaltres, sinó redir-me-les a mi mateix; si no us plau escoltar-les, deixeu-me sol amb elles, i així tots haurem fet el nostre gust.»

I uns quants anys més tard, en el discurs que va llegir a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en la solemne recepció pública que li feren el 14 de gener de 1923, afirma: «Jo vinc del fet viu, no del fet mort; per arribar aquí no he travessat la serena quietesa de l’arxiu, sinó l’agitació tumultuosa del carrer; més que la memòria de les accions i de les dèries dels homes, m’han dit dels homes i ses dèries, les accions mateixes; he comprès el dinamisme, la força propulsora d’aquestes, millor que en l’examen i compulsa del document escrit, en l’auscultació directa de la vida.»

Tots tres textos, juntament amb alguns més de reflexió artística, nou contes i un monòleg dramàtic, els podeu llegir al recull De foc i de sang, publicat per Club Editor dins de la col·lecció juvenil «Club Editor Jove», en una edició a cura de Blanca Llum Vidal i amb un postfaci de Lluïsa Julià. L’editorial de Maria Bohigas passa la mà per la cara a qualsevol pla de foment de la lectura institucional que hagi sortit als mitjans aquests últims dies…

Víctor Català «és l’autora més il·lustre i menys coneguda de la literatura catalana; més enllà de Solitud i Drames rurals, la major part dels seus llibres no han estat llegits d’ençà que els va publicar», cito Maria Bohigas. I Club Editor en tria nou contes, els encapçala amb el monòleg dramàtic La infanticida i els presenta al lector jove ben editats i acompanyats de textos paraliteraris (al final del volum, com ha de ser) que ajudin a la comprensió de l’obra d’una autora, Caterina Albert i Paradís, «que va viure prop de cent anys i va escriure prop de cent contes».

Em pregunto, malèvolament si ho voleu, on va a parar aquest llibre quan surt de la caixa a les llibreries, amb aquest segell de «Club Editor Jove». Imagino les lleixes de literatura juvenil plenes d’autors contemporanis, la majoria estrangers, amb lloms lluents de lletres daurades i tapes dures, i la «nostra» Víctor allà al mig, i penso que si els llibres es llegissin entre ells l’endemà d’arribar De foc i de sang a la llibreria, en aixecar la persiana al matí, el llibreter trobaria un petit altar al mig de la sala amb els contes de la Víctor Català al capdamunt i tots els altres llibres de la secció fent-li reverències a sota.

Si no em creieu, agafeu el conte de «La Mare Balena», per exemple, i un cop superats els possibles entrebancs lingüístics  —«per a la comprensió del ric lèxic de Caterina Albert, recomanem l’ús del Diccionari català-valencià-balear, consultable a Internet» (p. 243), bravo, Club Editor!—, digueu-me si no pot ser un curtmetratge fosc i cruel de, posem per cas, Tim Burton, per triar un cineasta amb fort reclam popular. Aquells nens foscos i feréstecs que envegen el nen blanquet que ve de Barcelona, aquell pare tísic que vigila des de la finestra, aquella malaltia que s’hereta, aquell enfrontament entre ciutat i camp que comença per la fonètica i acaba tacat de sang, aquells infants maltractats que són els de Dickens, però traslladats a l’Escala i escrits per una dona que necessita explicar-se i gairebé disculpar-se per escriure sobre el costat fosc de la vida.

Imagino que torno a tenir quinze anys i que aquest llibre em ve a trobar. Imagino que sola o amb l’empenta d’un bon mestre m’endinso en els contes de la Víctor en comptes de descobrir-la amb Solitud als divuit, a primer de Filologia Catalana, sentint la Marina Gustà afirmant, amb el coll inflat, que la Rodoreda ve d’aquí i preguntant-me per què no m’ho havia dit ningú abans. Posem que en tinc quinze i em ve la Caterina Albert i em diu que ella no escriu llibres bonics, que els escriu ben foscos i que per fer-los es fixa en la vida més que no pas en els llibres. Als quinze què volem llegir? Llibres bonics i lluminosos? Contes de reis i boscos? Històries felices?

L’adolescència és foscor en la majoria de les ments i llegir els contes de la Víctor Català pot ser fins i tot balsàmic per sentir-se menys estrany amb l’obscuritat que t’envaeix cada minut de vida quan lluites entre el teu jo nen que se’n va i l’adult que arriba, quan no saps amb quin quedar-te, quan estàs sol com en Ricardet de «La Mare Balena» i l’enveja d’uns «petits assassins» t’amenaça, o quan et sents qüestionat per un nenet de ciutat que apareix de sobte amb la seva roba neta i la seva pell blanca a posar en qüestió tot el teu món petit, brut i salat de poble de costa.

L’adolescència és foscor i a Club Editor ho saben, per això De foc i de sang comença amb el monòleg dramàtic de La infanticida (1898), un text que «condensa el conflicte universal de la condició femenina tal com encara existeix: la subjecció al pare, la solitud, el desig frustrat, l’abús, la maternitat no volguda» —cito Lluïsa Julià al postfaci—, tots ells temes que desafortunadament no han «passat de moda» i convé que arribin als nostres lectors més joves, si pot ser amb la mestria inqüestionable de Víctor Català, si pot ser amb el guiatge d’un mestre que converteixi l’aula en un espai de lectura i de debat prescindint de les comprensions lectores anquilosades en forma de qüestionaris plens de paranys, perquè Club Editor ja ha fet possible que això passi, una part important de la feina ja està feta, i costa encara no dotze euros, diguem-ho tot. Llegir la Víctor Català als quinze, que això pugui passar!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]